Obre el menú principal
Per a altres significats, vegeu «Assimilació (desambiguació)».

L'assimilació és un fenomen fonètic pel qual un so de la parla exercix la seua influència articulatòria i acústica sobre un altre.[1] Segons el tipus de canvi pot ser: palatalització, velarització, nasalització, dentalització, labialització, sonorització, ensordiment, etc.

L'assimilació es dona en l'actualitat en català en la majoria de sons nasals i laterals, i en l'evolució de l'idioma ha donat lloc a diversos aplecs consonàntics.

Exemples:

  • canvi (la n sona com una nasal bilabial [m], o labiodental en el cas dels balears, valencians o de certes zones del sud de Catalunya) -- canvi de punt d'articulació
  • cangur (la n sona com una nasal velar [ŋ]) -- canvi de punt d'articulació
  • atleta (la t sona com una lateral alveolar [l]) -- canvi de mode d'articulació[2]
  • ametlla (la t sona com una lateral palatal [λ]) -- canvi de mode i de punt d'articulació

L'harmonia vocàlica és un tipus d'assimilació que en algunes llengües afecta les vocals d'una mateixa paraula.

ReferènciesModifica

  1. «assimilació», Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua
  2. Prieto i Vives, Pilar. Fonètica i fonologia: els sons del català. Editorial UOC, 2004, p. 257. ISBN 8497881397.