Obre el menú principal

Bandoler

home armat que es dedicava al robatori, pillatge, contraban i segrest

El bandoler, bandit o bandejat és la persona que viu fora de llei, armada, i que sol ajuntar-se amb altres, constituint colles, per dur a terme les seves accions ofensives o defensives, entre les quals destaquen els robatoris, sovint per assalt, que constitueixen freqüentment el mètode utilitzat per a subsistir.

La figura del bandoler, en les seves diverses modalitats, és universal i present a totes les èpoques. En la seva versió tradicional és un fenomen propi de les societats rurals, on coexisteixen antagonismes socials i enfrontaments familiars i religiosos amb àmbits poc poblats i de difícil accés on els bandolers troben refugi amb facilitat.[1]

EtimologiaModifica

Aquest grups de mots (bandoler, bandit i bandejat) és en relació amb el mot ban 'proclamació, en especial la de caràcter prohibitiu o sancionador', terme de dret medieval comú al català i a les llengües de França, provinent del germànic occidental, segurament del francic bann 'ordre comminatòria'.[2] Segons Joan Coromines la forma bàndol seria una hibridació entre ban 'prohibició amb proclama, bandejament' i banda 'colla de gent armada, aplec de partidaris resoluts', que és a l'origen de bandoler, al principi 'partidari, parcial, facciós', que ja apareix en català el 1455, però que aviat anà prenent la connotació de 'bandejat, revoltat que assalta els enemics, i sovint els vianants, per procurar-se recursos'. El mot bandit 'lladre de camí ral', en català sembla que és pres de l'italià bandito, que també passà al castellà bandido i francès bandit. En català des del segle XIII predominà la forma ampliada bandejar que ja es troba en Bernat Desclot (bandejat).

ReferènciesModifica

  1. Hobsbawm, Eric J. Bandidos (en castellà). Editorial Critica, 2001, p.25. 
  2. Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Vol I.. Barcelona: Curial, 1980, p. 612-616. ISBN 84-7256-174-7.