Arquitectura georgiana
L'arquitectura georgiana és un l'estil arquitectònic portat a terme entre 1720 i 1840 en els països de parla anglesa, anomenat així pels quatre reis britànics anomenats Jordi (George) que van regnar a Anglaterra des del 1714 fins a 1830.
Va succeir a l'estil barroc d'Anglaterra de Christopher Wren, John Vanbrugh i Nicholas Hawksmoor. Entre els primers arquitectes a promoure el canvi des del barroc estaven Colent Campbell i els seus gravats de Vitruvius Britannicus, Lord Burlington i el seu protegit William Kent, Thomas Archer i el venecià Giacomo Leoni, que va desenvolupar la seva carrera a Anglaterra.
Els estils resultants entren dins de diverses categories, en primer lloc i amb caràcter destacat es troba el Pal·ladianisme, utilitzat per l'arquitecte anglès Inigo Jones que va tenir una gran difusió a la decoració d'interiors i d'altra banda les variants angleses de l'estil rococó i el neogòtic.
Des del 1760 es van posar de moda diferents tipus d'arquitectura neoclàssica, associats amb els arquitectes britànics Robert Adam, James Gibbs, Sir William Chambers a qui és degut Somerset House a Londres, construït en la segona meitat del segle xviii, que constitueix un dels exemples més bells de l'aplicació d'aquest estil a l'arquitectura pública.
A l'Amèrica del Nord ja es deixa notar aquest estil abans de la seva independència, tanmateix és al voltant de 1785, quan l'estil georgià s'havia convertit en alguna cosa extremament popular gràcies a una versió autòctona denominada estil colonial o federal, que va evolucionar cap a un monumental neoclassicisme.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arquitectura georgiana |