Warattó
Warattó († 686) fou majordom de palau de Nèustria del 681 al 684 i del 685 al 686 en el regnat de Teodoric III.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle VII  |
| Mort | 686 (Gregorià) |
| Majordom de palau Nèustria | |
| 685 – 686 ← Gislemar – Bercari → | |
| Majordom de palau Nèustria | |
| 681 – 684 ← Ebroí – Gislemar → | |
| Activitat | |
| Ocupació | polític |
| Família | |
| Cònjuge | Ansefleda |
| Fills | Gislemar, Anstruda |
El 681 el majordom Ebroí fou assassinat per Ermenfred, un noble del país que havia estat expropiat (o estava a punt de ser-ho) i que va aconseguir fugir a Austràsia.[1] Els grans de Nèustria es van reunir i van escollir com a nou majordom a un parent de l'assassinat, Warattó[2] un senyor de poc poder encara que important terratinent a la regió de Rouen. Per la llei dels francs havia de venjar la mort del seu predecessor el que implicava un atac a Austràsia però Warattó va optar per fer la pau amb Pipí d'Héristal que nominalment era també majordom sota la corona de Teodoric.[3] Aquesta opció pacifica no va agradar a una part de la noblesa que es va agrupar a l'entorn de Gislemar, el fill de Waratto, i van enderrocar a aquest (684).[4]
Gislemar va atacar llavors Austràsia i va derrotar a Pipí prop de Namur (684)[5] però va morir poc després i Waratto va tornar al poder (685).[6]
A la mort de Waratto el 686 la seva vídua Ansefleda va aconseguir el nomenament del seu gendre Bercari casat amb la filla Anstruda (al que dos anys després va fer matar).[7]
Notes modifica
- ↑ A la Crònica de Fredegari, el seu continuador, diu: "Ebroí oprimia molt als francs amb una crueltat sense límits fins al dia que fou una amenaça pel franc al que es disposava a arrabassar els seus béns; aquest per consell dels seus, va reunir de nit una tropa de fidels i es va tirar de nit sobre Ebroí i el va matar. Després d'això se'n va anar amb el duc Pipí d'Héristal a Austràsia, carregat de regals"
- ↑ Waratto era l'hereu privat de Ebroí, el que implicaria que era un parent proper, fill o germà; la relació no obstant no és coneguda amb seguretat
- ↑ el continuador de Fredegari diu: "Davant la situació els francs van tenir consell i van establir al seu lloc com a majordom del palau a Warattó, un home notable. Poc després el dit Waratto va rebre ostatges de Pipí i es va concloure la pau entre les dues parts.
- ↑ El continuador de Fredegari diu: "Warattó tenia un fill de nom Gislemar, enèrgic i actiu i hàbil en el consell, que governava en nom del seu pare; per la seva eficàcia i els seus enganys va aconseguir suplantar al seu pare en el propi càrrec de majordom. El bisbe sant Uen de Rouen li va retreure aquesta acció diverses vegades, i el va comminar a fer la pau ui demanar perdó al seu pare però no ho va acceptar i va persistir en la duresa del seu cor"
- ↑ El continuador de Fredegari explica: "Es van produir entre Gislemar i Pipí diversos conflictes i guerres civils. Gislemar va avançar cap a Namur contra l'exèrcit de Pipí, va fer un fals jurament i va matar a un gran nombre de nobles d'aquest exèrcit"
- ↑ El continuador diu: "Des de Namur va retornar al seu territori, i a causa de la seva conducta envers el seu pare i de les seves altres maldats i picardies, Gislemar fou atrapat pel judici de Deu com es mereixia i va rendir la seva anima culpable. A la seva mort el seu pare Warattó, ve recuperar la seva antiga dignitat"
- ↑ El continuador de Fredegari explica: "En aquesta mateixa època el dit Warattó es va morir. Tenia una esposa noble i enèrgica de nom Ansefleda, el gendre de la qual de nom Bercaire va agafar el càrrec."
Referències modifica
- Roger X. Lantéri Les Mérovingiennes, Éditions Perrin, col·lecció Tempus, 2000, ISBN 2-262-02475-8
- Genealogia
- Continuador de la Crònica de Fredegari.
- Devic, Claude; Vaissette, Joseph. Histoire générale de Languedoc (en francès). Tolosa: Édouard Privat llibreter editor, 1872 (Vegeu altres edicions a Google Books Vol. 1 (1840), Vol. 2 (1840), Vol. 3 (1841), Vol. 4 (1749), Vol. 5 (1842), Vol. 6 (1843), Vol. 7 (1843), Vol. 8 (1844), Vol. 9 (1845)).