Al·literació

L'al·literació és un efecte sonor creat per la repetició, volguda o no, d'uns mateixos sons, sovint al començament de dos o més mots consecutius o situats a curts intervals.[1] Poden ser vocàliques o consonàntiques.[2] Es pot utilitzar com un recurs literari per crear efectes poètiques, retòriques, musicals o humorístiques. És un el recurs sonor antic i molt freqüent al llatí.[3]

Pot ser un ornament formal, al qual el poeta pot atribuir un aspecte d'onomatopeia, i associar, per exemple el so de la S a un xiuxiueig que evoca suavitat, intimitat, el vent… La interpretació del significat de l'al·literació no es basa en característiques objectives de cada fonema, sinó en els suggeriments que provoquen. Sobretot en la traducció de poesia, un dels reptes és recrear tal efecte sonor i de vegades s'ha de fer un compromís entre la traducció del significat i la musicalitat de l'original.[4][5]

ExemplesModifica

ReferènciesModifica

  1. «Al·literació». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Avilés i Zapater, Jordi. Introducció a l'estilística llatina : adaptada al comentari de textos en vers. Barcelona: Universitat de Barcelona, Publicacions i Edicions, 2013, p. 136, 298 ss.. ISBN 978-84-475-3684-9. 
  3. Avilés i Zapater, Jordi. «Figures estilístiques |». Iter Romanum. Universitat de Barcelona, s.d. [Consulta: 10 juliol 2020].
  4. Arat; Almirall i Sardà, Jaume (trad.). Fenòmens. Fundació Bernat Metge, 1996, p. 90-91. ISBN 978-84-7225-659-0. 
  5. Keown, Dominic «Intrusió?. No, gràcies: Una reflexió sobre la traducció en vers d'Isabel Robles i J. Pérez Muntaner». L'Aiguadolç, 17-12-2010, pàg. 141–156. ISSN: 2386-7388.
  6. Alzamora, Sebastià. «La Corona corrupta». Ara, 16-03-2020. [Consulta: 10 juliol 2020].