Obre el menú principal

Yahya IV ibn Idrís ibn Úmar fou emir de la dinastia idríssida del Magrib. Era fill d'Idris, germà d'Ali II ibn Umar, i va aixecar la bandera de la rebel·lió al·legant els drets d'aquest darrer, expulsat per una revolta sufrita de la que s'havia beneficiat Yahya III ibn al-Kasim d'Arzila que havia assolir el poder el 883. La lluita contra els rebels sufrites va desgastar a Yahya III. Quan aquesta lluita es va donar per acabada les forces eren mínimes i era bon moment per la revolta. La guerra va durar un temps indeterminat però el 905 el general Rabi ibn Sulayman, al servei de Yahya (IV) va derrotar i matar a Yahya III (905). Llavors Yahya ibn Idris es va proclamar emir.

Infotaula de personaYahya IV ibn Idrís ibn Úmar
Biografia
Mort 947
Asilah
Coat of arms of Morocco.svg  Cap d'estat Marroc

904 (Gregorià) – 917 (Gregorià)
← Yahya (III) ibn al-Qàssim
Dades personals
Religió Islam
Activitat
Ocupació Polític
Família
Família Idríssides
Modifica les dades a Wikidata

Aquesta situació de lluita civil no va passar desapàrcebuda pels fatimites d'Ifriquiya, on el 909 Abu Muhammad Ubayd Allah al-Mahdi Billah es va proclamar califa (909–934); El governador idríssida de Tsul, Taza i Meknes, Masala ibn Habus, cap dels berbers zenata de la tribu miknasa, es va separar de l'obediència idríssida i es va declarar pel califa fatimita. Es va apoderar de la Yebala.

El 912 el governador de Nakur, Said ibn Salhi, de la dinastia sàlhida (de vegades Salíhida) mo va acceptar aquest reconeixement idríssida i va refusar reconèixer com a sobirà al califa fatimita.

El 915 el cap dels miknasa Musa ibn Abi l-Afiya, cosí de l'ara general fatimita Masala, va entrar a Fes, però no s'hi va poder sostenir i es va acabar retirant.

Després d'un temps de lluita Yahya IV fou finalment derrotat pel general fatimita Masala ibn Habus (917) i va haver de reconèixer la sobirania del califa i pagar tribut. Va poder conservar el govern de Fes i de la comarca, però va haver de cedir la resta del regne als fatimites que van nomenar governador al cap dels miknasa, Musa ibn Abi l-Afiya, cosí del general Masala ibn Habus. Masala va conquerir també Nakur (26 de juny de 917) però els fill de l'emir, refugiats a la costa cordovesa, va retornar i van recuperar el poder als pocs mesos.

Al cap de poc Musa es va adonar que Yahya buscava l'aliança amb Còrdova (que havia ajudat al fill del deposat emir de Nakur contra els fatimites) i era un obstacle per la dominació dels zanates a tot el Magrib i quan Masala va anar per segona vegada a la zona, Musa el va instigar contra Yahya, al que Masala va destituir (919 o 920). Va caure en mans dels seus enemics i va haver de fugir i exiliar-se a Arzila on devia morir un temps després. Masala va donar el govern de Fes a un zenata que el va exercir uns cinc anys al costat de Musa ibn Abi l-Afia que governava la resta del país (dinastia Banu l-Afia o Miknasa) i va romadre lleial als fatimites. Masala pensava que el poder fatimita havia augmentat massa i era contrari als seus interessos i va entrar en contacte amb Còrdova el que li va costar la deposició. Vers el 925 es va revoltar Al-Hadjdjam al-Hasan ibn Muhammad ibn al-Kasim (Hasan I al-Haggum), nebot de Yahya III ibn al-Kasim, que va acabar ocupant el tron.

BibliografiaModifica

H. Terrace, Histoire du Maroc