Obre el menú principal

Aelle (també Ælle o Ella) fou el primer rei dels saxons del sud i fundador del Regne de Sussex des d'aproximadament l'any 477 fins al 514. La informació que ens ha arribat sobre aquest monarca és molt limitada, fins al punt que no es pugui afirmar amb certesa la seva existència.

Infotaula de personaAelle
Ella - John Speed.JPG
Representació imaginària d'Aelle. "Saxon Heptarchy", 1611, obra de John Speed.
Biografia
Naixement segle V (Gregorià)
Mort 514
  Rei de Sussex
477 – 514
← Cap
Cissa
Dades personals
Grup ètnic Saxons
Activitat
Ocupació Sobirà
Família
Fills Cymen, Wlencing i Cissa
Modifica les dades a Wikidata

Segons les fonts, Aelle va arribar a Anglaterra acompanyat de tres dels seus fills, originaris del continent. En desembarcar es van enfrontar als britans locals i aparentment, cap al 491 hi va haver una gran batalla a la localitat de Pevensey on els saxons d'Aelle massacraren als britans, sense deixar-ne un viu.

Beda el venerable, monjo i historiador del Regne de Northumbria i autor de la crònica del segle VIII Historia ecclesiastica gentis Anglorum, diu que Aelle fou el primer rei anglosaxó que es va imposar sobre la resta de cabdills i reis anglosaxons,[1] obtenint per tant el títol de bretwalda o governant suprem de Britània.

Contingut

Context històricModifica

 
El nom d'Aelle és visible en el manuscrit de la Crònica anglosaxona, escrit cap a l'any 890

Ja durant el període d'ocupació romana de Britània, les costes angleses havien patit incursions dels saxons del nord d'Alemanya i el sud de la península de Jutlàndia. Per prevenir aquests atacs, els romans van construir fortificacions per vigilar les costes de manera constant. Però els romans abandonaren Britània el 410, deixant l'illa a la seva sort.

Segons la Crònica, les coses empitjoraren pels Britans quan el seu rei Vortigern va contractar mercenaris saxons per lluitar contra els pictes que atacaven des del nord. Després de les victòries inicials, els cabdills dels saxons, Hengist i Horsa, es tornaren cada cop més ambiciosos i el creixent nombre de saxons va acabar enfrontant-se als seus antics aliats. La invasió saxona va patir un fort contratemps amb la derrota patida a la Batalla del Mont Badon, però dècades després reprengueren el seu avanç i a finals del segle VI controlaven gairebé tot el sud d'Anglaterra. Alguns autors teoritzant que Aelle liderava els saxons derrotats a Mont Badon,[2] però d'altres descarten la idea.[3]

FontsModifica

 
Una pàgina del manuscrit A de la Crònica anglosaxona. El nom Aelle, escrit com "Elle", pot veure's en dues de les entrades al final de la pàgina.

Hi ha dues fonts antigues que mencionen el nom d'Aelle. La més antiga és la Historia ecclesiastica gentis Anglorum, una història de l'església escrita en l'any 731 per Beda, un monjo del Regne de Northumbria. Beda menciona a Aelle com un dels reis anglosaxons que exerciren el que ell anomena "imperium" sobre "totes les províncies al sud del riu Humber"; "imperium" es pot traduir com "senyoriu". Beda ofereix una llista de set reis amb "imperium" i Aelle és el primer de tots ells. Beda també confirma que Aelle no era cristià.

La segona font és la Crònica anglosaxona, una col·lecció d'annals recopilats en el Regne de Wessex l'any 890 aproximadament, durant el regnat d'Alfred el Gran. La Crònica té tres entrades per a Aelle:

  • 477: Aelle i els seus tres fills, Cymen i Wlencing i Cissa, vingueren a la terra de Britània amb tres naus al lloc anomenat Cymen's Shore (la costa de Cymen), allí mataren molts gal·lesos i foragitaren alguns més al bosc anomenat Andredes leag.
  • 485: Aquí Aelle lluità contra els gal·lesos al marge del rierol anomenat Mearcred's Burn.
  • 491: Aquí Aelle i Cissa posaren setge a la fortalesa de nom Andredes cester i mataren a tots els que allí vivien, no deixaren cap britó.

La Crònica fou recopilada uns quatre-cents anys després dels fets a partir de cròniques anteriors i fonts orals. En aquells temps els termes britó i gal·lès s'empraven indistintament, ja que "gal·lès" (Welsh) era la paraula saxona que significava "estranger" i s'aplicava a tots els nadius britano-romans.[4]

La darrera entrada de la Crònica que fa menció d'Aelle és la de l'any 827, on es presenta com el primer dels vuit bretwaldas o sobirans de Britània. La llista està formada pels set originals que proporcionava Beda més Egbert de Wessex.[5]

RegnatModifica

Si les dates que proporciona la Crònica anglosaxona són precises, el regnat d'Aelle va tenir lloc en mig de l'expansió anglosaxona però abans de la conquesta definitiva. Això explicaria el llarg període de cinquanta o més anys, en la línia de successió dels bretwaldas entre Aelle i el segon de la llista. La idea d'una pausa en l'avanç anglosaxó està recolzada pel relat de Procopi sobre la migració en el segle VI des de Gran Bretanya cap al Regne dels Francs. La colonització d'Armòrica (l'actual Bretanya, a França), fou duta a terme per colons de Dumnònia, la moderna Cornualla (Gran Bretanya).[6] És probable que aquest fet interrompis el flux general d'anglosaxons des del continent cap Gran Bretanya.[7]

És possible, per tant, que existís un rei històric anomenat Aelle, que va arribar del continent a Gran Bretanya a finals del segle V i va conquerir la major part del que ara és Sussex. Podria haver estat un prominent cabdill militar i la seva reputació va fer que Beda l'incloïes en la llista de governants del sud d'Anglaterra.[8] Les batalles enumerades en la crònica són compatibles amb una conquesta del Regne de Sussex des de l'est a l'oest, contra una resistència britana suficientment forta com per aguantar catorze anys.

ReferènciesModifica

  1. Beda, Ecclesiastical History, II 5
  2. Bradbury, James (2004). The Routledge Companion to Medieval Warfare. Nueva York: Routledge, pág. 140. ISBN 0-415-22126-9.
  3. Warner, Philip (1972). British Battlefields: The Midlands. Reading: Osprey, 23. OCLC 60058359
  4. Swanton, Anglo-Saxon Chronicle, pág. 14.
  5. Swanton, Anglo-Saxon Chronicle, pp. 60–61.
  6. Campbell et al, The Anglo-Saxons, pág. 22.
  7. Stenton, Anglo-Saxon England, pág. 12.
  8. Fletcher, Who's Who, pág. 17.

Enllaços externsModifica