Ban de l'alcalde
| S'ha proposat fusionar aquesta pàgina amb «Pregons (Bandos)». (vegeu la discussió, pendent de concretar). Data: 2020 |
El ban de l'alcalde és, a Espanya, un document emanat dels alcaldes[1] que recorden al veïnat les normes jurídiques en vigor o l'especificació dels llocs de l'aplicació de la normativa.[2] Tenen una naturalesa polèmica al dret administratiu espanyol perquè són considerats per alguns un reglament, dins dels tipus d'ordenances locals,[3] i per altres són actes generals sense caràcter de norma.[2]
La difusió dels bans de l'alcalde es fan mitjançant els diaris oficials, als taulons d'anuncis i amb cartells. Als pobles menuts, es transmeten per megafonia. Tradicionalment es feia mitjançant la figura del pregoner, que solia ser feina d'un agutzil.[4]
Regulació
modificaEls bans dels alcaldes és anomenat per la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL) (art. 21.1e) i al Reglament d'Organització, Funcionament i Règim Jurídic de les Entitats Locals (art. 41.8).[3]
Segons la Sentència del Tribunal Suprem de 24 d'octubre de 1986, és un reglament de to menor o caràcter instrumental.[3] Una part dels autors de la doctrina del dret no està d'acord que siga un reglament senyalant que la LRBRL no inclou als bans entre les normes subjectes a un procediment especial d'aprovació (art. 49) ni de publicació (art. 70), pel que no poden innovar l'ordenament jurídic, tal com indiquen les Sentències de 4-12-74, 28-12-77 i 3-3-82.[2] Malgrat això, hi ha jurisprudència del Tribunal Suprem que sí declara el caràcter normatiu dels bans de l'alcalde.[5]
La sentència del Tribunal Suprem de 18 d'octubre de 1983 establí que els bans de l'alcalde no poden regular l'aprofitament dels béns comunals, car és una competència de l'ajuntament en conjunt.[6]
Classificació
modificaDels bans i concretament dels bans d'alcalde s'han presentat diverses classificacions. La de Serrano Guirado és probablement la més exhaustiva.[7]
Aquest autor classifica els bans d'alcalde:[7]
- Segons la matèria: de policia general administrativa i de policia de seguretat o ordre públic.
- Segons la finalitat:[7]
- Executius: per al desenvolupament i compliment dels acords de l'ajuntament.[8] Segueix el principi de jerarquia, surbordinat a les ordenances municipals.[9]
- Administratius: dictats dins de la potestat pròpia de l'alcalde. Segueix el principi de competència, sense estar sotmés a les ordenances municipals.[9]
- D'urgència o el ban de necessitat: és l'únic ban que té caràcter explícit de norma. Tenen justificació en el context d'alteració de l'ordre públic, catàstrofes i guerra.[10] Alguns autors diferèncien entre bans d'urgència i bans de necessitat.[11] El Reglament d'Obres, activitats i serveis dels ens locals de Catalunya expressa que siga possible que els bans d'urgència tinguen caràcter normatiu mentre la situació d'emergència dure.[12]
Una classificació pel contingut seria la següent: recordatoris d'obligacions legals, comunicació de fets i esdeveniments, recomanacions i agraïments, fixar data i lloc de determinats actes, prohibicions i mandats i establir condicions o límits a l'ús dels serveis públics o de domini públic.[9] A partir d'aquesta classificació s'observa que hi ha bans que actuen com a mers recordatoris i altres que podrien entendre's com a disposicions.[13]
Farre Tous planteja classificar en tres grups:[14]
- Bans que publiciten actes i obligacions d'altres disposicions.
- Bans que fixen elements necessaris per a un acte o mandats generals per a situacions concretes.
- Bans que estableixen prohibicions, drets, deures o condicions per a l'exercici de quelcom amb vocació de permanència. Aquests suposen una innovació en l'ordenament jurídic.
Història
modificaAquests documents ja existien en la legislació espanyola del règim local del segle xix per a facilitar la comunicació del govern municipal amb els administrats.[15]
La Llei d'ajuntaments de 1840, inspirada pel dret local francès, diferenciava entre bans temporals i bans permanents a l'art. 70, però creava una ambigüitat alhora de diferenciar-los en la pràctica per falta de criteris per fer-ho. Els bans permanents eren remitits al governador civil, qui podia suspendre'ls o anul·lar-los.[16] Aquesta diferenciació en la pràctica s'ha fet amb l'aplicació successiva com a criteri, cosa que ha sigut utilitzada per a diferenciar entre acte administratiu i disposició normativa. La posterior llei municipal de 1845 va mantindre la distinció de la del 1840 (art. 114).[17]
La llei municipal de 28 d'agost de 1870 limità les facultats normatives de l'alcalde a òrgan executiu deixant-li "dictar els bans i disposicions convenients per a l'execució de les ordenances".[17] La Llei de 2 d'octubre de 1877, art. 114, establia el ban com a norma dictada solament per l'alcalde per a dirigir la policía urbana i rural.[18] Amb l'Estatut Municipal de 1924, aprovat mitjançant el Decret Llei de 5 de març de 1924, mantenia la potestat de l'alcalde de manera similar a la norma anterior però eliminant el control del governador civil.[17]
En la Llei de 24 de juny de 1955 (aprovada per Decret el 24 de juny de 1955[17]), art. 108, es deia que l'alcalde podia dictar bans d'aplicació general al terme municipal.[18] Aquesta disposició normativa creà una ambigüitat que implicà molts litigis. Aquesta ambigüitat desapareix amb l'aprovació del Reglament de Serveis dels ens locals de 1955.[19]
La Llei 5/1985, de 2 d'abril, reguladora de les Bases del Règim Local també las va regular.[19] La Llei del Parlament de Catalunya 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya estableix en l'art. 221 que si no s'estableix el contrari, es poden posar multes a qui infringeisca els bans dictats per situació d'urgència.[20]
El Reial decret Legislatiu 781/1988, de 18 d'abril, aprovà el Text Refòs de les disposicions legals vigents en matèria de Règim Local, el qual té en l'art. 57 reconeix implícitament que en els bans es poden tipificar infraccions. A partir de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, del règim jurídic de les Administracions públiques i del procediment administratiu comú aquesta interpretació és dubtosa de ser vigent.[21]
Procediment d'elaboració i difusió
modificaNo hi ha un procediment d'elaboració establert.
L'arts. 51.1.f LMRLC i 68 ROAS estableixen que el ban d'alcalde cal que el dicte l'alcalde i que s'ha de publicar al Butlletí Informatiu de l'ens local, si aquest existeix, i al tauló d'anuncis de la corporació local i a més cal que se li done la màxima publicitat possible.[22]
Referències
modifica- ↑ Wolters Kluwer (editorial) «Alcalde. Competencias.- La potestad de dictar Bandos constituye competencia exclusiva y excluyente del alcalde». Consultor de los ayuntamientos y de los juzgados: Revista técnica especializada en administración local y justicia municipal, 2, 2012, pàg. 149. ISSN: 0210-2161.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Ballesteros Fernández, 1992, p. 35.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Ballesteros Fernández, 1992, p. 34.
- ↑ Lladró, Vicente «Por orden del señor alcalde se hace saber...». Las Provincias, 16-10-2010 [Consulta: 19 febrer 2019].
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 107.
- ↑ Rodríguez Moro, 1985, p. 159.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Farre Tous, 1997, p. 109.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 109-110.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Farre Tous, 1997, p. 110.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 112.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 113.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 115.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 110-111.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 111.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 101.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 102.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Farre Tous, 1997, p. 103.
- ↑ 18,0 18,1 Rodríguez Moro, 1985, p. 161.
- ↑ 19,0 19,1 Farre Tous, 1997, p. 104.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 104-105.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 105.
- ↑ Farre Tous, 1997, p. 116.
Bibliografia
modifica- Ballesteros Fernández, Ángel. Manual de administración local. 2a ed. ampliada i actualitzada. Granada: Comares, 1992. ISBN 84-87708-33-1.
- Farre Tous, Santiago «Los bandos del alcalde». Revista de estudios de la administración local y autonómica, 273, 1997, pàg. 101-128. ISSN: 0213-4675.
- Rodríguez Moro, Nemesio «Es nulo el bando de un Alcalde por el que se regula el aprovechamiento de bienes comunales». Revista de estudios de la administración local y autonómica, 225, 1985, pàg. 159-164. ISSN: 0213-4675.