Batalla de Toro

La batalla de Toro va tenir lloc en aquesta localitat zamorana l'1 de març de 1476, entre les tropes castellanes dels Reis Catòlics i les d'Alfons V de Portugal i el príncep hereu Joan per un altre, dins el decurs de la Guerra de Successió castellana. La primera part de la batalla acabà amb victòria per a Ferran el Catòlic, mentre la segona fou pel príncep hereu Joan.

Infotaula de conflicte militarBatalla de Toro
Guerra de Successió castellana
Album Rejio, Francisco de Paula van Halen, batalla de Toro (cropped).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data1 de març de 1476
Coordenades41° 31′ 32″ N, 5° 23′ 28″ O / 41.5256°N,5.3911°O / 41.5256; -5.3911
LlocVega de Toro Zamora
ResultatDubtosa[1]
Bàndols
Regne de Portugal Regne de Portugal
Corona de Castella Juanistes
Corona de Castella Isabelins
Corona d'Aragó Corona d'Aragó
Comandants en cap
Alfons V de Portugal
Príncep Joan
Cardenal Mendoza
Ferran el Catòlic
Forces
Uns 8.000 homes:
5.000 a peu[2]
3.500 a cavall[2][3]
Uns 8.000 homes:
5.000 a peu[2]
2.500[2] o 3.000 a cavall[3]
Baixes
Prop de 1.000 (presos morts i ofegats)[4] Diversos centenars (morts i presoners)[5]

ConseqüènciesModifica

L'atac simultani de francesos i portuguesos no es va poder produir per les maniobres de Carles I de Borgonya a la Guerra de Borgonya, i després de la batalla de Toro els castellans van tenir temps per poder aixecar una companyia de guipuscoans i biscains, i reforçar Hondarribia,[6] que fou assetjada infructuosament pels francesos.

ReferènciesModifica

  1. Victòria portuguesa: Rui de Pina, Garcia de Resende, Álvaro Lopes de Chaves, Damião de Góis (4 cronistes portuguesos). Victòria castellana: Hernando del Pulgar, Andreas Bernáldez, Alonso de Palencia, Alonso Palma i Juan de Mariana (5 cronistes castellans), Jeronimo Zurita (cronista aragonès) i Esteban de Garibay (cronista basc).
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Andrés Bernaldez – Historia de los Reyes Catolicos, Tom I, capítol XXIII.
  3. 3,0 3,1 Jerónimo de Zurita – Anales de Aragon volum VIII, llibre XIX, capítol XLIV.
  4. Per Bernaldez els luso-castellans patiren 1.200 morts (Historia de los Reyes Católicos, tom 1, capítol XXIII, p.61). Aquesta xifra probablement es troba inflada des que Juan de Mariana escrigué que els pèrdues portugueses - morts o presos - van ser escasses (Historia general de España, Tom V, llibre XXIV, capítol X, p.300). Zurita sols llista tres nobles portuguesos entre els morts a la batalla (Anales de Aragon, Volum VIII, llibre XIX, capítol XLIV) i les baixes parcials indicades a les corts de 1476 pels procuradors d'Évora són molt baixes (Gabriel PereiraEstudos Eborenses, Historia- arte- archeologia, Évora nos lusiadas, ed. Minerva eborense, 1890, p. 9 i 10.)
  5. Les baixes foren semblantment "altes" als dos exèrcits (com diu Pulgar a Crónica de los señores reyes católicos Don Fernando y Doña Isabel de Castilla y de Aragon, Capítol XLV, p. 88, i pel cronista A. Lopes de Chaves a Livro de apontamentos (1483-1489), Lisboa, 1984, Descripció del llibre). Amb tot, les pèrdues isabelistas segurament foren menors a les joanistes perquè molts portuguesos es van ofegar al riu Duero. Aquesta última xifra se situava prop del nombre de portuguesos morts en combat ( Pulgar, Crónica de los señores reyes católicos Don Fernando y Doña Isabel de Castilla y de Aragon, chapter XLV, p. 88). Fins i tot el Cardenal Mendoza va ser ferit per una llança i diversos membres del consell real castellà que es van reunir 10 dies després de la batalla hi van perdre parents (Pulgar - Crónica de los señores reyes católicos Don Fernando y Doña Isabel de Castilla y de Aragon, capítol XLVII, pàg. 91).
  6. Palos Peñarroya, Joan-Lluís. La mirada italiana: Un relato visual del imperio español en la corte de sus virreyes en Nápoles (1600-1700). Universitat de València, 2011, p. 146. ISBN 8437087600.