Algaravia

Algaravia és el nom històricament aplicat a la llengua àrab a la península Ibèrica, i també a la forma d'aquesta llengua parlada pels mudèjars i moriscs.[1] Prové de forma originària عربية (al-'arabiyya), el nom àrab per la mateixa llengua, i passa al català com a algaravia,[1] al castellà com a algarabía[2] i al portuguès com a algaravia.[3] A la Ibèria després de la Reconquesta, aquest nom s'aplicava encara a la manera de parlar dels moriscs i va tenir en aquestes llengües un significat pejoratiu de 'cridòria' o 'malparlar'.[2][3]

Infotaula de llenguaAlgaravia
عربية أندلسية Modifica el valor a Wikidata
Tipusdialecte, llengua històrica i llengua morta Modifica el valor a Wikidata
Ús
Autòcton deÀndalus i moriscos Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya, Portugal, califat de Qúrtuba, emirat de Qúrtuba, primer període de taifes i taifa (second period) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengua humana
llengües afroasiàtiques
llengües semítiques
àrab
àrab magrebí Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet àrab Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-3xaa Modifica el valor a Wikidata
Glottologanda1287 Modifica el valor a Wikidata
IETFxaa Modifica el valor a Wikidata

A la societat andalusina cada vegada va adquirir més protagonisme l’arabització lingüística i cultural mentre anaven desapareixent les diferencies dels grups socials com a resultat de la muslimització. L'àrab s'imposà perquè l'Alcorà, que es considera com la darrera i definitiva revelació de Deu, hi va ser dictat i conservat en aquesta llengua.[4]

Al segle XVI, quan a la Corona de Castella s'identifica cristianisme i castellà, la conversió forçosa de la Pragmàtica del 12 de febrer de 1502, la qual ordenava la conversió o expulsió de tots els musulmans de la Corona de Castella porta a les prohibicions totals d'expressar-se en algaravia al regne de Granada durant el sínode de Guadix de 1554,[5] i la real Provisió de Felip II de Castella de 1566, per la identificació de llengua i religió,[6] en línia amb la contrareforma. La Corona d'Aragó no imposà el cristianisme als mudèjars fins a la fi de 1525 després de la seva participació en la Revolta de les Germanies. Els llibres favorables a l'estudi de l'algaravia per part de religiosos missioners van entrar en l'Index Librorum Prohibitorum.[5]

El dialecte està ben estudiat gràcies a les obres que els gramàtics i lingüistes andalusins van realitzar per corregir els defectes que els parlants feien respecte a l'àrab clàssic.[7]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 DIEC:Algaravia
  2. 2,0 2,1 RAE
  3. 3,0 3,1 Diccionari portuguès
  4. Njie Jobe, Penda. HISTÒRIA JURÍDICA DELS MUSULMANS A LA PENÍNSULA IBÈRICA I A CATALUNYA, p. 31. 
  5. 5,0 5,1 Perceval, José Maria. Algarabia: lengua o alboroto callejero?, 1986, p. 118-119. 
  6. Abad Merino, Mercedes «MORISCOS Y ALGARABÍA EN LA CORONA DE CASTILLA (S XVI). LA LENGUA COMO IDENTIDAD DE UN GRUPO» (en castellà). INTUS-LEGERE HISTORIA, Vol. 11, N° 2, 2017, pàg. 35. ISSN: 0718-5456.
  7. Ammadi, Mustafá. «Los arabismos y el legado andalusí». A: Los manuscritos árabes en España y Marruecos (en castellà). Fundación El legado andalusì, 2006, p. 306. ISBN 8496395162.