Óengus II

Rei dels pictes

Óengus II, també conegut amb els noms de Óengus mac Fergusa (gaèlic) o Unuist mac Uurguist (picte), va ser rei dels pictes del 820 al 834 i dels escots del 820 al 829 (?).

Infotaula de personaÓengus II

El sautor de la creu de Sant Andreu es relaciona tradicionalment amb el rei Óengus mac Fergusa. Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle VIII Modifica el valor a Wikidata
Mort834 Modifica el valor a Wikidata
Llista de reis de Dál Riata
820 – 834
← Causantín mac FergusaDrest IX → Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómonarca Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsEóganan mac Óengusa Modifica el valor a Wikidata
PareFergus mac Echdach Modifica el valor a Wikidata

La Crònica picta li atribueix un regnat de 12 anys sobre els pictes i el Duan Albanach diu que va regnar Dál Riada durant 9 anys.[1]

Óengus II va succeir el seu germà Constantin mac Fergusa com a rei de Fortriu. Apareix en les diverse versions de les llistes reials amb el nom de Unuist mac Uurguist. Com el seu germà Constantí, hauria controlat també Dál Riada com a descendent del llinatge de Fergus mac Echdach. Sota el seu govern, el regne de Fortriu va patir les invasions escandinaves. Óengus és conegut per haver restaurat Saint Andrews com a centre del culte a aquest sant (Sant Andreu).[2]

Una llegenda ben detallada par Joan de Fordun parla d'aquest rei (tot i que potser parla del seu homònim del segle precedent Óengus I).[3] Aquesta llegenda explica que l'estendard amb el saltiri blanc de la creu de sant Andreu hauria baixat del cel sota el seu regnat, al mig dels exèrcits dels escots i dels pictes units durant un combat contra els invasors saxons conduïts per un cabdill anomenat Æthelstan de Kent, fill de Æthelwulf (rei de Wessex: 839 – 858) i identificat com a fill d'Athelwolf o, fins i tot d'Æthelstan d'Est-Ànglia.[4]

Després de la seva mort van entrar en conflicte molts pretendents pictes i escots pel control del regne. Óengus II va tenir molts fills, dels quals Eòganán, futur rei dels pictes i dels escots, i Bran van morir en combat contra els pagans vikings el 839, segons explica la Crònica d'Irlanda. També són coneguts els seus fills Finnguine i Nechtan, evocats a la llegenda de Sant Andreu.[5]

Referències modifica

  1. Skene, 1867, p. 62.
  2. Williams, 1990, p. 188.
  3. Chronicle of the Scottish nation. Llibre IV, capítols XIII i XIV.
  4. Skene, 1867, p. 183-184.
  5. Skene, 1867, p. 185.

Bibliografia modifica

  • Calise, J. M. P.. Pictish Sourcebook, Documents of Medieval Legend and Dark Age History (llibre). Londres: Greenwood Press, 2002. ISBN 0313322953. 
  • Cumming, W. A.. The Age of the Picts (llibre). Londres: Sutton Publishing, 1998. ISBN 0750916087. 
  • Skene, W. F.. Chronicles Of The Picts,Chronicles Of The Scots, And Other Early Memorials Of Scottish History (llibre). Edimburg: H.M General Register House, 1867. «Reimprès per Kessinger Publishings's (2007) ISBN 1432551051» 
  • Williams, Ann; Smyth, Alfred P.; Kirby, D. P.. A bibliographical dictionary of Dark Age Britain (llibre) (en anglès). Londres: SEABY, 1990. ISBN 1-85264-047-2. 
  • Wolf, Alex. From Pictland to Alba 789~1070 (llibre) (en anglès). Edinburg: Edinburgh University Press, 2007 (The New Edinburgh History of Scotland.). ISBN 9780748612345.