Negre

el color més fosc, resultat de l’absència o l’absorció completa de la llum; és un color acromàtic (com el blanc o el gris) o sense tonalitat
Per a altres significats, vegeu «Negre (desambiguació)».

El negre és un color pur que indica l'absència de color o de llum. És un color acromàtic, sense tonalitat, com el blanc[1] o el gris.[2] El negre és la percepció visual de màxima foscor, per mor de la inexistència de foto-recepció, no per causa biològica sinó per absència total de flux lluminós, o bé per una intensitat de fluix per sota del llindar de percepció. Hom pot dir que el negre és el color més fosc.[3] El terme negre és un dels mot més comuns per als colors, ja que segons la teoria dels termes bàsics de color tots els idiomes el diferencien semànticament.

Infotaula de colorNegre

Color icon black.svg
Coordenades de color
Triplet hexadecimal#000000
RGB (r, g, b)(0, 0, 0)
CMYK (c, m, y, k)(0, 0, 0, 255)
HSV (h, s, v)(0°, 0%, 0%)

També és possible que per contrast es vegi una cosa de color negre. Aquest és el cas de les taques negres del Sol. Una altra possibilitat és de combinar els tres colors primaris de tal manera que aquests absorbeixin la llum a l'espectre visible.

En física s'anomena cos negre el cos que absorbeix tota l'energia, alhora que és un emissor ideal.

Sovint s'utilitza simbòlicament per representar la foscor.[4] El blanc i el negre s'han utilitzat sovint per descriure oposats com ara i mal, anys obscurs i segle de les llums, i nit i dia. Des de l'edat mitjana, el negre ha estat el color simbòlic de la solemnitat i l'autoritat, i per aquesta raó encara és utilitzat habitualment per jutges i magistrats.[4]

El negre va ser un dels primers colors utilitzats en les pintures rupestres del neolític.[5] S'utilitzava a l'antic Egipte i Grècia com a color de l'inframón.[6] A l'Imperi Romà, es va convertir en el color del dol, i al llarg dels segles es va s'associava freqüentment amb la mort, el mal, la bruixes i la màgia.[7] Al segle XIV, va ser usat per la reialesa, el clergat, els jutges i els funcionaris governamentals a bona part d'Europa. Es va convertir en el color que van utilitzar els poetes romàntics, els homes de negocis i els estadistes anglesos al segle XIX, i un color d'alta moda al segle XX.[4] Segons enquestes a Europa i al nord Amèrica, és el color més associat amb el dol, el final, els secrets, la màgia, la força, la violència, la maldat i l'elegància.[8]

La tinta negra és el color més utilitzat per imprimir llibres, diaris i documents, ja que proporciona el contrast més alt amb el paper blanc i, per tant, és el color més fàcil de llegir. De la mateixa manera, el text negre sobre una pantalla blanca és el format més comú utilitzat a les pantalles d'ordinador.[9] A partir de setembre de 2019, els enginyers del MIT fabriquen el material més fosc a partir de nanotubs de carboni alineats verticalment.[10]

EtimologiaModifica

La paraula negre deriva del llatí nĭger, nĭgra, nĭgrum.[11][12]

Usos i connotacionsModifica

Tonalitats del negreModifica

  • Eben

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. «color acromàtic». termcat. [Consulta: 23 gener 2022].
  2. «Definition of achromatic» (en anglès). Free Dictionary. Arxivat de l'original el 27 agost 2015. [Consulta: 23 gener 2022].
  3. Gallego, Rosa. Diccionario Akal del color. Akal, 2001. ISBN 978-84-460-1083-8 [Consulta: 23 maig 2012]. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Heller, 2009, p. 105–26.
  5. St. Clair, 2016, p. 262.
  6. Wilkinson, Richard H. The Complete Gods and Goddesses of Ancient Egypt (en anglès). Londres: Thames & Hudson, 2003. ISBN 978-0-500-05120-7. 
  7. St. Clair, 2016, p. 261.
  8. Eva Heller (2000), Psychologie de la couleur – effets et symboliques, pp. 105–27.
  9. Heller, Eva, Psychologie de la couleur – effets et symboliques (2009), pàg. 126
  10. Jennifer, Chu. «MIT engineers develop "blackest black" material to date». MIT News Office, 12-09-2019. Arxivat de l'original el 4 agost 2020.
  11. «Nègre: étymologie, origine du nom» (en francès). Lexilogos. [Consulta: 23 gener 2022].
  12. Corominas, Joan. Negro, Breve Diccionario Etimológico de la lengua Castellana (en castellà), 2011. 

BibliografiaModifica