Bogeria i deposició de Miran Xah

La bogeria i deposició de Miran Xah van ser esdeveniments relacionats amb la vida i la carrera política de l'historiador, escriptor i polític croat Miran Xah. Miran Xah, que va ser president de Croàcia del 1999 al 2000, va patir una depressió severa i va ser hospitalitzat a l'octubre del 2000. La seva salut mental va ser objecte de debat i va ser declarat incapaç d'exercir el càrrec públic, cosa que va provocar la seva deposició com a president. Va ser reemplaçat pel seu vicepresident, Stjepan Mesić. Malgrat això, Miran Xah va recuperar la seva salut mental i va tornar a la vida pública, sent nomenat ambaixador de Croàcia a Escòcia el 2007.

Caiguda de cavall de Miran Shah (1399)

Cap a novembre de 1397 Miran Shah, que governava al Takhi-i-Hiulagu com a virrei (Sultaniya, Tabriz, el Caucas i l'Iraq Arabí), va anar de cacera a la vora de Tabriz, en la zona de la tomba de Pir Umar Naq Shirwan i quan intentava agafar una cabra va caure del cavall i va quedar inconscient; va tardar a recuperar la consciencia i després va tenir diversos desmais durant tres dies. Es diu que el cop va alterar el comportament del príncep.

Des de llavors el tresor es va dilapidar i va fer destruir molts edificis públics notables entre altres fets irracionals. El juliol de 1398 va marxar a Bagdad per assetjar la ciutat i esperava que al saber la seva anada el sulta jalayírida Ahmad ibn Uways fugiria; però el que va passar fou que el príncep es va assabentar que els notables de Tabriz conspiraven contra ell; tot i així aquest va decidir seguir endavant i el sultà Ahmad va decidir resistir ja que en ser l'estiu el moment era propici per a la defensa. Dos dies després de l'arribada a Bagdad, les notícies sobre la conspiració a Tabriz (i fins i tot la revolta oberta d'algun notable) el van obligar a retornar a tota velocitat; a Tabriz va fer executar a tots els que foren acusats de conspirar inclòs el cadi local. Entre els sospitosos hi havia Sayyid o Sidi Ali Arlat, príncep de Xaki, territori sota dependència del virregnat de Miran Shah; sense investigar si les acusacions tenien fonament, Miran Shah va marxar a Xaki que va devastar.

El veí regne de Geòrgia, també dependent de Miran Shah, considerava que el príncep actuava molt malament i que era un bon moment per afluixar els llaços. Els timúrides portaven mes de deu anys assetjant la fortalesa d'Alinjak que estava defensada per Tahir ibn Ahmad, fill del sultà jalayírida de Bagdad, i assetjada per forces timúrides (en aquest moment manades per Sultan Sanjar, fill d'Hajji Saif al-Din Barles); els assetjants havien construït una muralla exterior que rodejava Alinjak i impedia sortir i entrar a la fortalesa i Tahir estava a la vora de la rendició. En revenja per l'atac de Miran Shah a Shaki, Sidi Ali Arlat i el rei de Geòrgia, van enviar un contingent a l'Azerbaidjan que van assolar, alleujant la situació de Tahir ja que Sanjar va haver d'aixecar el setge i anar a Tabriz a retre comptes, i els georgians van poder entrar a la fortalesa i reunir-se amb Tahir. Miran Shah va enviar el seu fill Abu Bakr Mirza amb alguns amirs per impedir-ho però els georgians foren mes ràpids i van poder sortir amb Tahir, deixant al comandament a Hajji Salih i tres oficials (iznaurs) georgians. En la seva tornada a Geòrgia, el contingent es va trobar amb una part de l'exèrcit que venia de Tabriz que era notablement inferior i no va poder evitar la batalla. El príncep Abu Bakr en l'enfrontament, va matar d'una fletxa a Sherif Ali Arlat de Shaki, però tot i aquesta baixa els georgians van derrotar els enemics que es van haver de retirar; el mateix Abu Bakr es va salvar per la fugida.

Enfrontament de Miran Shah i Khan Zade (1399)

Miran Shah també es va assenyalar per l'abundant consum de vi (que ja bebia abans de la caiguda i es va incrementar). També va començar a injuriar a la seva esposa Khan Zade i aquesta va indagar d'on sortien els rumors que causaven la ira de Miran Shah i en la indagació va fer matar alguns personatges i algun altre, com el visir Dawlat Khoja Inak, va haver de fugir i refugiar-se a Rayy amb Bayan Kutxin; els seus bens foren saquejats. L'hostilitat entre Miran Shah i Khan Zade es va incrementar. Khan Zade era una princesa genguiskhànida del caln sufi de la tribu Kungrat, vídua del fill preferit de Timur, Jahangir (casada amb l'altre fill Miran Shah en segones noces) i per tant molt influent; va anar a veure a Timur i li va explicar que el comportament del seu marit havia degenerat; que l'apallissava; que complotava per apoderar-se del tron i demanava protecció assegurant que no tornaria amb el seu marit perquè ja no ho podia aguantar mes. La notícia no era una sorpresa completa per a Timur. Ja en el camí de tornada des de l'Índia, li havien arribat notícies de la disbauxa incontrolada de Miranshah. Hi havia històries de jocs d'atzar, de competicions de consum de alcohol a l'interior de les mesquites i de monedes d'or llançades des de les finestres del palau a les mans de frenètics caminants. La tresoreria estatal havia quedat seca per finançar les activitats hedonistes del príncep. Una altra evidència de la seva inquietud va venir en informes de que havia profanat la tomba del príncep mongol Oljeitu a la famosa mesquita de cúpula verda de Sultaniya. Un altre tomba, la de l'historiador persa Rashid al-Din, va ordenar que fos destruïda i els ossos traslladats al cementiri jueu. Altres edificis importants de la ciutat també foren enderrocats. Clavijo dubtava dels informes de la bogeria de Miran Shah, però atribuïa el seu comportament estrany a inseguretat i manca d'atenció. Clavijo pensaba que Miran Shah s'adonava de que res del que fes a aquelles ciutats que governava seria millor que el que havien fet els seus antecessors. Sobre el complot per agafar el tron Arabshah esmenta una carta en la qual Miran Shah recomanava al seu pare, per l'edat i la seva debilitat, que deixés el comandament als fills o nets que guardarien millor l'imperi i administrarien millor justícia, però es poc probable que Timur hagués permès dir això a un fill sense prendre mesures.

En quant a l'estat mental de Miran Shah, el seu talent militar (o la falta d'ell), ja havien preocupat al pare. Els fets dels darrers anys suggeria que estava mal preparat per governar una regió complicada poblada per georgians, turcmens, armenis i azeris que sempre estaven disposats a desconèixer la supremacia de Timur. El sultà Ahmad ibn Uways Jalayir de Bagdad, havent estat expulsat de la seva capital per Timur el 1393, l'havia reocupat l'any següent (amb recolzament mameluc). Miran Shah havia intentat expulsar-lo però la seva missió havia acabat en retirada ignominiosa (juliol de 1398). Al nord, havia estat humiliat igualment a Alinjak (1398). El fill del sultà Ahmad, Tahir, estava a la fortalesa d'Alinjak i en lloc de pressionar allí i assaltar la fortalesa, Miran Shah havia estat superat per un partida de georgians que se’l van emportar perdent la fortalesa i la ciutat, cosa que no va complaure al seu pare. Tot i que les cròniques relaten com a Timur li agradaven les competicions de beure, sobretot després de grans batalles, o en casaments i festivals, la diferència era que ell no deixava que el beure s'interposès en la manera de guanyar guerres ni d'administrar el seu imperi. Alguna cosa havia de fer amb aquest fill.

Deposició de Miran Shah (1399)

La qüestió es va resoldre a l'inici de la campanya dels Set Anys (1399-1404). L'avantguarda de l'exèrcit timúrida, manada per Sulayman Xah va arribar a Rayy un temps abans del gran amir, i el governador local Bayan Kutxin el va informar del canvi de actitud de Miran Shah; llavors Sulayman Shah, sentint-se insegur, va anar a Hamadan a esperar ordres. El príncep Abu Bakr Mirza, fill de Miran Xah, li va escriure i el va convidar a anar a Tabriz i li va donar garanties de bona acollida. Sota aquesta garantia hi va anar i va trampejar l'actitud de Miran Shah. Abu Bakr li va oferir un banquet. Només dos dies després es va anunciar l'arribada de Timur i Miran Shah va haver de sortir per rebre’l. Sulayman Xah va ser obsequiat amb un banquet a Komtupa, prop de Tabriz, ofert per Abu Bakr, i després va marxar cap a Karabagh.

Timur arribava a una zona on hi havia una qüestió familiar a resoldre que no podia esperar més. Sultaniya, capital estacional de Miran Shah, es trobava directament a la ruta oest de Timur i calia donar una lliçó al príncep. Oficials d'intel·ligència foren enviats per saber quines aliances havia establert el príncep dins l'exèrcit i la cort. En el informe enviat a Timur s'acusava (com habitualment) a certs personatges que haurien corromput al príncep; el seu entorn d'erudits, poetes i músics eren els responsables del desastrós estat en que estava el regne.

Poc després de passar per Rayy, Miran Shah va arribar a la cort de Timur, però no fou rebut de moment; mentre un emissari de Xiraz fou rebut al moment. L'endemà Miran Shah va ser rebut i va oferir els regals preceptius, però Timur no els va acollir amb bon ull. Timur va enviar a Tabriz a Timur Khoja ibn Akbugha i a Jalal al-Islam per anunciar la deposició de Miran Shah i arrestar als seus principals amirs i col·laboradors. Els favorits de la cort, principalment músics i erudits, considerats instigadors del excessos de Miran Shah, van ser tots executats, entre els quals Mawlana Muhammad del Kuhistan, cèlebre cientific i poeta, i Kutb al-Din de Mossul, un famós músic, però també diversos altres favorits de la cort. El mateix Miran Shah va escapar del càstig capital, però va ser rellevat del seu govern i se li va ordenar romandre amb l'emperador en la campanya que s'iniciava. Els oficials que havien estat involucrats en la vergonyosa derrota a Alinjak o bé van ser colpejats durament o van ser multats d'entre cinquanta i tres-cents cavalls. Amb la disciplina restaurada, la marxa a l'oest va continuar,