Obre el menú principal

Adh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din

Al-Màlik adh-Dhàhir Ghiyath-ad-Din ibn Salah-ad-Din (abril de 1173-4 d'octubre de 1216) fou sobirà aiubita d'Alep, tercer fill de Saladí.

Infotaula de personaAdh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din
Ayyubid Az Zahir 1204 Aleppo.jpg
Biografia
Naixement 1172 (Gregorià)
Mort 8 octubre 1216 (Gregorià) (43/44 anys)
  Monarca 

Dades personals
Religió Sunnisme
Activitat
Ocupació Governant
Altres
Títol Q59654123 Tradueix
Família Dinastia aiúbida
Cònjuge Dayfa Khatun Tradueix
Fills Al-Aziz Muhammad Tradueix
Pare Saladí
Germans Al-Aziz Uthman ibn Salah-ad-Din i Al-Àfdal ibn Salah-ad-Din
Modifica les dades a Wikidata
moneda

L'estiu de 1183, després de la conquesta d'Alep, Saladí va nomenar al seu fill al-Zahir (adh-Dhàhir) com a regent nominal (només tenia 10 anys) sota tutela d'un amir. Però poc després, el novembre/desembre, va reorganitzar els governs i va donar Alep al seu germà al-Àdil i al-Zahir va tornar a la cort del pare. El 1186, després de la submissió de la Jazira, es van tornar a reorganitzar els govern i, a petició d'al-Àdil, Alep fou aquesta vegada per al-Zahir (agost de 1186).[1] Al-Àdil va anar a Egipte on en absència de Saladí i sent menor el fill al-Aziz, va exercir àmplies prerrogatives de govern. El jove va participar al costat del seu pare en les campanyes contra els croats el 1188 i va mostrar bones capacitats; el seu oncle al-Àdil hi va participar igualment (i va rebre els governs de Kerak i Balka). El 1192 a causa dels desordres ocasionats per les campanyes d'iniciativa personal d'al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar a la Jazira i el Diyar Bakr, fou nomenat governador d'aquests dues províncies sense perdre el govern de Kerak i Balka.

A la mort de Saladí la nit del 3 al 4 de març de 1193 va estendre el seu control sobre els territoris de la Jazira fins a la frontera de Cilícia (Regne de la Petita Armènia) i el principat d'Antioquia a l'oest, seguint al sud el principat d'Hama. Izz al-Din Masud I es va revoltar a Mossul (amb suport de l'emir de Sindjar i dels ortúquides de la Jezira) i adh-Dhàhir va donar suport a al-Àdil per combatre la rebel·lió. Després en les disputes entre els fills de Saladí, al-Afdal de Damasc i al-Aziz d'Egipte, va donar suport inicialment a al-Afdal que tenia el suport d'al-Àdil (1194) però finalment, quan la incapacitat d'al-Afdal fou notòria, es va decantar per Al-Aziz. Al-Afdal encara tenia el suport d'al-Àdil, i aquest va negociar un acord d'statu quo. Però poc després al-Àdil va donar suport a al-Aziz i llavors al-Zàhir es va posar al costat d'al-Afdal. Al-Àdil es va imposar i al-Aziz va consolidar el poder suprem a Egipte mentre que a al-Afdal li va ocupar Damasc (3 de juliol de 1196) i va prendre el govern del territori (que al-Afdal tenia nominalment subordinat a Al-Aziz), que al-Àdil va exercir personalment. Al-Zàhir fou confirmat en les seves possessions. L'octubre de 1197, Amalric de Lusignan va ocupar Beirut i Bohemond III d'Antioquia amenaçava els ports de Lataquia i Jableh; llavors al-Zàhir va destruir els dos port i encara que Bohemond va poder ocupar les dues poblacions, ja no tenien cap avantatge i les va abandonar aviat.

Al-Aziz va morir el 29 de novembre de 1198 i altre cop van esclatar lluites. Al-Zàhir va donar suport a al-Afdal que havia estat cridat a Egipte pels oficials, i s'havia imposat com a regent d'Egipte en nom del seu nebot, un infant de 10 anys anomenat al-Mansur ibn al-Aziz (Malik al-Mansur Muhammad ibn al-Aziz). Al-Afdal va atacar Damasc (a partir del 14 de juny de 1199) i al-Àdil, que estava assetjant Mardin, va haver d'abandonar el setge per anar a defensar la capital del seu feu (1199). El juny de 1199 al-Zahir es va unir a les forces d'al-Afdal, però finalment la coalició es va dissoldre per les hàbils maniobres d'al-Àdil i el setge de Damasc fou aixecat (desembre de 1199); llavors al-Àdil es va apoderar del poder al Caire i va deposar a al-Mansur, esdevenint ell mateix sultà suprem; al mateix temps al-Afdal era reconegut com a sultà pel sobirà d'Alep i la Jazira i els seus aliats al nord de Mesopotàmia. Al-Zahir va consolidar la seva posició atacant i conquerint algunes viles al nord dels seus dominis (va recuperar Lataquia i Jableh i va reconstruir la fortalesa de Lataquia) i atacant Hama al sud, governada per al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Umar fill d'un altra germà de Saladí. L'agost del 1201 al-Zàhir i al-Afdal van assetjar Damasc altre cop, durant més d'un mes, però no van aconseguir ocupar-la. Finalment el març de 1202 al-Zàhir va retornar a Alep i va reconèixer la sobirania d'al-Àdil com a sultà suprem, i el seu domini va quedar reduït a Alep amb la Síria del nord, però des de llavors es va mostrar fidel. Al-Afdal va conservar Mayyafarikin i Samosata (va morir a Sumaysat el 1225).

Bohemond III d'Antioquia va morir el 1201 deixant una successió disputada entre Ramon Rupen, fill del seu fill gran Ramon IV (ja difunt) i el seu fill segon Bohemond IV; el primer va aconseguir el suport del seu oncle Lleó II d'Armènia Menor i va apartar a Bohemond, però aquest va demanar ajut a al-Zàhir; aquest va marxar a Antioquia que Ramon Rupen i Lleó II van haver d'evacuar. El 1202 la quarta croada es va desviar cap a Constantinoble; alguns croats no van seguir als venecians i van anar a Palestina com Renard II de Dammartin, amb 300 cavallers amb els quals va desembarcar a Sant Joan d'Acre; volia enfrontar als musulmans però el rei Amalric II de Jerusalem li va prohibir, i irritat va decidir oferir els seus serveis al príncep d'Antioquia; per arribar al principat havia de creuar per terres d'al-Zàhir però no va demanar permís; el governador de Gabala (Jabala o Jableh) el va acollir correctament però el governador de Lataquia el va fer caure en una emboscada i els va matar a tots.

El 1206 el rei Lleó II d'Armènia Menor va derrotar a al-Zàhir en una batalla a Amq, però no es va poder assegurar cap avantatge decisiva contra Alep que tenia l'aliança de Bohemond IV d'Antioquia i II de Trípoli i que va fer reforçar les guarnicions de la regió impedint a Lleó d'aprofitar la victòria. El 1207 els francs/croats van atacar Homs on governava l'aiubita al-Mujàhid Shirkuh (II) ibn al-Qàhir que va demanar ajut a al-Zàhir, les tropes del qual va ajudar a fer aixecar el setge. El 1209 al-Àdil va intentar conquerir els principats zengites i al-Zàhir, en un intent d'equilibre, va donar suport diplomàtic al senyor de Sindjar, ciutat que estava assetjada. Finalment la tensió entre al-Àdil i al-Zàhir es va arranjar amb el matrimoni entre el sobirà d'Alep i la filla d'al-Àdil, Dayfa Khatun (1212); el primer fill del matrimoni fou un mascle nascut el 1213, que va portar el nom d'al-Aziz Muhammad; al-Zàhir el va declarar hereu (tot i que ja tenia un fill anomenat al-Màlik as-Saleh Salah ad-Din Àhmad ibn adh-Dhàhir nascut el 1203) el que va satisfer a al-Àdil. El 1213 els ismaïlites van assassinar a Ramon, fill de Bohemond IV d'Antioquia; en revenja aquest va assetjar la ciutadella ismaïlita de Kawabi; els ismaïlites van demanar ajut a al-Zàhir que va acceptar enviar reforços a la guarnició i va fer un atac de diversió a Lataquia, però aquest destacament fou capturat pels antioquians; però Bohemond IV que considerava a al-Zàhir un aliat, no va voler la guerra i va acceptar alliberar als presoners i ajustar la pau.

Els darrers anys es va ocupar de les construccions de fortificacions, edificis religiosos i aprovisionaments d'aigua (kanawat) Va afavorir el comerç singularment amb els venecians (que havien rebut privilegis el 1207/1208 per la importació de plata europea). Havia acollit també alguns erudits i funcionaris fugits d'Egipte que van desenvolupar la seva activitat a Alep. El 1216 els armenis de Lleó II van ocupar Antioquia. Poc després (8 d'octubre de 1216) va morir al-Zàhir després d'una greu malaltia. El va succeir el seu fill de tres anys al-Aziz Muhammad sota tutela del mameluc Shihab al-Din Toghrul (Dayfa Khatun fou regent a la mort d'al-Aziz el novembre de 1236 en nom del seu nét An-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz).

NotesModifica

  1. al-Àdil va procurar pel seu nebot i va fer la petició perquè sabia que no li havia agradat la pèrdua d'Alep el 1183

BibliografiaModifica

  • René Grousset, Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem, París, 1936 (reimpr. 1999)
  • Amin Maalouf, Les croisades vues par les arabes, 1983 (ISBN 978-2-290-11916-7)