Arnau Mir de Tost

noble i militar del comtat d'Urgell

Arnau Mir de Tost fou un noble i militar del comtat d'Urgell al segle xi, nascut poc després de 1000, de la casa dels Tost a l'Alt Urgell.[1] Va quedar orfe de pare de jove i es va casar amb la jove Arsenda amb la que van comprar al comte el castell de Llordà.[2][3]

Infotaula de personaArnau Mir de Tost
Biografia
Naixement1000 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Mort1072 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata (71/72 anys)
Activitat
OcupacióMilitar Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeArsenda d'Àger Modifica el valor a Wikidata
FillsLetgarda de Tost
Valença de Tost Modifica el valor a Wikidata
PareMiró de Tost Modifica el valor a Wikidata

A partir d'aquest castell, que va ampliar per convertir-lo en una base amb vocació ofensiva va projectar els seus dominis cap al sud conquerint l'alcassaba d'Àger, sent nomenat senyor d'Àger. Va dominar i repoblar la vall d'Àger. Els musulmans van reconquerir Àger (es discuteix si una o dues vegades, el 1041 i 1048) i foren expulsats cada vegada per Arnau de Tost.[4]

Al llarg de la seva vida va aplegar un bell patrimoni, amb més de trenta castells i alguna parròquia com la de Sanavastre.[5] Els seus dominis, que van formar un vescomtat, s’estenien des dels castells de Vallferosa i Biosca al Solsonès, passant per l'alta Noguera, en llocs com Montmagastre i Artesa de Segre, resseguint a banda i banda del Montsec cap a Àger, fins a internar-se en l'occidental Montsec d'Estall, arribant als castells de Purroi i Llaguarres. També va arribar a fortificar la vall del Sió, amb el Castell de Florejacs per exemple. A més, després de les negociacions mantingudes per la seva dona Arsenda amb la Santa Seu i de generoses donacions, assolí del papa Nicolau II la independència de la canònica d'Àger respecte als bisbes (sobretot del d'Urgell) i el dret a nomenar-ne l'abat, cosa que li facilità el control de les rendes eclesiàstiques del seu territori.[4]

Sota la bandera del comtat de Barcelona conquerí les importants viles de Camarasa i Cubells i després va participar destacadament en la croada contra Barbastre amb Ermengol III. Els andalusins van recuperar després la vila que Ermengol III va defensar i va morir en la lluita (17 d'abril de 1066).[6] Llavors Arnau Mir co-exercí la tutoria d'Ermengol IV d'Urgell[6] junt amb el vescomte de Castellbò i la comtessa vídua Sança d'Aragó (tercera muller d'Ermengol III).

Fundà el vescomtat d'Àger[4] i peregrinà a Terra Santa.[4] El 1072 va redactar testament i va morir poc després sense fills mascles, passant el vescomtat d'Àger a la seva filla Letgarda, casada amb Ponç Guerau de Cabrera vescomte de Girona. Una altra filla, Valença, es va casar amb el comte Ramon V de Pallars Jussà.

Núpcies i descendentsModifica

L'any 1033 ja estava casat, amb Arsenda d'Àger[7] quan compraren conjuntament el castell de Llordà (Pallars Jussà). D'aquest matrimoni nasqueren tres nens: un Arnau i dos amb el nom de Guillem, pel que un devia morir abans del naixement de l'altre. Cap d'ells sobrevisqué als pares. I també dues filles:

ReferènciesModifica

  1. avui un despoblat al municipi de Pla de Sant Tirs
  2. Rego, Lurdes «La ruta d'Arnau Mir». Sàpiens [Barcelona], núm. 95, setembre 2010, p. 64-65. ISSN: 1695-2014.
  3. «Arnau Mir de Tost». Web. Generalitat de Catalunya. Romànic Obert. [Consulta: 18 gener 2014].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Arnau Mir de Tost Capítol del programa En guàrdia núm. 187 de Catalunya Ràdio, del 16 de desembre 2007.
  5. Catalunya Romànica. La Cerdanya – El Conflent (en català). VII. 1a. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 120. ISBN 84-7739-951-4. 
  6. 6,0 6,1 «Arnau de Tost». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. «Arsenda d'Àger». Diccionari Biogràfic de Dones.
  8. Mestre i Campí, Jesús; Salrach, J.M. & Termes J.. Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, juny de 1993. ISBN 84-297-3521-6. 
  9. «Valença de Tost». Diccionari Biogràfic de Dones.
  10. Vinyoles, Teresa. Història de les dones a la Catalaunya medieval (en català). Lleida: Eumo Editorial/Pagès Editors, 2005. 

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica