Albert Galimany i Pujol
Albert Galimany i Pujol (Vilafranca del Penedès, 31 de desembre del 1889 – Panamà, 20 de desembre del 1973) fou director, compositor, pedagog i pianista català nacionalitzat panamenc.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 31 desembre 1889  Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) |
| Mort | 20 desembre 1973 (83 anys) Panamà |
| Dades personals | |
| Formació | Conservatori Municipal de Música de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor |
| Gènere | Sardana |
| Instrument | Piano |
Premis | |
Biografia modifica
Fill d'Albert Galimany (campaner de l’Església de la Trinitat) i de Concepció Pujol inicià la formació musical amb el mestre de capella (organista i director de l'escolania) de la parròquia de la Trinitat mossèn Antoni Espasa i Bargalló. Després va continuar formant-se a l'Escola Municipal de Música de Barcelona (l'actual Conservatori de Barcelona). Allà va estudiar amb Joan Lamote de Grignon, Antoni Nicolau, Joan Baptista Pellicer i Josep Soler i Ventura.[1]
El 1910 marxà de gira per l'Amèrica del Sud com a director de la companyia Du-Boucher d'opereta i sarsueles. El 1911 va arribar a Panamà i va decidir establir-s'hi. El 1911 va ser nomenat professor de piano al primer Conservatorio de Música y Declamación de Panamà. El març del 1912 va guanyar per concurs la plaça de director de la Banda Republicana de Panamà.[2] Durant la cerimònia d'inauguració del canal de Panamà, el 15 d'agost del 1914, a bord del vaixell SS Ancón, Galimany va dirigir la Banda on hi va interpretar l'Himne Nacional de Panamà, la Marcha Panamá (escrita pel mateix Galimany) i una sardana d'Enric Morera.[3][4] El 1918 el president de la República, Ramón Maximiliano Valdés, va ordenar el tancament del Conservatorio de Música y Declamación com a institució pública amb arguments pressupostaris. El Conservatorio de Música y Declamación va sobreviure com a centre privat fins a l'any 1922 quan va desaparèixer definitivament. És a partir del 1918 que Galimany va treballar com a professor de música en altres centres, com a l'Instituto Nacional, a l'Escuela Normal de Institutoras i a la Escuela Profesional.
El 1923 obté la nacionalitat panamenca.
L’any 1928 la Unión Panamericana el va convidar a dirigir les bandes de la Marina i l'Armada dels Estats Units (United States Army Band) per realitzar un concert el 8 de setembre davant el Capitoli de Washington. El propòsit de la banda nord-americana era assajar repertori llatinoamericà per interpretar-lo en l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1929. Per a aquesta ocasió, aprofitant el temps de viatge en vaixell cap als Estats Units, Galimany va compondre l'obra Selección Panamá (que després titularia com a Capricho Típico Panameño).
El 1932 va organitzar i dirigir, amb la Banda Republicana de Panamà, una gira a Colòmbia per les ciutats de Barranquilla, Calamar i Cartagena. El 1937, després de vint-i-cinc anys, va deixar la direcció de la Banda Republicana, i al voltant dels anys 1942/43 es va jubilar. Va ser homenatjat per la Banda Republicana amb la Lira de Plata al Mérito en reconeixement als anys dedicats a la direcció de la banda. Va ser condecorat pel govern de Panamà amb l'Ordre Vasco Núñez de Balboa (en grau de Gran Comendador).[5] El 1950 va ser homenatjat pel Ministerio de Educación, i el 1955 pel Club de Leones. Entre 1972-1974 el pintor Juan Manuel Cedeño va pintar un retrat oficial per al Salón de la Nacionalidad.[6]
Galimany va ser convidat en diverses ocasions a dirigir la primera Orquesta Sinfónica Nacional de Panamá. També va ser convidat a dirigir la Banda San José de Costa Rica, la Banda Municipal de Santiago de Cuba, la Banda del Estado Mayor del Ejército de México o la Banda del Ejército de Guadalajara.
Va compondre nombrosos himnes: per a les escoles de la Segunda Enseñanza, per a l'Escuela de Infermeria, per al cos de bombers etc.[7] Galimany va ser molt estimat com a autor de Pasillos. Com a pianista va actuar acompanyant a tonadilleras de l'època: La Goya, Resurrección Quijano, Amalia de Isaura, La Gioconda, Lola Montés, Eugenia Zuffoli.[8] També va compondre per a anuncis publicitaris (Fume Chesterfield, Firestone, Orange Crush).[5]
Va morir a Panamà el 20 de desembre del 1973.
Galimany es va casar a distància amb la vilafranquina Maria Códol Bruna perquè ella no podia viatjar cap a Panamà sense ser dona casada.[9] Van tenir tres fills: Brunilda, Elsa i Alberto. Un fill d'Elsa Galimany, Guillermo Endara Galimany, fou president de la República de Panamà (1989-1994), el primer després de la dictadura militar.
Obres modifica
Obres orquestrals modifica
- Capricho típico panameño (1928)
- Suite sinfónica Vasco Nuñez de Balboa (1941)
Obres per a banda modifica
- Marcha Panamá (considerada com el segon himne nacional de Panamà)
- La bandera panameña (marxa patriòtica)
- Soldados de la independencia
- El ferrocarril de Chiriquí (1916)
- Disciplina, Honor y Abnegación (1936, marxa dedicada a la celebració del 50 aniversari de la creació del Cos de Bombers de Panamà)
Pasillos modifica
- Panamá y Colombia
- Teolinda
- Berta
- Noche de amor
- Amistad
- Delia
- Patria
- Bodas de plata
- María Luisa
- Mercedes Zubieta
Altres modifica
- Amorosa (sardana)
- Sol ixent (melodia per a violoncel i piano)
- El pequeño Rotario (tango)
- Ford
- La Estrella de Panamá (danzón)
- Luz Graciela
- Isabelita
Referències modifica
- ↑ Cuscó, Joan. «Albert Galimany i Pujol (1889 -1973)». Comissió Memòria Vilafranca, 18-11-2018. [Consulta: 29 gener 2019].
- ↑ Panamá, 50 años de República (en castellà). Panamà: Junta Nacional del Cincuentenario, 1953, p. 221. «En el concurso resultó triunfador Alberto Galimany, joven professor del Conservatorio, recién legado al país.»
- ↑ Catalunya, Fundació d'Estudis Històrics de. «Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya». Arxivat de l'original el 2016-01-19. [Consulta: 29 gener 2019].
- ↑ Carod Rovira, Josep Lluís «Himnes nacionals». El Punt Avui, 06-12-2015, pàg. 49.
- ↑ 5,0 5,1 del Vasto, Cesar «Para escuchar: pianista de melodías inmortales» (en castellà). Periodico Casco Antiguo, 23-05-2018, pàg. 4.
- ↑ «Resolución no.428-dg/daj de 27 de noviembre de 2008» (en castellà). Gaceta Oficial, 26199, 09-01-2009.
- ↑ «Historia en notas musicales». La Prensa, 02-11-2012. «El cancionero patriótico y tradicional panameño contiene composiciones de grandes músicos, desde inicios de la República hasta tiempos recientes.»
- ↑ Vazquez Dijo, Stacy. «Alberto Galimany» (en castellà). [Consulta: 29 gener 2019].
- ↑ Arjuna, Eliberto. Alberto Galimany y su contribución a la identidad panameña: una primera aproximación (PDF) (en castellà). Santiago de Chile: Universitat de Chile, 2005 [Consulta: 29 gener 2019].