Punt cardinal
Els punts cardinals són un sistema de referència cartesià per a representar l'orientació en un mapa.
| Punts cardinals |
|---|
Hom anomena punts cardinals les quatre[1] direccions o punts principals de la brúixola que al seu torn es subdivideixen mitjançant bisectrius, generant quatre punts més. L'esquema obtingut es coneix com a Rosa dels vents, usada en navegació des de temps ancestrals. Aquesta cobreix les 8, 16 o 32 direccions esquematitzades del moviment en dos dimensions.
Al llarg de la història, les distintes cultures han assignat distints valors i símbols a cada direcció.
Quatre puntsModifica
Nord (dalt), Sud (baix), Oest (esquerra o occident) i Est (dreta o orient) amb quatre angles de noranta graus:
Vuit puntsModifica
Rosa dels vents amb vuit angles de 45 graus. En sentit de les agulles del rellotge els punts són:
Setze puntsModifica
Rosa dels vents amb setze angles de 22,5 graus. En sentit horari els punts són:
Vents i punts cardinalsModifica
Els antics grecs consideraven quatre vents principals : Bòreas, Notos, Euros i Zèfir, que coincideixen amb els punts cardinals, però n'hi havia altres de secundaris, de menys anomenada, com Argest, el del nord-est.[2]
Teofrast escrigué un tractat sobre els vents: περὶ ἀνέυων (Peri aneuon", Sobre el vent.[3]
La Torre dels vents és un exemple històric de la importància donada als vents i als punts cardinals.[4][5][6][7]
Història de la rosa dels vents a la cartografiaModifica
.jpg)
| Ramon Muntaner i els vents | ||||||||||||||||||||||||
|
Els vaixells de guerra navegaven amb rems i veles. La navegació de vela era molt important. A l'obra de Muntaner hi ha algunes referències precises sobre els vents i els rumbs.
| ||||||||||||||||||||||||
Els punts cardinals han estat. des de sempre, associats als vents. L'origen de la rosa dels vents es troba en la Cartografia portolana, ja que un dels elements centrals d'aquesta cartografia és la xarxa de vents, que en un primer moment resulta de la intersecció dels setze rumbs o -més endavant- dels trenta-dos rumbs sobre un punt del mapa. Habitualment una carta portolana tenia setze d'aquestes interseccions, cada una de les quals és una rosa dels vents implícita. Així mateix quan les brúixoles passaren de ser un tros de caramida surant sobre un líquid a disposar d'un mecanisme de pern fix, a mitjan segle xiv, calia que incorporessin algun element dibuixat sobre el fons per facilitar el correcte posicionament de les cartes nàutiques, que -si més no- a finals d'aquell segle ja devien tenir unes característiques relativament similars a les actuals..
Però el primer que feu servir en un mapa un estel de vuit puntes amb la intenció d'assenyalar un punt cardinal fou Angelí Dolcet, les tres obres que se li atribueixen (1330-1339) porten una estel de puntes iguals situades al nord de les seves cartes portolanes, símbol que s'oposa a altres d'iconografia diferent situats al ponent, al migjorn i al llevant dels seus mapes. És de destacar que en el mapa de la Col·lecció Corsini Florència l'estel és situat cap a l'interior de mapa i inserit en una xarxa de vents, amb la qual cosa de cada punta en surt una línia de rumb dirigida a cada un dels punts cardinals. En qualsevol cas, aquest disseny general representava l'estel polar i era el signe distintiu del nord magnètic.
No és, però, fins a l'Atles català en què la rosa dels vents adquireix totes les característiques modernes:
- És un signe independent de qualsevol altre element iconogràfic.
- Adquireix una posició visualment rellevant en el mapa, per la qual cosa és desplaçada a l'oest en lloc d'estar situada al nord.
- És l'únic element ornamental destinat a indicar l'orientació o els vents.
- En cada punta s'assenyala el nom del vent a què correspon.
- Disposa de tres subdivisions menors entre cada punta, que sumades a les principals fan un total de trenta-dues direccions, pròpies de les brúixoles de pern fix.
- La punta que indica el nord té una forma diferent de les altres, molt pròxima a la flor de lis, dibuix que s'acabarà imposant i que probablement és una deformació d'aquest disseny inicial..
El fet que els noms dels vents apareguin en italià ha fet suposar que reprodueix un model anterior extern al taller dels Cresques, potser elaborat pel mateix Dolcet; però les característiques tècniques fan més probable que es tracti de la reproducció del dibuix interior de les brúixoles que fabricaven els Cresques, i Mallorca és l'únic lloc on els cartògrafs fabriquen brúixoles.
Però les innovacions dels Cresques no seran incorporades plenament pels altres cartògrafs, tot i que aviat es dibuixen roses de brúixola. Però fins a la segona meitat del segle xv la seva posició física segueix el model fixat per Dolcet, com a element que simbolitza únicament el nord.
Posteriorment, sobretot al segle xvi, les roses dels vents són indicatives del valor ornamental del mapa i resulta habitual que en aquests se n'hi dibuixin amb una gran abundància, fins al punt que en alguns se n'hi poden arribar a trobar fins a setze, de diferents tipus i mides.
La rosa dels vents, al costat de l'escala gràfica, són els únics elements de la cartografia portolana que han resistit el pas del temps i encara s'utilitzen actualment.
Vegeu tambéModifica
ReferènciesModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Punt cardinal |
- ↑ «punt cardinal». GEC. [Consulta: 2 octubre 2020].
- ↑ Mayhew, R. Theophrastus of Eresus: On Winds. Brill, 2017, p. 103. ISBN 978-90-04-35183-7.
- ↑ Theophrastus of Eresus on winds and on weather signs.
- ↑ Kienast, H.J.. The Tower of the Winds in Athens. Archaeological Receipts Fund, 2008. ISBN 978-960-214-614-9.
- ↑ Pelet, A. La Tour des vents à Athènes, par Auguste Pelet ... (en francès). Clavel-Ballivet, 1861.
- ↑ Le Magasin pittoresque, 1851, p. 185.
- ↑ Pelet, A. Description des monuments grecs et romains exécutés en liège (en francès), 1876, p. 3.
- ↑ Mallol, M.T.F.. Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Institut d'Estudis Catalans, 2003, p. 332. ISBN 978-84-7283-670-9.
- ↑ Muntaner, R.; de Bofarull y de Brocá, A. Crónica catalana de Ramón Muntaner: texto original ... (en castellà). J. Jepús, 1860, p. 115.
- ↑ Muntaner, R.; Catalans, I.E.; Filològica, S. La Crònica de Ramon Muntaner : edició i estudi: (pròleg - capítol 146) / Josep Antoni Aguilar Àvila. Institut d'Estudis Catalans, Secció Filològica, 2015, p. 367. ISBN 978-84-9965-265-8.
- ↑ Muntaner, R.; Lanz, K.F.W.. Chronica. Literarischer Verein, 1844, p. 241.