Viquipèdia

Bernhard Rössner

activista polític alemany, militant de la RAF

Bernhard Rössner (Múnic, 15 d'octubre de 1946) és un activista polític alemany, ex-militant de la segona generació de la Fracció de l'Exèrcit Roig (RAF).[1][2][3] El 1975 va participar en la presa d'ostatges de l'ambaixada de l'Alemanya Occidental a Estocolm, el 1977 condemnat a presó perpètua per dos assassinats, entre d'altres, i el 1994 indultat.

Infotaula de personaBernhard Rössner
Biografia
Naixement15 octubre 1946 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Múnic Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactivista polític Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Altres
Condemnat perassassinat (1977)
→ (presó perpètua) Modifica el valor a Wikidata

Trajectòria modifica

L'abril de 1973 va participar en l'ocupació d'una casa a Hamburg, situada a Ekhofstrasse 37-39, juntament amb els posteriors membres de la RAF Karl-Heinz Dellwo, Christine Dümlein, Wolfgang Beer i Christa Eckes, entre altres. L'ocupació, anunciada com una protesta contra el lloguer excessiu i l'enderroc d'edificis i a favor de demandes d'habitatge socials, va comptar també amb el suport de Susanne Albrecht, que més tard va viure de forma breu amb Rössner, Dellwo i Dümlein.[4] El 23 de maig de 1973, agents de la policia van posar fi a l'ocupació i Rössner i els seus companys van ser empresonats durant unes hores. Com a conseqüència es va formar un comitè de suport als detinguts, format per alguns membres que l'any 1974 integrarien el Comitè d'Hamburg contra la Tortura de Presos Polítics a la RFA, entitat a la qual també es va integrar Rössner.[5] Fins aquell mateix any va cursar diverses disciplines a l'estudi escènic de Frankfurt del Main, com ara pantomima o improvisació. La tercera vaga de fam dels presos de la RAF va començar el 13 de setembre de 1974 i va acabar el 5 de febrer de 1975. El 9 de novembre de 1974, després de la mort de Holger Meins en un acte de vaga de fam, Rössner i Dellwo van renunciar al comitè i van passar a la clandestinitat.[6]

El 24 d'abril de 1975 ambdós van participar en la presa d'ostatges de l'ambaixada de l'Alemanya Occidental a Estocolm, acció que va acabar amb l'explosió d'una càrrega col·locada pels segrestadors que va incendiar l'edifici, la causa de la qual encara no està clara. A continuació va ser detingut i poc temps després extradit a la República Federal d'Alemanya, on el ministeri fiscal el va acusar de l'assassinat de dos ostatges: l'agregat econòmic Heinz Hillegaart i l'agregat militar, el tinent coronel Andreas von Mirbach. El 20 de juliol de 1977, el Tribunal Regional Superior de Düsseldorf el va condemnar a presó perpètua per aquests dos assassinats. Durant la Tardor Alemanya, la RAF va intentar sense èxit pressionar l'alliberament de Rössner, entre altres presoners, a través del segrest de Hanns Martin Schleyer. A la presó va participar de diverses vagues de fam, fins que va caure molt malalt. Ell i els seus advocats van descriure les condicions d'empresonament fins als anys 1990 com d'aïllament. La desena vaga de fam de la RAF, aquesta seguida per 47 presos de l'organització armada, es va iniciar l'1 de febrer i va acabar el 12 de maig de 1989. L'acte de protesta es va relacionar, entre altres coses, amb la demanda d'alliberar Rössner perquè era inviable la «restauració [...] sanitària en condicions de presó».[7][8] A la tardor de 1992, la ministra de Justícia alemanya Sabine Leutheusser-Schnarrenberger li va rebaixar la condemna a 18 mesos per les condicions sanitàries en què es trobava. A la primavera de 1994 va ser indultat pel president federal Richard von Weizsäcker. El 2007, en una entrevista a la ZDF, va parlar d'una guerra en què hi havia víctimes i no es va excusar de les seves accions.[9]

Referències modifica

  1. ↑ «Noch fünf zu lebenslang verurteilte RAF-Terroristen in Haft» (en alemany). N-TV.de, 26-02-2002. [Consulta: 14 octubre 2021].
  2. ↑ «Warten auf einen Brief» (en alemany). Zeit.de, 02-04-1993. [Consulta: 14 octubre 2021].
  3. ↑ «Mindestens 27 Terroristen kamen vorzeitig frei» (en alemany). Rhein-Zeitung.de. Arxivat de l'original el 17 octubre 2014. [Consulta: 14 octubre 2021].
  4. ↑ Fitschen, 2011, p. 78.
  5. ↑ Wunschik, 1997, p. 212.
  6. ↑ Wunschik, 1997, p. 209.
  7. ↑ AADD. «Hungerstreikerklärung für die Gefangenen aus der RAF von Helmut Pohl am 1. Februar 1989». A: Rote Armee Fraktion. Texte und Materialien zur Geschichte der RAF (en alemany). Berlín: ID-Verlag, 1997, p. 389-391. ISBN 978-3-89408-065-5. 
  8. ↑ Peters, 1993, p. 374.
  9. ↑ «Die Geschichte der RAF (3): Der Knast, der Prozess und die Sympathisanten» (en alemany). ZDF.de, 28-06-2020. [Consulta: 15 octubre 2021].

Bibliografia modifica

  • Adler, Dieter; Biskamp, Elard; et alt.. Dokumentation zu den Haftbedingungen der Gefangenen aus der RAF und aus dem Widerstand. März 1985 (en alemany). Hannover: Eigenverlag, 1995. 
  • Aust, Stefan. Der Baader-Meinhof-Komplex (en alemany). Hamburg: Hoffmann & Campe, 2005. ISBN 3-455-09516-X. 
  • Fitschen, Klaus. Die Politisierung des Protestantismus: Entwicklungen in der Bundesrepublik Deutschland während der 1960er und 70er Jahre (en alemany). Vandenhoeck & Ruprecht, 2011. 
  • Kraushaar, Wolfgang (editor). Die RAF und der linke Terrorismus (en alemany). Hamburg: Edition Hamburg, 2006. ISBN 3-936096-65-1. 
  • Peters, Butz. RAF – Terrorismus in Deutschland (en alemany). Múnic: Droemer Knaur, 1993. ISBN 3-426-80019-5. 
  • Peters, Butz. Tödlicher Irrtum. Die Geschichte der RAF (en alemany). Berlín: Argon, 2004. ISBN 3-87024-673-1. 
  • Wunschik, Tobias. Baader-Meinhofs Kinder. Die zweite Generation der RAF (en alemany). Opladen: Westdeutscher Verlag, 1997. ISBN 3-531-13088-9. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bernhard_Rössner&oldid=32364813»