Batalla de Chantonnay (17 març 1793)
Fou una batalla de la revolta de La Vendée.
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
 La Batalla de Chantonnay, per Legrip | |
| Tipus | batalla |
| Data | 17 març 1793 |
| Lloc | Chantonnay |
| Estat | França |
Preludi modifica
El 12 de març, 3.000 insurgents de la Vendée, dirigits per Charles Aimé de Royrand, Charles Sapinaud de La Rairie i Louis Sapinaud de la Verrie, van anar a prendre un lloc a Quatre-Chemins, L'Oie, a la cruïlla de les carreteres de Nantes a La Rochelle i des Sables- d'Olonne a Saumur.[1][2] Dos dies després, en voler disputar el control, la guàrdia nacional de Fontenay-le-Comte va ser atrapada en una emboscada i va fugir sense lluitar.[3][1][2] Laparra, secretari del directori del departament de Vendée, és capturat i afusellat.[1]
El 15 de març, els insurgents ataquen Chantonnay i prenen la ciutat després d'una lluita contra els Guàrdies Nacionals de Fontenay.[4][5][6] Després cauen una mica més al nord, a Saint-Vincent-Sterlanges.[4]
El 16 de març, des de La Rochelle, el general republicà de Marcé va arribar a Sainte-Hermine.[5] A continuació, va conduir de 1.200[4] a 1.300[7] homes amb set canons.[7] Tanmateix, va ocupar la posició ràpidament a Pont-Charron, a Grand Lay, al sud de Chantonnay, per evitar que els insurgents la destruïssin.[5]
Actuació modifica
El 17 de març, els republicans van anar a Chantonnay.[5][8] Marcé deixa part de les seves forces en reserva a Pont-Charron i avança amb una avantguarda de 500 homes i dos canons.[5] Els insurgents després ataquen[7][9] i comença la lluita entre Chantonnay i Saint-Vincent-Sterlanges.[10] Acaba amb una victòria fàcil per als republicans1 i els insurgents tornen a replegar-se al campament de L'Oie.[7]
Marcé es queda a Chantonnay,[11] on rep mil reforços.[7] Després va anunciar la seva intenció de continuar la seva marxa cap a Nantes.[7]
Pèrdues modifica
L'endemà, el representant en missió Joseph Niou va anunciar la victòria en la Convenció Nacional en elogiar el "valor dels nostres germans en armes i la bona conducta dels caps".[4][10] Afirma que els rebels van deixar sobre el terreny més de 100 persones,[8] mentre que les víctimes republicanes només van resultar tres ferits: dos oficials i un cavaller. Els insurgents van sofrir més de 40 morts,[5][3] i tres canons abandonats5,[7] així com 1.200 racions de pa i 1.200 cartutxos.[7]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Gabory 2009, p. 108
- ↑ 2,0 2,1 Gras 1994, p. 18.
- ↑ 3,0 3,1 Dupuy 2005, p. 105.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Gérard 1999, p. 96.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Gabory 2009, p. 108.
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 114.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Martin 2014, p. 41.
- ↑ 8,0 8,1 Gérard 1999, p. 97.
- ↑ Savary, t. I, 1824, p. 115.
- ↑ 10,0 10,1 Le Révolution de 92, ou Journal de la Convention nationale, Numéros 151 à 198 [archive], Section 13, p.15.
- ↑ Gabory 2009, p. 119.
Bibliografia modifica
- Roger Dupuy, Nouvelle histoire de la France contemporaine, t. 2: La République jacobine: Terreur, guerre et gouvernement révolutionnaire, 1792-1794, Paris, Éditions du Seuil, coll. «Points. Histoire» (no 102), 2005, 366 p. (ISBN 2-02-039818-4).
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Robert Laffont, 1912-1931 (réimpr. 2009), 1476 p.
- Alain Gérard, Par principe d'humanité...: La Terreur et la Vendée, Fayard, 1999, 589 p.
- Yves Gras, La Guerre de Vendée (1793-1796), Economica, 1994, 192 p. .
- Jean-Clément Martin, La guerre de Vendée 1793-1800, Points, 2014, 368 p.
- Jean Julien Michel Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. I, 1824 (lire en ligne [archive]).