Obre el menú principal
Barret militar: panamka soviètics, models dels anys trenta (exemplars dels vuitanta)

El barret militar ha tingut un paper destacadíssim en la uniformologia, i encara hi conserva una presència notable.

Segle XVII: el xambergModifica

Des dels inicis dels uniformes militars pròpiament dits, a mitjan segle XVII, el barret fou la lligadura predominant. Al principi era del mateix tipus que els civils coetanis: tou, de feltre, d'ales amples i, generalment, amb una ala plegada: allò que s'anomena xamberg. Sovint s'ornava de plomall.

Segle XVIII: tricorn i bicornModifica

Pels volts del 1700, i per multiplicitat de plegaments, l'evolució del xamberg ja havia donat pas a un altre tipus de barret, el tricorn, que predomina durant la major part del segle XVIII, fins a ésser substituït pel bicorn cap al 1790. Aquests barrets foren la lligadura bàsica dels exèrcits en aquest període, si bé determinats cossos especials usaven altra mena de lligadures (privatives).

Segle XIX: EuropaModifica

Entorn del 1800 conclou l'edat d'or del barret militar, en imposar-se altra mena de lligadures (primer el xacó, més endavant el quepis, el xacó baix, casquets diversos, etc.) que l'arraconen a usos o a territoris molt específics.

A Europa, en efecte, l'ús del barret esdevingué summament especialitzat a partir dels volts de 1800:

  • El copalta fou la lligadura bàsica dels exèrcits danès i suec[1] durant les guerres napoleòniques, fins que acabaren adoptant el xacó. En altres exèrcits del mateix període usaven copalta determinades unitats o cossos (per exemple, els marines britànics). Durant les revolucions alemanyes de 1848 força milícies ciutadanes usaren copaltes com a lligadura.
  • En el període de les guerres revolucionàries i napoleòniques, els caçadors (infanteria lleugera) de molts exèrcits tingueren com a lligadura característica el barret cors, un copalta arranjat com a xamberg, i a voltes emplomallat. El dels caçadors austríacs fou el model més famós, i també el més durador, fins ben endins del segle XIX: el barret de Jäger fou un barret cors emplomallat fins al 1861, en què esdevingué copalta emplomallat, ja sense plec d'ala.
  • El barret emplomallat (o sia, ornat d'una sola ploma o bé d'un plomall) fou la lligadura característica de certes armes o cossos fins a inicis del segle XX: per exemple, el barret dels Jäger austríacs (i després austro-hongaresos);[2] i els barrets de feltre rígid de copa semiesfèrica i ala perimetral plana, sempre de disseny inconfusible, dels bersaglieri italians (berretto da bersagliere, dit col·loquialment moretto)[3] i dels fusellers de Podhale polonesos (kapelusz podhalański, 'barret de Podhale').[4] Els dos cossos darrers el conserven encara avui, almenys per a gala. El barret emplomallat dels alpini italians (barret alpí, cappello alpino), adoptat el 1873, continua en vigor per a tot ús, llevat de campanya.[5]

El cas peculiar dels EUAModifica

Durant els segles XIX i XX l'exèrcit estatunidenc ha estat pràcticament l'únic del món euròpid a fer un ús important i continuat del barret com a lligadura bàsica (i no únicament tropical).

Des del 1858 s'hi usaren diversos models consecutius de barret de feltre com a lligadura de campanya (campaign hat) --en alternança amb el quepis, en la pràctica--, i generalment d'estil stetson.

El 1911 s'adoptà el cèlebre Montana peak (oficialment, service hat), similar al barret de la Policia Muntada del Canadà, i vigent fins al 1941, en què el substituí el casquet de caserna.[6] De llavors ençà el Montana peak resta com a lligadura exclusiva dels sergents instructors.

Segles XIX-XXIModifica

Emperò, la pauta internacional d'ençà el 1800 ha estat que el barret es reservés per a tropes actuants en climes molt càlids, en què pren forma, bé de barret tou d'ala ampla (de feltre o, a partir del segle XX, sovint de roba), bé de xamberg (com l'anterior, però amb una ala plegada, i generalment fet de feltre), bé de barret de palla. En aquest ús i en aquests formats, el barret ha conegut reviscolaments notables en la segona meitat del segle XIX i al llarg del segle XX.

Barrets tousModifica

El barret tou, de feltre, fou típic dels irregulars bòers al darrer quart del segle XIX (també usaven xamberg).

D'ençà 1909 la lligadura de feineig dels guardacostes estatunidencs fou l'anomenat Daisy Mae, un barret tou de roba, de copa semiesfèrica i ala mitjana i flonja, estretament emparentat amb el barret de pescador i, alhora, probable precedent del posterior barret de jungla. El 1937 es generalitzà a tot l'exèrcit estatunidenc com a lligadura del nou uniforme de feineig m. 1937 (M. 1937 work uniform), tot en roba texana blava. El 1941 passà a confeccionar-se en HBT (herringbone twill, 'sarja espigada') verd sàlvia (sage green), com la resta del nou uniforme de feineig m. 1941 (M. 1941 work uniform, col·loquialment HBT fatigues) de què passava a formar part. En principi el Daisy Mae es preveia com a lligadura de feineig per al gruix de l'exèrcit, però en la pràctica s'hi popularitzà la lligadura alternativa d'aquest uniforme: la gorra HBT (HBT cap), teòricament privativa de certes forces especials.[7] En conseqüència, el 1943 el Daisy Mae es deixà a extingir.

Des de 1916 fins a 1962 la lligadura emblemàtica de l'exèrcit neozelandès fou l'anomenat lemon squeezer ('espremedor de llimones'), un barret tou, de feltre, de disseny força similar al Montana peak estatunidenc; creat el 1911 pel tinent coronel William Malone per al seu regiment de Fusellers de Taranaki (tot arrugant la copa d'un xamberg desplegat), i generalitzat a tot l'exèrcit el 1916, fou abandonat el 1962 (en benefici de la boina de campanya i de la gorra de plat de passeig) i recuperat el 1977, ara com a lligadura de gala. El 2012 se n'anuncià la substitució per part del Mounted Rifles hat (el xamberg australià amb l'ala desplegada).

A cavall dels anys vint i trenta l'Exèrcit Roig adoptà un barret tou per a ús tropical (l'anomenat panamka), de roba, amb la copa en punta, segurament per parentiu amb la budiónovka coetània.[8] Confirmat el 1938, aquest model restarà en vigor fins al 1989 (en què vindrà a substituir-lo un barret de jungla).

En els primers anys d'existència, la Legió espanyola (fundada el 1920) dugué un barret tou de roba (sombrero de lona pespunteada), de copa semiesfèrica, com a alternativa estiuenca al casquet de caserna que li esdevindrà característic. A partir de 1921 l'ús d'aquest barret s'estengué a totes les tropes espanyoles desplegades al Marroc; un model molt similar, si no idèntic, fou lligadura d'estiu de tot l'exèrcit espanyol en 1926-1930.[9] Alguns exemplars tenien fermall per a fixar l'ala esquerra alçada, i potser per això el barret fou conegut col·loquialment com a chambergo ('xamberg'), tot i que la majoria d'exemplars no ho eren pas i que el més habitual era dur les ales desplegades.[10]

Les tropes britàniques d'Àsia usaren un barret tou de roba, d'ala mitjana, en 1944-1950. El 1950 el substituïren pel barret de jungla, de roba, conegut primer com a jungle hat i finalment com a bush hat.[11] Popularitzat per la versió estatunidenca sota el nom de boonie hat (1967-1968), avui dia aquest és el barret tropical de campanya més usat internacionalment.

Un tipus peculiar de barret tou d'ús militar, característic de l'exèrcit israelià des de la naixença (1948), és el kova témbel ('barret ridícul'), d'ala curta i flonja, molt similar al barret de pescador. També fou d'ús civil fins als anys setanta, i ha esdevingut tot un símbol nacional.

XambergsModifica

El xamberg, usualment de feltre, és la lligadura emblemàtica de l'exèrcit australià des de 1885 (l'anomenat slouch hat).

El xamberg de tipus australià també fou lligadura tropical de l'exèrcit britànic d'ençà del 1899 almenys (quan fou adoptat durant la Guerra dels Bòers) i fins al 1955; primer com a alternativa del casc colonial, després convivint amb barrets de roba d'ala desplegada. Els gurkhes de l'exèrcit britànic en conserven una versió privativa.

L'exèrcit neozelandès usà el xamberg d'estil australià entre 1899 i 1916, sota el nom de Mounted Rifles hat, tot i que pels volts de 1910 ja era ús característicament neozelandès dur-lo amb l'ala desplegada. El recuperà l'any 2000 com a lligadura de diari i feineig, un cop més amb les ales desplegades (amb la qual cosa ve a ésser més aviat un barret tou de tipus genèric).

El xamberg pròpiament dit també fou típic de les tropes colonials alemanyes d'Àfrica (Südwester).

Durant les guerres d'Indoxina i d'Algèria l'exèrcit francès usà un xamberg imitat de l'australià, però de roba (chapeau de brousse, m. 1949).

Barrets de pallaModifica

El barret de palla, en la versió de canotier, fou habitual en la segona meitat del segle XIX i a inicis del XX com a lligadura alternativa d'estiu per a la marineria en nombroses armades.

El barret de palla, sota el nom de jipijapa, també fou la lligadura de campanya de les tropes colonials espanyoles a Cuba i Filipines (amb l'uniforme de mil ratlles), així com la dels insurrectes respectius.

El barret mexicà, típicament de palla, fou la lligadura més habitual entre els combatents de les guerres de la Revolució Mexicana (1910-1920).

Barret femeníModifica

En moltes forces armades actuals la lligadura més característica del personal femení és un barret de dimensions contingudes i amb totes dues ales plegades; generalment es duu quan s'usa faldilla, i en aquelles ocasions que el personal masculí es cofa amb gorra de plat. Aquest model tan peculiar és disseny estato-unidenc, i sorgí durant la Segona Guerra Mundial.

ReferènciesModifica

  1. A títol de curiositat, cal dir que l'exèrcit suec reviscolà el tricorn com a lligadura de campanya de 1906 a 1923.
  2. El barret de Jäger era un barret cors emplomallat a la banda esquerra; fou, segurament, el tipus més cèlebre de barret cors, nom (Corsehut) que duia oficialment. Així doncs, consistia en un copalta troncocònic de feltre negre arranjat com a xamberg, amb l'ala dreta girada amunt i l'esquerra plegada fins al cim de la copa; vist de perfil esquerre semblava un bicorn. L'individualitzaven entre altres models de barret cors el plomall que penjava a l'esquerra i l'emblema del cos. Val a dir que ornamentar les lligadures amb plomes o fulles era característic de les forces militars d'Àustria i d'Hongria; a més, és ús típic de les regions alpines: només cal pensar en el barret tirolès; i no debades moltes unitats de Jäger austríacs procedien del Tirol. El 1861 el barret de Jäger adoptà la configuració definitiva, amb totes dues ales girades lleugerament i a la mateixa alçada, com en un copalta convencional; conservà la copa troncocònica, l'emblema i el plomall esquerre. Tot i haver deixat d'ésser un xamberg, romangué la denominació oficial de Corsehut. Fou substituït per la Feldkappe el 1908, arran l'adopció del nou uniforme universal en blau grisenc.
  3. El barret de bersagliere, sempre de color negre, a penes ha variat d'ençà la fundació del cos (1836). De disseny anterior a l'aparició del bolet, en semblaria un si no fos que, com hem vist, l'ala és plana i rígida; a més, duu l'emblema del cos al front i, sobretot, un gran plomall (piumetto) caient sobre la banda dreta; l'efecte és inconfusible. És tan intensa la identificació dels bersaglieri amb llur lligadura característica que quan duen casc hi afegeixen el piumetto.
  4. El barret de les fusellers de Podhale (tropes de muntanya poloneses, 1918) fou creat el 1919 basant-se en tradicions de la regió; té el mateix disseny que el de bersagliere, però en feltre caqui i amb una sola ploma a la banda esquerra. Un altre barret molt similar, però amb plomall en comptes de la ploma solta, fou el d'un altre cos muntanyenc polonès, els fusellers hutsuls; anomenat kapelusz huculski ('barret hutsul'), fou creat conjuntament amb el cos, el 1937, i desaparegué amb aquest, el 1939; malgrat una represa el 1989, no ha tingut continuïtat.
  5. En néixer (1873), el barret alpí italià era poc menys que una imitació del barret de Jäger de 1861. Pels volts de 1900 havia evolucionat fins a esdevenir un autèntic bolet negre d'ales girades, com sempre ornat de l'emblema del cos al front i d'una sola ploma (penna) a la banda esquerra; en aquest estadi el barret alpí i el de bersagliere, si llevàvem plomes, emblemes i arranjament de l'ala, diferien ben poc quant a disseny bàsic. El 1910 el barret alpí adoptà la forma que esdevindria clàssica i que encara és vigent: un barret de feltre grigio-verde semirígid, de copa semiesfèrica, amb l'ala girada a cada banda i els ornaments tradicionals (emblema frontal i ploma esquerra). En breu: una mena de transposició militar del típic barret tirolès.
  6. El casquet de caserna (overseas cap de 1918) ja l'havien usat les tropes destacades a Europa durant la Primera Guerra Mundial, però no havia tingut continuïtat.
  7. La HBT cap fou, de fet, la primera gorra de campanya de la història estatunidenca; i no s'usava tan sols amb l'uniforme HBT, sinó també amb les altres variants d'uniforme de campanya. En derivarien, d'una banda, la field cap de l'exèrcit, m. 1943 (a partir dels anys cinquanta anomenada patrol cap), i, de l'altra, la gorra octogonal dels marines (utility cover), m 1944.
  8. N'existia una variant amb copa semiesfèrica que resultava sorprenentment similar al Daisy Mae estatunidenc. Ambdues versions poden veure's il·lustrades més amunt. També l'exèrcit nordvietnamita i el Vietcong tingueren un barret de marcat estil Daisy Mae com a lligadura habitual, vora el cèlebre salacot usat com a casc. Curiosament, les fonts estatunidenques acostumen a definir aquest barret vietnamita com a còpia del chapeau de brousse francès, estructuralment diferent.
  9. El barret espanyol m. 1920/26 té una història complicada i un punt enigmàtica. D'una banda, com arribà a existir; d'altra banda, d'on prové el disseny. Pel que fa al primer aspecte, fou introduït com a lligadura privativa dels caçadors d'infanteria en el marc de l'efímer uniforme general únic per a tot l'exèrcit, adoptat el 19 d'abril de 1920 i immediatament suprimit el 18 juny de 1920, adduint dificultats econòmiques. Semblaria, doncs, que el barret hagués desaparegut abans d'arribar a néixer. Però quan, el 4 de setembre de 1920, s'autoritza provisionalment un barret de palla per a la Legió espanyola, allò que efectivament s'hi distribueix és el barret tou teòricament abolit i teòricament adreçat als caçadors d'infanteria (i no a la Legió); però, a més a més, confeccionat no pas de palla (com hom preveia el 4 de setembre), ni tampoc de feltre (com es definia el 19 d'abril), sinó de cotó (les disposicions posteriors, com ara el reglament uniformològic de 1926, ja el definirien oficialment com "de algodón kaki"). La retorçada mecànica dels fets no deixa de sorprendre, doncs. Quant a l'origen del disseny, la RO introductòria el definia com a "sombrero flexible de fieltro [sic: es confeccionà de cotó] y ala ancha de modelo Americano". En aquell moment històric, "modelo americano" només podia referir-se al cèlebre Montana peak estatunidenc. Ara bé: el Montana peak i el barret espanyol m. 1920/26 s'assemblen com un ou a una castanya. En canvi, és sorprenent l'elevada similitud amb un altre barret estatunidenc, llavors ben ignot fora del país: l'humil Daisy Mae. En efecte, el disseny és essencialment idèntic; la principal diferència és que el barret espanyol té la copa proporcionalment més elevada i l'ala un terç més ampla. Estilísticament el resultat és que mentre el Daisy Mae tendeix a resultar ridícul, el barret m. 1920/26 és més airós. Resta per explicar, doncs, com arribaren a conèixer el Daisy Mae els intendents militars espanyols; perquè, atès el grau de coincidències, sembla inversemblant parlar de mera casualitat.
  10. Altres variants que podia presentar aquest mateix model: ala amb repuntatge dens o espaiat; llaç en forma de requadre llis o amb forma pròpiament de llaç; interior amb badana o sense.
  11. Per tal d'evitar malentesos convé dir que anteriorment, durant la Segona Guerra Mundial, bush hat havia estat el nom oficial del xamberg a l'exèrcit britànic.

BibliografiaModifica

  • Förster, Gerhard; Hoch, Peter; Müller, Reinhold. Uniformer europäischer Armeen. Farbtafeln von Rolf Swoboda. Berlin: Militärverlag der DDR, cop. 1978
  • Kannik, Preben. Uniformes militares en color de todo el mundo. Madrid: San Martín, 1969
  • Mollo, John. Military fashion: a comparative history of the uniforms of the great armies from the 17th century to the First World War. London: Barrie & Jenkens, 1972. ISBN 0-214-65349-8
  • Nobbs, Margaret E. "Miitary headgear". En: Military collectables: an international directory of Twentieth-century militaria. Chief consultant: Joe Lyndhurst. London: Salamander, cop. 1983. ISBN 0-86101-167-8. P. 84-107.
  • Rankin, Robert H. Military headdress: a pictorial history of military headgear from 1660 to 1914. London: Arms & Armour; New York: Hippocrene, 1976. ISBN 0-85368-310-7