Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès

El Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès[1], és un projecte de desenvolupament local que neix de la inquietud dels municipis de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia, amb l'acompanyament i suport de la Fundació del Món Rural, l'Institut per al Desenvolupament de l'Alt Pirineu i Aran (IDAPA), el Parc del Foix i altres organismes i entitats que participen en el Grup de Treball de Transhumància de la Fundació del Món Rural, per tal de fer valer, preservar, potenciar i promoure els diferents tipus de desplaçaments estacionals de bestiar i els camins ramaders a Catalunya, dedicant especial atenció a l'antiga ruta transhumant que ha permès el moviment de ramats entre el Pirineu i el litoral al Penedès i el Garraf com a mínim des de l'edat mitjana.

Infotaula de geografia físicaCamí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès
TipusCarrerada
Modifica les dades a Wikidata
Ovelles

El CRM és el camí referenciat més antic de Catalunya[cal citació]Modifica

El trasllat de milers de caps de bestiar de la muntanya a la marina, i a la inversa, a la recerca de les millors condicions d'alimentació i climatologia per al bestiar, ha establert uns vincles socials, econòmics i culturals entre realitats ben diverses del nostre territori, que ha estat clau per al desenvolupament del nostre país.

Els camins per on transcorren els ramats, les vies pecuàries, però també vies de comunicació i d'intercanvi, han dibuixat el nostre territori des de fa milers d'anys. Les transformacions socials i econòmiques de la societat catalana al llarg del segle XX i, en particular, del món rural, han comportat una davallada significativa de la ramaderia extensiva, la reducció dels desplaçaments pecuaris i el despoblament de moltes zones de muntanya. Amb tot, a casa nostra continua existint una activitat transhumant i transtermitant relativament important, que dóna peu a un gran patrimoni material i immaterial que evidencia el gran pes d'aquesta activitat en la configuració del nostre territori. La cerca d'estratègies per a l'aprofitament racional de l'entorn, fa que els moviments estacionals de bestiar siguin un important llegat de l'evolució humana que és imprescindible realçar i preservar.

La Via peccorad de Ceguiolas o via pecuària de les Gunyoles, popularment coneguda com la Carrerada Reial de la Cerdanya, és un tram del camí ramader que, al seu pas pel Penedès i el Garraf, s’encamina cap a les contrades pirinenques de la Cerdanya i el Capcir. És la carrerada documentada més antiga de Catalunya, referenciada al Diplomatari del Monestir de Santa Maria de Poblet l'any 1055.

El vincle ramader entre la marina penedesenca i les serralades orientals del Pirineu és ben palès a la toponímia litoral, com ho demostra el fet que aquest gran i antic eix pecuari aparegui esmentat en diferents mapes de principis del segle XX amb el nom de Cañada Real de la Sardaña o Cañada Real de la Sardana.

El camí de no mullar-se mai els peus[cal citació]Modifica

En l'argot pastorívol, la carrerada de la Cerdanya, que sortia de mar i s’encaminava cap al Pirineu, era coneguda com el “Camí de no mullar-se mai els peus”, expressió que explica la veritable idiosincràsia d'un camí ramader, que seria la d'evitar passar a gual els grans cursos fluvials. És per això que en molts trajectes transhumants, determinats ponts tenen una importància clau en la dinàmica de desplaçaments estacionals, ja que garanteixen un pas que sense aquestes infraestructures seria molt complicat. La major part de pobles i viles que tenen la paraula pont en el seu topònim indica que hi transiten importants camins ramaders; en seria un exemple el Pont de Vilomara, per on passa la carrerada del Camí Ral de Manresa a Barcelona.

Però les vies pecuàries no són tan sols el traç del camí, sinó que també tenen associada tota una sèrie d'elements complementaris que van des de les barraques de les grans prades, on s’aixoplugaven els pastors i majorals, fins a les fonts i abeuradors, que són els punts d'aprovisionament d'aigua per al bestiar. Els marges de pedra seca que delimiten alguns camins ramaders tenen la funció de protegir les finques contigües del pas del ramat.

Una de les característiques bàsiques de les vies pecuàries és que són també un camí d'herba per poder alimentar el bestiar durant el recorregut. Per tal de garantir aquesta premissa, hi ha l'espai de les roturades o remoltes, que són senzillament uns eixampladors del camí ramader, on el bestiar té dret a aturar-se i on pot pasturar o descansar. A les comarques del Berguedà i el Ripollès, amb una gran tradició ramadera, hi trobem tres tipus de parada amb finalitats diferents. El seu ús era regulat per una arrelada normativa popular. A la roturada, el bestiar s’hi podia quedar un màxim de tres dies; en una roturada de dormida s’hi podia passar com a molt una nit; les roturades de recapte se situaven a les places dels pobles i duraven el temps just per comprar els queviures necessaris per continuar el camí. La remolta és una aturada de temps limitat, generalment de mitja jornada.

Un camí sense fronteres[cal citació]Modifica

La pastura i el bestiar són aliens a determinades línies que l'home traça al territori. El Pirineu ha estat una barrera natural que ha servit per fixar límits polítics i administratius que han romàs més o menys permeables al llarg del temps i que han anat separant realitats comunes en els seus dos vessants. Fins a la Primera Guerra Mundial, les ramades del Pirineu oriental tenien com a refugi hivernal bona part de la zona litoral catalana. Era habitual que en els mesos més crus de l'hivern estols de bestiar baixessin de la Cerdanya i el Capcir a pasturar al Penedès, el Garraf i el Camp de Tarragona. Passat aquest gran conflicte bèl·lic, la frontera es va convertir en un veritable impediment a la lliure circulació de persones i animals.

Al segle XVII, amb el Tractat dels Pirineus (1659), les comarques ramaderes del Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya varen patir el primer intent d'establir una frontera estable i permanent que, de forma col·lateral, va iniciar el declivi d'aquella estratègia ancestral de pastura, com era la transhumància. La vila de Llívia és un cas paradigmàtic dins la dinàmica fronterera, atès que des de llavors és un enclavament dins un territori administrat per França. En el marc d'aquesta problemàtica sorgeixen altres entrebancs, com el fet que aquesta vila tingui les seves pastures comunals al Baix Carlit i les Bulloses, calmes d'alçada que són considerades propietat de Llívia encara que, a diferència de l'enclavament municipal, són terrenys de sobirania francesa. Una de les dificultats per poder gaudir d'aquestes pastures va ser la necessitat de mantenir un dret de pas que la tradició consuetudinària catalana li atorgava a través dels camins ramaders. El dret de pas dels ramats de Llívia a territori francès queda reconegut internacionalment en els Tractats de Baiona (1862, 1866-1868), pels quals França i Espanya es posen d'acord en els drets transfronterers de pas, d'aigua i pastures de trenta-tres patzeries. A Llívia, amb motiu dels acords d'emfiteusi previs als tractats per mantenir el bon veïnatge, se li reconeixen dos vials alterns de trànsit pecuari, depenent de l'anyada de guaret.

El Camí Ramader de Marina, camí de vida i religions[cal citació]Modifica

Quan neixen les vies pecuàries? Segons treballs científics, aquest patrimoni es comença a perfilar quan, a l'època de les glaciacions, les grans masses de gel van arribar al sud de la península Ibèrica. Amb la retirada progressiva del glaç, molts animals salvatges comencen a desplaçar-se estacionalment cercant herba tendra. L'home, al neolític, quan socialitza determinats ungulats, es troba que a la Mediterrània, amb la seva dinàmica climàtica i vegetativa, se li fa difícil alimentar-los. Per solucionar aquest repte imita les migracions de la fauna salvatge aprofitant la seva traça.

Una de les qüestions ignorades sobre la xarxa de vies pecuàries és el seu paper històric en la dispersió biològica d'espècies animals i vegetals arreu del territori. Un dels exemples més notoris i alhora desconeguts és que la davallada tardoral dels ramats coincidia amb el moment de parir les ovelles. Aquest fet biològic era aprofitat perquè un altre animal s’afegís al seguici estacional. Les llebres (Lepus europaeus), pel fet de ser animals amb una dieta semicarronyaire, aprecien especialment les despulles del part. En comarques receptores de ramades transhumants, com el Penedès i el Vallès, entre finals de tardor i principis d'hivern era possible caçar animals no propis d'aquelles contrades. Així mateix, a causa del transport de llavors efectuat pels ramats, tant a través de la femta com de la llana, en determinats paratges al llarg de les carrerades es troben en certa abundància espècies vegetals que antigament eren poc o gens habituals del lloc, com és el cas del camí ramader que va del Collet de Sant Agustí a l'Alou, al Lluçanès, on el pasturatge transhumant va contribuir a la disseminació de la farigola (Thymus vulgaris).

En definitiva, el moviment transhumant i transterminant de diverses espècies d'ungulats, tant en estat salvatge com socialitzats per l'home, ha comportat durant segles la dispersió intrínseca d'altres espècies d'animals i plantes arreu del territori, fet que ha contribuït a conformar sistemes ecològics i paisatges d'allò més complexos, rics i variats, que al seu torn han augmentat la biodiversitat i les relacions ecològiques dins els ecosistemes. 

Malauradament, en l'actualitat, en la construcció i remodelació d'eixos viaris i infraestructures diverses, poques vegades es fan acurats estudis d'impacte ambiental sobre el tramat pecuari. Si bé els camins ramaders han estat històricament els connectors biològics que de manera natural han enllaçat realitats ecològiques i paisatgístiques diferents, en l'actualitat no s’aprofita prou el potencial d'aquesta gran teranyina viària per interrelacionar els actuals espais naturals protegits del país. Davant d'aquesta mancança, una manera de posar fil a l'agulla seria la finalització de la tramitació d'expedients de classificació arreu del territori tal com preveu la llei de vies pecuàries per tal de poder tenir inventariada tota la xarxa catalana.

La religió catòlica té moltes analogies amb el món pastorívol, ja que part del seu lèxic és ple d'al·legories a l'activitat ramadera. Dins aquest context religiós, el pastor i el ramat tenien un rol figuratiu destacat en determinades festivitats com la Missa del Gall, on el pastor i un moltó manyac eren els primers d'adorar el nen Jesús. Així mateix, el pastor era un dels personatges principals en un gran nombre de llegendes relacionades amb el mite de les marededéus trobades.

En termes d'organització i optimització econòmica, els grans impulsors de la transhumància al segle XI van ser els monestirs del Cister (Santes Creus i Poblet), que van posar en pràctica estratègies ramaderes ja conegudes, però amb la diferència respecte al model anterior que, gràcies a la seva influència, van estructurar una xarxa viària i van establir uns drets de pas que encara avui perduren.

Un altre exemple interessant de la interrelació entre religió i pastoralisme el trobem en la persecució del catarisme per part de la Santa Inquisició els segles XII i XIII, que va comportar que les ramades de l'Arieja i el Pirineu oriental, que tenien com a lloc d'hivernada les contrades del Rosselló, canviessin de destinació i traspassessin la carenada pirinenca per desplaçar-se cap al sud de Catalunya, on trobaren refugi. Aquest tragí d'homes i animals va facilitar una certa difusió d'aquesta confessió a les nostres contrades.

El Josep de Cal Garrofa de l'Arboçar, a l'Alt Penedès, quan feia de rabadà pel pastor Ramon de Cal Xic de Saldes, explica que, quan emprenia el viatge primaveral cap a la muntanya, demanava a la seva dona que anés al capellà del poble perquè li consagrés una garrafa d'aigua. El dia de partida, el Ramon posava el ramat en el camí i, des del capdamunt d'un marge, esquitxava el bestiar amb aquella aigua beneïda mentre recitava una oració en el més absolut secret per evitar qualsevol malastrugança a aquells animals. L'Ernest dels Carbonells, de la Pobla de Lillet, ens facilita un exemple d'oració:

“En nom de Déu i la Mare de Déu

Que trenta-tres siguin els àngels acompanyants meus

Que no sigui mort ni pres

Ni de cap mala nova escomès

Cans i llops les dents serrades

Lladres i traïdors les mans lligades

Que ningú miri ni doni cap mal a aquesta ramada

Que la capa de Déu sigui acompanyant meu

Junt amb la seva mare, la Verge Maria, vetlli els pastors i aquest ramat

Tant de nit com de dia.”

Estat actual i futurModifica

[2]

La signatura i posterior revalidació de l'acord de col·laboració signat inicialment per tres Ajuntaments, així com el suport i la col·laboració d'altres organismes, entitats i persones a títol individual, ha permès avançar en diversos aspectes com són la definició d'una imatge gràfica i una marca identificativa del Camí Ramader de Marina. De la Cerdanya al Penedès, la redacció d'un primer document on es recullen la filosofia i els objectius del projecte, la realització d'una primera fase de treball de camp per a la concreció d'una ruta física per fer a peu o amb bicicleta, així com la producció d'una exposició itinerant pensada per donar a conèixer arreu la iniciativa i el seu ric i valuós rerefons patrimonial. Aquesta exposició va ser presentada durant el I congrés de transhumància a Catalunya a l'octubre del 2016 i ja ha estat present a diversos municipis des de llavors.

Paral·lelament, es treballa en la definició dels criteris que han de servir de fonament per a la redacció d'un projecte executiu detallat on es concretin les accions que han de permetre desenvolupar els objectius genèrics i específics acordats per a l'aprofitament turístic sostenible del CRM, tot fent valer el patrimoni històric, cultural i ambiental vinculat a la transhumància i els camins ramaders i convertir-lo en recurs de desenvolupament local i regional.

ReferènciesModifica

  1. «Camí ramader de Marina». [Consulta: 6 desembre 2017].
  2. Osona.com ««El Camí ramader de marina. De la Cerdanya al Penedès», una proposta turística i econòmica» (en català). Falta indicar la publicació.