Aquiló i Boreas a la Rosa dels vents en llatí i grec, segons el Museu Pío-Clementino.

Aquiló o Aquilo (en llatí, Aquilo ), a la mitologia romana, és el déu dels vents septentrionals (del nord), freds i tempestuosos. D'acord amb la mitologia romana, Aquiló fou el nom llatí del vent del nord, el seu homòleg grec és Bòreas, amb el qual s'assimilà en els mites.

Un nom alternatiu, utilitzat més rarament per al vent del nord és el de Septentrio, un mot derivat de septem triones ("set bous"), per referir-se a les set estrelles que es destaquen al nord, a la constel·lació de l'Óssa Major.

RepresentacióModifica

Sovint és representat sota la figura d'un ancià amb el pèl blanc desordenat.

MitologiaModifica

És un dels quatre Ventus Venti (vents provinents dels quatre punts cardinals), fill d'Èol i l'Aurora, amb Favoni, Volturn i Auster.

Ovidi, en la Metamorfosi[1] escriu:

"A l'acte tanca en les coves d'Èol a Aquiló i a tots vents que fan fugir als núvols acumulats, i deixa anar al Noto."

Plini l'associa amb Circi i Aparctias.[2]

Per Maurice de La Porte,[3] "Aquiló és un vent del nord que els grecs anomenaven Boreas."

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Ovidi. Metamorfosi . Lib. I-V.
  2. Plini, Històries naturals , 2.51.
  3. Maurice de La Porte, Els epítets , f. 20 r°.

BibliografiaModifica

  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 24.