Alceste (Gluck)

òpera de Christoph Willibald Gluck

Alceste és una òpera en tres actes de Christoph Willibald Gluck, amb llibret de Ranieri de' Calzabigi basat en Alcestes d'Eurípides. S'estrenà al Burgtheater de Viena el 26 de desembre de 1767. Una segona versió, en francès, amb llibret traduït i modificato per Le Bailly du Roullet, s'estrenà el 23 d’abril de 1776 a l'Académie Royale de Musique de París. A Catalunya, s'estrenà el 31 de maig de 1890 al Teatre Líric de Barcelona.[1]

Infotaula de composicióAlceste
Alcesti.jpg
La mort d'Alceste, d'Angelica Kauffmann
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorChristoph Willibald Gluck
LlibretistaRanieri de' Calzabigi
(versió francesa traduïda i modificada per Le Bailly du Roullet)
Llengua de l'obra o del nomitalià-francès
Basat enAlcestes d'Eurípides (Eurípides Modifica el valor a Wikidata)
Creació1767 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicaciósegle XVIII Modifica el valor a Wikidata
Gènereopera seria
Partstres
CatalogacióWotquenne's Catalogue Modifica el valor a Wikidata 44 Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióTessàlia Modifica el valor a Wikidata
PersonatgesApol·lo i Admetos de Feres Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena26 de desembre de 1767
EscenariBurgtheater de Viena,
IMSLP: Alceste,_Wq.44_(Gluck,_Christoph_Willibald) Allmusic: mc0002374306 Modifica els identificadors a Wikidata

Origen i contextModifica

Una altra òpera emblemàtica del seu repertori. En el pròleg, i dedicatòria al Duc de Toscana, formulà les seves idees respecte a la seva pretesa reforma de l'òpera: "Quan em vaig posar a escriure la música per Alceste, vaig resoldre en diferir enterament de tot abús, introduït tant per l'errònia vanitat dels cantants com per l'exagerada complaença dels compositors, que han desfigurat en gran manera l'òpera italiana i han fet dels més esplèndids i bells espectacles els més ridículs i tediosos entreteniments. He procurat restringir la música al seu veritable ofici de servir la poesia per mitjà de l'expressió, seguint les situacions de l'argument, sense interrompre l'acció ni ofegant amb inútils i superflus ornaments, i crec que s'hauria de fer així, de la mateixa manera que l'elecció de colors afecta una correcta i ben ordenada pintura, amb un ben classificat contrast de llum i ombra, que serveix a l'animació de les figures sense alterar els seus contorns".

FontModifica

La mitologia grega. Admetos, rei de Tessàlia, havia sigut un argonauta, un dels homes que havien anat amb Jàson en la nau Argos per conquistar en la Còlquida el velló d'or, i era així mateix un favorit d'Apol·lo, els ramats del qual havia guardat durant nou anys. Alceste o Alcestis era la filla més bella de Pèlias. Entre les cèlebres dotze feines d'Hèrcules o Hèracles estava l'encadenament de Cèrber, el gos dels Inferns; certes versions diuen que aprofità l'ocasió per rescatar Alceste. L'últim dels grans tràgics grecs, Eurípides, va compondre un drama basat en aquesta llegenda el 438 a.C.

LlibretModifica

També aquest llibret pot ser considerat un magistral exemple dels esforços de reforma. Les escenes de massa i els cors l'apropen a la tragèdia grega; l'argument és senzill, lineal i generós; els versos són bells i inspirats.

MúsicaModifica

En les partitures de Gluck hi ha quelcom de l'amplitud espacial del Barroc. Les parts solistes i els cors són d'una grandiosa simplicitat. Una ària com la d'Alceste, "Divinités du Stix", pot ser presa com exemple acadèmic d'escena clàssica. Malgrat tot, el compositor és un xic més dèbil en les escenes de ballet: aquí es té sovint la impressió de que obeí a una exigència de la moda de l'època.

HistoriaModifica

La versió italiana s'estrenà en el Burgtheater del palau imperial austríac el 16 de desembre de 1767. La segona versió, en francès i creada per la lluita contra Piccinni a París, presenta modificacions essencials des del punt de vista dramàtic i musical. És la preferida avui dia en la majoria dels escenaris, a pesar de que aquesta obra ha sigut revisada per quasi tots els directors d'escena.

PersonatgesModifica

  • Admetos, rei de Fera (Tessàlia) (tenor);
  • Alceste, la seva esposa (soprano);
  • Els seus fills (veus blanques sopranos: 1767) (papers muts: 1776);
  • Hèrcules, (baix: només el 1776);
  • Un herald, (baix);
  • Evandro, (tenor);
  • Ismene, (soprano: només el 1767)
  • El gran sacerdot d'Apol·lo (baix);
  • La veu de l'oracle (baix);
  • Deïtat infernal, (baix);
  • Apol·lo (baix);
  • Companyes d'Alceste, esperits infernals, sacerdots, sacerdotesses, guerrers, poble.

Lloc i èpocaModifica

Tessàlia, la Grècia mitològica.

Argument (versió parisenca)Modifica

Acte 1r.Modifica

Després de l'obertura s'escolta el cor que suplica als déus el guariment del rei Admeto, greument malalt. Alceste i els seus fills s'afegeixen als cants de dolor del poble angoixat. En el temple d'Apol·lo s'interroga a l'oracle segons els ritus de rigor. El gran sacerdot anuncia que l'única salvació consisteix en el sacrifici voluntari d'una persona. La massa fuig horroritzada. Només Alceste ofereix la seva pròpia vida per el guariment del seu espòs.

Acte IIModifica

També aquest acte comença amb grans cors (que per Gluck constitueixen el vincle amb la tragèdia grega); el poble agraeix als déus el guariment del rei. Admetos ignora qui se sacrificarà per salvar la seva vida. Però el canvi produït en la personalitat de la seva esposa, que, en compliment de la seva promesa, espera la mort, li obre els ulls. No vol acceptar el sacrifici, doncs sense Alceste ja no hi pot haver felicitat per a ell. De manera que es prepara per morir per Alceste, per acompanyar-la al regne subterrani.

Acte IIIModifica

Una fonda angoixa s'apodera del poble. Llavors apareix inesperadament un poderós aliat, Hèrcules (Ercole en italià, Hercule en francès). Quan coneix la tràgica sort de la parella, decideix impedir la fatalitat. Alceste arriba a les portes de l'Infern. Les veus dels esperits encara l'impedeixen l'entrada; només al vespre s'accepta el seu sacrifici. Admetos surt a l'encontre de la seva esposa i vol morir en el seu lloc o, si els déus no ho permeten, morir amb ella.

Per última vegada, les veus de l'Infern pregunten a Alceste si està disposada. Alceste, sense dubtar, diu que si. Però quan vol creuar el llindar, Hèrcules, que ha arribat ràpidament, comença a barallar-se amb les Fúries. Apol·lo, que apareix en un núvol, confirma la seva victòria i concedeix la vida a la parella reial. Grans cors de joia tanquen l'obra.

Vegeu tambéModifica


BibliografiaModifica

ReferènciesModifica

  1. «Espectáculos». La Publicidad, 30-05-1890, pàg. 3.