Obre el menú principal

Banu Àssad

grup ètnic de l'Orient Mitjà

Els Banu Àssad —en àrab بنو أسدBanū Asad; en pronunciació dialectal, Beni Sed; literalment «Fills d'Àssad», «Fills de Lleó») són una tribu de l'Iraq originada al nord de l'Aràbia Saudita, a la zona al sud del Nafud, més enllà del Jabal Xammar i fins al Wadi Rumma. En aquest territori vivien també els Abs i els Yarbu (tamimites). Estaven emparentats amb els Kinana.

Infotaula de grup humàBanu Àssad
Tipus tribu i família
Modifica les dades a Wikidata

L'esdeveniment primer relacionat amb la tribu fou la revolta al segle vi en què va morir Hujr, fill del darrer gran sobirà de Kinda, i pare del poeta Imru-l-Qays, que va donar un cop mortal al regne de Kinda. El 570 van fer una aliança permanent amb els Tayy i els Ghatafan a la que després van entrar els Dhubyan i més tard els Abs. L'aliança es va trencar al començament del segle VII però l'arribada de l'islam els va tornar a unir.

Una família de la tribu, els Ghanm, van formar part del nucli inicial dels musulmans, però la seva opció no va afectar a la tribu en conjunt. El 625 Mahoma va atacar un pou de la tribu a Qatan defensat pel xeic de la sub-tribu dels Faqa, Tulayha. El Banu Asad van adopotar l'islam empesos per la gana el 630 però van fer apostasia el 732, encara que finalment va tornar a la religió.

Amb les conquestes àrabs els Banu Asad es van establir a l'Iraq, a Kufa i una part es van barrejar amb els Kufa. També es van establir alguns grups a Síria. Al segle X el xeic Mazyad dels Nashira, subtribu dels Banu Asad es va establir a la zona d'al-Hilla i un altre xeic, Dubays, es va establir a Hueza (Huwayza) al Khuzestan.

Les guerres sota els buwàyhides van permetre a Ali ibn Mazyad ser reconegut com a vassall dels sultans buwàyhides el 1012/1013. El seu fill Dubays ibn Ali (1018-1082) i el fill d'aquest, Mansur ibn Dubays (1082-1088) foren considerats exemples de noblesa àrab. El cap principal fou el fill del darrer, Sadaka ibn Mansur (1086-1108); el va succeir el seu fill Dubays ibn Sadaka (Dubays II), que va portar una vida d'aventures i va morir assassinat a Maragha, a la cort del sultà seljúcida Masud ibn Muhammad el 1135. Els seus descendents van romandre com a sobirans a al-Hilla fins al final de la dinastia Mazyadita (Mazyàdida) el 1150. La tribu dels Banu Asad però va seguir existint; el 1157 van donar suport al sultà Muhammad II ibn Mahmud en el setge fracassat de Bagdad (1157) i el califa Al-Mustanjid (1160-1170) en revenja, els va expulsar d'al-Hilla el 1163. Revoltats a la rodalia d'aquesta ciutat van rebre l'ajut del Banu l-Muntafik, però finalment es van haver de sotmetre i quatre mil membres de la tribu foren executats i els altres expulsats de la regió. En aquest temps s'havien fet xiïtes i per això no hi va haver pietat en la repressió.

Inicialment dispersos després es van reunir altre cop i al segle XIV i XV vivien a la regió al sud-est de Wasit i després van passar al Djazair al segle XVI, a l'entorn de El-Čebaish. Al segle XIX es queixaven de què el seu territori era molt petit i sota direcció del xeic Djenah van avançar vers el 1840 cap a l'est d'Amara, i després sota el seu fill Kheyyun ibn Djenah cap al Petit Medjer; el 1894-1895 foren castigats per forces turques per haver incendiat una vila (Medina) al sud de El-Čebaish, a la riba de l'Eufrates; llavors estaven dirigits per Hasan el-Kheyyun i foren expulsats de les seves terres a El-Čebaish; Hasan va morir a Hor, a Djazair, el 1903. El seu fill Salim ibn Hasan, amb l'ajut d'una família influent (la família de Seyid Talib), va ser reconegut xeic dels Banu Asad el 1906. El 1919 va restar fidel a Talib i es va oposar al nomenament de Faisal com a rei d'Iraq i el 1924 es va revoltar contra el govern, però fou fet presoner el 1925 i enviat a l'exili; va poder tornar al cap d'uns anys i es va establir a Bagdad.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica