Un atiador etrusc de bronze en forma de mà, datat a 500 anys aC.

L'atiador és una eina que serveix per a animar el foc, o bé removent els tions i altres combustibles, o bé bufant, o per fer altres tasques relacionades amb el foc sense cremar-se ni embrutar-se.[1] A Calaceit existeix la variant «ateiador».[2]

És una peça llarga, generalment de ferro, que sol tenir un ganxo a un cap. N'existeixen de plens per moure la brasa i de buits (vegeu imatge) que permeten de bufar. Juntament amb els molls, és un dels estris del foc més comuns.[3] En sentit figurat s'utilitza per a indicar una cosa utilitzada per a animar l'entusiasme de la gent per a actuar, per exemple: «Els pobles vius, i Catalunya havia de donar l'exemple, recordaven la història […] com a atiador d'iniciatives per sortir de la mala situació que patien.»[4]

L'atiador també fa funció d'arma improvisada, que més terrible és quan és ben encès, sigui per a batre el diable com en la rondalla valenciana El ferrer Sarió,[5] sigui en la famosa baralla entre Ludwig Wittgenstein i Karl Popper el 1946 a la Universitat de Cambridge, que només va terminar-se sense danys corporals gràcies a la intervenció enèrgica de Bertrand Russell.[6] Després de l'incident, Wittgenstein va demanar a Popper si fos capable de donar un exemple de regla moral. Popper va constestar: «No s'ha d'emprar mai un atiador per amenaçar un conferenciant».[7] Pau Casals es recorda del seu hoste, el fuster Benet a casa de qui s'estava durant el seu estudi a l'Escola municipal de Música de Barcelona, que li va fer una gran impressió. Benet utilitzava un atiador per anar als barris malfamosos, com una mena d'apòstol, a desarmar notables criminals. «Només portava un atiador. Però, a les seves mans es convertia en una arma formidable.»[8]

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Atiador
  1. «Atiador». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Atiador». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  3. «Atiador». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. Anguera, Pere. L'onze de setembre: història de la Diada (1886-1938). vol. 1 de Fets i personatges. Barcelona: Ed. de L'Abadia de Montserrat, 2008, p. 84. ISBN 9788498830163. 
  5. Beltrán i Llavador, Rafael (editor). «El ferrer Sarió». A: Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal. València: Universitat de València, 2011, p. 180-184. ISBN 9788437087511. «[Els treballadors] es posaren a clavar-li [=el diable] l'atiador encés al cap. L'amo va preguntar al diable burlat: «Tornaràs ací una altra volta?» «No, no hi tornaré més. Ai! Deixeu-me.»» 
  6. Edmonds, David; Eidinow, John. Wittgenstein's Poker: The Story of a Ten-Minute Argument Between Two Great Philosophers (L'atiador de Wittgenstein: la història d'una disputa de deu minuts entre dos grans filòsofs) (en anglès). Nova York: Harper & Collins, 2001. ISBN 0-06-621244-8. 
  7. Casanova i Masferrer, Agustí «Hi ha problemes filosòfics?». Diari de Girona, 29 febrer 2012 (2012-02-29).
  8. Casals, Pau; Kahn, Albert Eugen. «El món obert». A: Reflexions de Pau Casals. Antoni Bosch, 2011 (reimpressió), p. 39. ISBN 9788495348814.