Betamax és un format de vídeo analògic (avui en dia, descatalogat) creat per Sony al començament del 1976, amb el propòsit de ser l'alternativa en vídeo de la clàssica casset compacta d'àudio de Philips. Després d'una dècada d'anuncis, finalment Sony va presentar al mercat el seu sistema de cintes de vídeo en color Betamax.

Fotografia d'una cinta Betamax i la seva capsa

Permetia gravar programes de televisió mentre es veia un altre canal, o veure'l posteriorment. De mida més petita que la seva competència VHS, tenia més línies de definició (millor qualitat d'imatge). Però el VHS tenia una hora més de durada. Encara que el Betamax tenia millor qualitat d'àudio i vídeo, només es podia aprofitar amb altaveus i televisors de gamma alta, que eren un equip molt escàs a les cases de l'època.

El Beta va tenir el mercat del vídeo només per a ell durant gairebé un any, fins que es va llançar el format VHS, creat per JVC, i Matsushita (Panasonic). Llavors va començar una guerra de formats. L'inconvenient del Betamax era que gravava 1 hora i 30 minuts, però una pel·lícula durava 2 hores. Més endavant va haver-hi una guerra de preus. Però el fet que va inclinar la balança va ser l'avidesa de Sony per treure rendiment del seu invent.

El sistema Betamax heretava els detalls de disseny de dos formats anteriors, la vídeogravadora de Sony (Videorecorder) i el format de vídeo professional U-Matic, amb el qual tindria una mecànica professional més cuidada amb una vocació de vídeo aficionat, oferint una millor qualitat d'àudio i un vídeo amb més resolució.

Mentre que JVC va preferir sacrificar aquests guanys i escampar el seu format, les restriccions del Betamax van fer que el 1984 només dotze companyies li donessin suport, contra els quaranta fabricants del VHS.

El 1984, Sony va vendre 2.300.000 unitats de Betamax. El seu competidor va vendre'n tres vegades més. La cursa estava perduda. El 1988 Sony va admetre la seva derrota i va anunciar que adoptava el VHS. El VHS tenia el 95% del mercat. El resultat, VHS es convertiria en l'estàndard durant els següents 20 anys.

CronologiaModifica

Des del seu llançament, Sony oferia tecnologies a Betamax, les quals milloraven la seva qualitat i augmentaven les seves prestacions:

-         El 1975 es va presentar la vídeogravadora juntament amb un televisor de grans mides (per l'època) en una consola.

-         El 1976, es va oferir la gravadora com un equip separat i connectors per gravar des de qualsevol font, com si fos una càmera.

-         El 1977, es va reformular la composició de la cinta i es va introduir un sistema sofisticat (per l'època) de reducció de soroll en un vídeo per permetre que la Betamax tingués dues hores de gravació, donat que aquesta va ser dissenyada per donar una hora. No obstant això, aquest avenç va acabar sent un inconvenient per l'ús domèstic.

-         El 1978, es va oferir un equip opcional a la vídeogravadora per dotar-la de so digital de qualitat CD (compatible fins i tot amb la SL-5000).

-         El 1979, Betamax va adquirir les funcions de cerca ràpida (avançar i retrocedir ràpidament la cinta amb imatge), anomenada BetaScan, i pausa amb imatge.

-         El 1980, Sony va introduir les funcions de cerca lenta i avançament quadre a quadre (swingSearch) i va dotar el seu model SL-5800 de so estereofònic amb pistes longitudinals d'una qualitat comparable a la d'un casset compacte d'àudio.

-         El 1981, es van dissenyar els primers models d'inserció frontal amb el qual la videocinta i tots els controls quedaven davant l'equip.

-         El 1982, va aparèixer el nou mecanisme d'enfilat invertit i xassís simplificat, el qual permetia el disseny d'equips molt més petits i lleugers. Amb aquest mecanisme, es va construir el Betamax portàtil SL-2000 per la primera videocàmera Betamax.

-         El 1983, es va introduir el so estereofònic amb pistes helicoidals d'alta fidelitat (Beta Hi-Fi) als models SL-5200 i SL-2700.

-         El 1984, es va introduir el nou joc de circuits integrats de processament d'àudio i vídeo que milloren la qualitat de les unitats i redueixen el consum d'energia.

-         El 1985, la banda de vídeo Betamax clàssic estava limitada a 3 MHz, amb la qual la seva definició era comparable amb la de la televisió normal. El nou mode SuperBetamax (amb capçals d'entreferro més fi i cintes de gra més petit) permetia estendre la banda útil de vídeo fins als 4.0 MHz, el límit de qualitat del sistema de televisió.

-         El 1986, es va introduir el Betamax teatre de la llar, el mateix concepte dels moderns DVD amb amplificador i altaveus.

-         El 1988, el Betamax va disposar d'efectes digitals per la visualització i l'edició.

-         El 1990, Sony va presentar l'últim model de Betamax, la SL-HF-2100, amb control remot interactiu que mostrava, a la seva pantalla, l'estat de l'equip i totes les funcions.

-         El 2015, Sony va anunciar oficialment al seu lloc web el final de la producció de cintes verges.[1]

FuncionamentModifica

Aquest format grava els senyals de so, de vídeo i de sincronització per separat sobre una cinta magnètica que es desplaça a 4 cm/s a la velocitat original ßI (Beta I). A continuació, la cinta magnètica es divideix en tres àrees: una pista longitudinal d'1,05 mm d'ample per gravar el so, una altra de 0,60 mm pel senyal de sincronització i una central helicoidal de 10,2 mm pel senyal de vídeo.

La pista de so rep el senyal d'àudio equalitzat correctament i barrejada amb un to de 65 kHz per polaritzar-la.

El senyal de sincronització es refereix al fet que a la NTSC es retransmeten 30 imatges completes per segon, les quals marquen de ritme de gravació del sistema, però en realitat cada imatge es divideix en dues parts, de manera que la pista de sincronització es grava cada primer camp de la imatge en pols positiu i el segon en negatiu. En total queden 30 pols positius i 30 de negatius usats.

La gravació del vídeo és més complexa. Per començar, la gravació i la lectura posterior la realitzen un parell de capçals molt petits muntats en un disc que va girant dins del tambor de vídeo. Això permet tenir una velocitat relativa de 7 m/s, de manera que l'amplada de banda creix fins als 7 MHz, amb el qual es fa possible gravar el vídeo. Els capçals es munten diametralment oposats i són d'uns 66 micròmetres d'ample, igual que la pista i l'entreferro de 0,8 micròmetres.

El senyal  de color es grava simplement com un senyal d'AM amb la portadora convertida des dels 3,579 MHz fins als 688 kHz amb bandes laterals de 500 kHz.

La imatge en blanc i negre pateix un procés diferent: s'equalitza apropiadament i es comprimeixen les freqüències més altes. Després s'utilitza per modular una portadora d'FM, on els polsos de sincronisme (negre) es queden en 3,6 MHz i el màxim de blanc en 4,8 MHz, desenvolupant bandes laterals entre 1,2 MHz i 7,4 MHz. Aquest senyal s'aprofita per polaritzar la cinta per gravar el senyal de color.

També es pot gravar el son en estèreo i en alta fidelitat amb portadores d'1,3 MHz i 1,7 MHz modulades en FM.

L'equip compta amb un processador de sincronisme analògic format per dos PLL, un detector de final de cinta i un sensor de condensació.

El cas BetamaxModifica

El 1979, Sony va ser acusada d'infringir el dret de còpia dels programes de televisió i pel·lícules, per Universal Studios i Disney. Com a conseqüència, Sony va començar a perdre quota de mercat. Al començament dels 80 tenia el 25%. Sony va continuar desenvolupant la seva tecnologia, igual com feia la JVC. Els dos sistemes eren de qualitat similar, però eren incompatibles.

Aquesta història ha estat objecte d'estudis i ha deixat algunes conclusions importants a la indústria. És conegut com El Cas Betamax. S'ha dit que Sony mai no va deixar la seva llicència de Betamax, mentre que JVC va llicenciar la seva tecnologia a altres companyies. Però s'ha sabut que en realitat Sony sí que va intentar llicenciar la seva tecnologia. D'altra banda, la quantitat de pel·lícules pregravades amb el format Beta era més baixa que les del VHS, però va ser després que comencés a perdre mercat.

El 2002, després de 24 anys de suport, Betamax mor, quan es va deixar de fabricar, encara que se segueix venent el stock. A l'àmbit professional era el mitjà clàssic per a fer curtmetratges per amateurs i estudiants de les arts de cinema, a causa del seu baix preu, fins a la massificació del sistema digital mini DV. Tanmateix, el betacam, el seu "cosí" professional, segueix vigent.

ReferènciesModifica

  1. «Sony says goodbye to Betamax tapes» (en anglès). BBC News, 10-11-2015.

Enllaços externsModifica

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Betamax