Èter (mitologia)
Èter, (en grec antic Αἰθήρ, Aizer), segons la mitologia grega, és la personificació del cel superior, on la llum és més pura que la part del cel més propera a la terra. Hesíode el considera una divinitat primordial, fill d'Èreb i de Nix (l'obscuritat i la nit), i germà d'Hèmera (la llum del dia).
 | |
| Tipus | divinitat protògena  |
|---|---|
| Context | |
| Mitologia | religió de l'antiga Roma i Religió a l'antiga Grècia |
| Dades | |
| Gènere | masculí |
| Residència | Atmosfera |
| Família | |
| Cònjuge | Hèmera, Gaia, Aitre |
| Mare | Nix |
| Pare | Èreb |
| Fills | Gaia, Thalassa i Úranos |
| Germans | Hèmera |
| Domini | Déu de la llum i l'aire |
 | |
Segons altres tradicions Éter, després d'unir-se al Dia, va engendrar la Terra, el Cel i el Mar, i també un cert nombre d'elements abstractes, com ara la Pena, la Ira, la Mentida, i també als ciclops i titans Oceà, Temis, Tàrtar, Briareu, Gigues, Estèropes, Atles, Hiperió, Saturn, Ops, Moneta, Dione i les tres Fúries. En aquesta llista, transmesa per Higini, es reconeixen elements trets del mite d'Urà. Ciceró considera Èter pare de Júpiter i de Caelus, és a dir Urà, i avi del Sol.[1]
Representava també el fluid intangible que ocupa tot l'espai entre els astres. El nom s'empra també poèticament per designar l'aire.
Referències modifica
- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 182. ISBN 9788496061972.
Bibliografia modifica
- Jordi Parramon i Blasco: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 86.