Aniba canelilla
| Aquest article (o aquesta secció) necessita alguna millora en els seus enllaços interns. |
Aniba canelilla és una espècie que pertany a la família Lauraceae, i es coneix amb els següents noms comuns: canelo de quijos, canelo, tuabe, canela muena casca preciosa i canelillo del Orinoco.
  | |
| Estat de conservació | |
|---|---|
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 60762259 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Laurales |
| Família | Lauraceae |
| Gènere | Aniba |
| Espècie | Aniba canelilla Mez, 1889 |
.svg){kind=icon}
Descripció
modificaÉs un arbre de fulla perenne amb una escorça i flors grogues rogenques. És originari de la regió amazònica, sent el principal productor.
Propietats
modificaL'oli essencial és extret per destil·lació del vapor de la graveta de fusta i produeix un líquid sense color per empal·lidir a groc. Té una olor picant. Tradicionalment, l'oli de pal rosa és utilitzat per l'acne, freds, tos, dermatitis, febre, frigidesa, mals de cap, infeccions, nàusees, tensió nerviosa, cura de la pel i ferides.
És utilitzat com analgèsic, anticonvulsiu, antidepressiu, antibacterià, antisèptic, afrodisíac, bactericida, desodorant, estimulant i tònic.
Història
modificaL'any 1760, en Pasto, Nariño, s'elaboren torrons de: botó de la flor canelo, farina de blat, mel y una mica d'all.
El canelo deandaquíes va ser trobat al riu Fragua, afluent del riu Caquetá, prop de Florència (Caquetá), pel metge panamelo Sebastián López Ruíz, que el 1782 porta arbres petits, dels quals trasplanta uns a Timana Huila i altres a la taula de Joan Díaz en Cundinamarca.
Fray Diego García, el 1786, envia a José Celestino Mutis 30 llavors de les quals brollaran 11 al municipi de Mariquita.
Segons l'autor Diego de Molina, dins de les ofrenes que fa Atahualpa al conquistador Francisco Pizarro hi havia dues càrregues d'escorça de canelo portades de la província de Quijos (Quito, Equador).
Malgrat els intents en el segle xviii d'iniciar cultius a Equador, els esforços es van perdre per falta de persistència i paciència.
A la revista Mèdica de Bogotà de 1880 se'l menciona d'aquesta manera: "Canela d'andaquíes, en un temps es trobava al comerç amb el nom caneló. El seu gust és agradable, aromàtic i picant. S'aplica a les malalties atòniques de l'estómac, en les dispèpsies flatulentes, còlic ventós, en la diarrea no inflamatòria. L'essència s'utilitza en friccions al reumatisme crònic"
Bibliografia
modifica| Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Acer Duarte, Luis Enrique. 2000. Arbres, Gents i Costums. Plaza & Janés editors. Colòmbia S. a. Universitat Districtual Francisco José de Caldas. Bogotà.
- Brako, L. & J. L. Zarucchi. (editors) 1993. Catalogui of the Flowering Plants and Gymnosperms of Peru. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 45: i–xl, 1–1286.
- Forzza, R. C. & et al. 2010. 2010 Llista de espécies Flora do Brasil. {{format ref}} http://floradobrasil.jbrj.gov.br/2010/.
- Funk, V. A., P. E. Berry, S. Alexander, T. H. Hollowell & C. L. Kelloff. 2007. Checklist of the Plants of the Guiana Shield (Veneçuela: Amazones, Bolivar, Delta Amacuro; Guyana, Surinam, French Guiana). Contr. O.S. Natl. Herb. 55: 1–584.
- Hokche, O., P. E. Berry & O. Huber. 2008. 1–860. In O. Hokche, P. E. Berry & O. Huber Nou Cat. Fl. Vasc. Veneçuela. Fundació Institut Botànic de Veneçuela, Caracas.
- Killeen, T. J. & T. S. Schulenberg. 1998. A biological assessment of Parc Nacional Noel Kempff Mercat, Bolívia. RAP Working Papers 10: 1–372.
- Killeen, T. J., E. García Estigarribia & S. G. Beck. (editors) 1993. Guia Arb. Bolívia 1–958. Herbari Nacional de Bolívia & Missouri Botanical Garden, La Paz.
- Macbride, J. F. 1938. Lauraceae, Flora of Peru. Publ. Field Mus. Nat. Hist., Bot. Ser. 13(2/3): 819–931.
- Steyermark, J. 1995. Flora of the Venezuelan Guaiana Project.