Can Fargues (Horta-Guinardó)
Can Fargues o Can Fargas és una masia d'origen medieval situada al districte d'Horta-Guinardó de Barcelona. La torre de defensa està protegida com a bé cultural d'interès nacional. És la masia que dona identitat al barri de la Font d'en Fargues, perquè n'és l'origen. La torre romànica de defensa (part central de l'edifici) a l'entorn de la qual va anar creixent la casa, data del segle xii.
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Masia  | |||
| Construcció | S. XI, XIV, XVIII | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Horta-Guinardó (Barcelonès) i Barcelona | |||
| Localització | Pg. Maragall, 383-389 - av. Frederic Rahola, 2-8 - c. Peris Mencheta, 1-3 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 4104-MH-EN | |||
| Id. IPAC | 30235 | |||
| Id. Barcelona | 2784 | |||
Descripció modifica
El nucli interior de la masia de can Fargas el forma una construcció rectangular de característiques constructives i decoratives medievals que corresponen a una torre defensiva. Al voltant d'aquesta torre es desenvolupà posteriorment la masia pròpiament dita que es va anar ampliant i modificant segons les necessitats residencials i de l'explotació agrícola al llarg del temps.[1]
La torre data del segle xi però caldria fer un estudi exhaustiu de l'evolució de l'immoble, així com una excavació per tal de poder estudiar els paraments ocults per altres construccions. Les mides interiors de la torre són de 7,04 x 2,93 m i el gruix dels murs va entre 0,81 i 1.12 m. La torre és de carreus de pedra de proporció horitzontal en fileres regulars. Els carreus presenten una junta molt característica: enrasada a la superfície i remarcada en fresc per un punxó. Aquesta tipologia és pròpia del segle x.[1]
S'accedeix a la torre des del pati mitjançant una escala de dos trams des de l'exterior. Actualment està coberta per un voladís de vidre amb suport de ferro de factura molt recent.[1]
La planta baixa de la torre té coberta de volta de canó. L'arrebossat dels murs no permet distingir l'aparell constructiu d'aquests ni de la volta. A l'interior trobem un arc de pas que pot indicar l'existència d'una subdivisió en origen, que possiblement es repetia en el pis superior.[1]
La primera planta presenta un espai diàfan on s'hi aprecien senyals de reformes diverses. Destaquen les pintures amb motius geomètrics (escacat blans i mangres sobre un arrebossat de morter de calç) possiblement hi havia decoració figurativa però no es veu clarament pel mal estat de conservació. Les pintures són medievals, daten entre els segles xiii i xiv o inicis del XV.[1]
A la planta segona s'hi accedeix per una petita obertura en el mur sud. La coberta està constituïda per un embigat de fusta a quatre aigües amb teula àrab i remat de dos gerres ceràmiques de les quals només se'n conserva una. Els quatre costats de la torre presenten una galeria de tres arcs de mig punt, dels quals els tres estan tapiats, només està lliure el de la façana principal.[1]
Història modifica
Torre de defensa modifica
L'origen de la masia de can Fargas el trobem en una torre de defensa del segle xi. Es tracta d'un moment en què hi ha de gran inestabilitat social al pla de Barcelona. Això fa que a la zona d'Horta es construeixen diferents torres de defensa com la torre superior d'Horta, la de Romanet, Silvià, Canyelles, etc. Fins ara no s'ha trobat documentació d'època medieval relacionada amb la torre de can Fargas.[1] D'aquesta època es conserven també, a la vall d'Horta, fragments d'una torre de defensa a can Cortada, i a l'anomenada Torre Superior d'Horta al Palau del Marquès d'Alfarràs, dins del Laberint d'Horta. Aquestes torres eren habitualment de planta circular, mentre que la de can Fargas és de planta rectangular. Aquesta torre romànica s'ha conservat fins ara pràcticament íntegra i constitueix el cos central de la masia.
Masia modifica
La transformació de l'edifici per convertir-lo en masia es va produir principalment entre els segles xiii i XV. És una època en la qual es construeixen masies fortificades que posteriorment esdevindran segones residències de ciutadans barcelonins.[1]
L'any 1809 fou comprada per Josep Pujol, regidor de l'Ajuntament de Barcelona. L'any 1860 passà a mans de Montserrat de Casanovas Fernández de Landa, que es casà amb Pere Fargas. A la mort de Montserrat, passà a la vídua d'un dels seus fills, na Margarida Rosselló.[1]
Aquesta finca era de gran extensió, ja que comprenia tot el que actualment és el parc del Guinardó i arribava fins a la part alta de l'Hospital de Sant Pau.[1]
Escola de música modifica
El juny de 2012 el Govern de la Generalitat va acordar delimitar l'entorn de protecció de la Torre Altmedieval de la Masia Can Fargas, declarada bé cultural d'interès nacional en virtut d'una disposició addicional de la Llei del patrimoni cultural català. La definició d'un entorn de protecció al voltant de la Torre es presentà com el millor instrument per garantir la pervivència dels seus múltiples valors culturals en les millors condicions possibles.[2]
El 2012 estava destinada a ser l'Escola Municipal de Música d'Horta-Guinardó.[3]
La família Pujol modifica
La família Pujol eren al segle xviii una família d'importants especiers i adroguers que s'havien enriquit sobretot des que Josep Pujol i Móra va arrendar els drets de portes de Barcelona (1726). A partir d'aleshores va anar establint-se a Vilapicina, a Sant Andreu del Palomar i a Sant Martí de Provençals, i va arribar a posseir terres del Cogoll (Guinardó) i el puig Aguilar, i des de l'actual plaça Ignasi Juliol fins a la Verneda (1745 i 1748). El seu fill i hereu, Josep Marià Pujol i Pujol, ciutadà honrat de Barcelona, va anar engrandint les seves possessions. Sabem que abans del 1763 ja posseïen les finques de can Pujol i can Pujolet, situades al puig Aguilar, a la llinda entre Sant Andreu, Sant Martí i Horta (notari Bonaventura Fontana, 20 de març de 1763). Casat amb Francesca March, tingué diversos fills: Josep, Francesca, Teresa (o Ignàsia), Madrona, Raimunda i Gaietana. El fill i hereu, Josep Pujol i March, no es va casar i es va dedicar preferentment a administrar la hisenda familiar, que per la seva importància se situava entre la de les famílies més riques de la ciutat.
En esdevenir-se l'ocupació de Barcelona per les tropes franceses (1808), el mariscal Aufereau, per guanyar-se la simpatia dels barcelonins, va triar -d'entre els que no havien fugit o havien estat empresonats- els personatges més notales per regir la ciutat; així va ser com Pujol i March fou nomenat regidor (1809) i posteriorment (1810) corregidor en substitució de Melcior de Guàrdia. Des del seu càrrec, Pujol i March es va esforçar a afavorir l'ús de la llengua catalana i va fer publicar en la nostra llengua tots els papers oficials. El 1812 el baró de Chauvelin el restablí en el càrrec de regidor.
La restauració de la monarquia absolutista (1814) va dur a la presó els regidors barcelonins acusats d'afrancesats, entre ells Pujol i March, que fou detingut, multat amb 20.000 duros (fet que l'obligà a vendre's moltes finques) i finalment desterrat fora d'Espanya. Mentre estava detingut a les Drassanes va fer testament a favor de la seva germana Francesca, vídua d'Antoni de Casanovas i de Gerona, propietari de moltes terres al Guinardó que estaven tocant a les dels Pujol, i va indicar que, si no, l'heretaria el seu nebot Maties de Casanovas Pujol, fill d'aquélla. Durant el llarg i dificultós desterrament (1814-1818) només el va acompanyar el seu cosí Miquel Pujol i Padró, que feia més de 20 anys que vivia amb ell i li feia d'administrador. Atès que durant aquell llarg tràngol no va rebre cap ajut de la família, en tornar a Barcelona va modificar el testament (1819-1820) i va deixar al seu cosí la finca de can Pujolet, una casa a la riera de Sant Joan, una a la rambla del Centre, a Barcelona; la finca Manso Romeu, a Parets, i el molí d'en Carbonell i una casa a la riera d'Horta arrendada a Isidre Padrés. La finca del mas Pujol quedava per a la seva germana Francesca, que representa el punt d'unió entre els Casanovas i els Pujol.
Antoni de Casanovas era un ric draper (mercader de robes de qualitat) que el 1745 va aconseguir el títol de noblesa, la qual cosa implicafva l'ús del "de" precedent el cognom. Com tots els que tenien diners, va començar a comprar terrenys i va triar el Guinardó. Tenia finques que anaven des de l'actual Hospital de Sant Pau fins al cim del Cogoll.
El seu net, Antoni de Casanovas i de Gerona, es casà amb Francesca Pujol i March, raó per la qual el fill d'aquests, Maties, va arribar a ser un dels grans hisendats de Barcelona. Tingueren diversos fills: Maties, Baltasar, Maria Dolors, Enric, Antònia i Amàlia.
Maties de Casanovas i Pujol es va casar amb Dolors de Bacardí, d'una notable família barcelonina establerta a Horta. El fill d'aquests, Maties Ramon de Casanovas i de Bacardí, es va unir en matrimoni amb Miquela de Borràs i de Valls, vídua de Joan de Peguera, un altre gran propietari d'Horta i Sant Martí. Maties Ramon de Casanovas va morir molt jove (1848) i no va deixar fills; per aquesta raó, Na Miquela, coneixedora del gran afecte que unia els dos germans Casanovas, va fer donació inter vivos a favor del seu cunyat Baltasar de Casanovas i de Bacardí de tots els béns que li pertocaven, tant dels Pujol com dels Casanovas: finques, robes, joies, escriptures, etc. En l'inventari dels béns que llegava hi consta "un llibre pergamí que conté escriptures de les hisendes i terres de Sant Andreu de Palomar, dites can Pujol i can Pujolet" (notari Josep M. Pons i Codinach, 16 de juny de 1848 i 8 de juny de 1848). Notem vacil·lació a definir la situació de les finques, que tan aviat són atribuïdes a Sant Martí de Provençals com a Sant Andreu de Palomar.
Baltasar de Casanovas i de Bacardí va reunir, doncs, una gran quantitat de terres, que anaven de l'Hospital de Sant Pau fins al torrent de Carabassa (a grans trets). El mas Casanovas o can Casanovas estava molt a prop de l'Hotel Casanovas (avui escola pública). El mas Casanovas va ser enderrocat quan es va construir l'Hospital de Sant Pau. Baltasar de Casanovas es va casar amb Gabriela Fernández de Landa i van ser pares d'una filla única. Montserrat de Casanovas i Fernández de Landa (1860-1948), la qual es va casar amb Pere Fargas i Sagristà. La família Fargas havien estat importants industrials amb grans adoberies a Sant Martí, però havien anat decaient de manera que a les darreries del segle xix només els quedava un molí de roldor.
Montserrat de Casanovas i Pere Fargas van tenir quatre fills: dues noies, Rosa i Montserrat, que van morir molt jovenetes, i dos nois, Baltasar i Santiago.
El seu idealisme els va dur a voler crear una ciutat-jardí en els terrenys de puig Aguilar i a aquesta idea dedicaren els seus esforços, que va prosseguir na Montserrat, la qual, després de mort el seu marit, el 1925, va residir llargues temporades a la vella masia del mas Pujol, batejada de nou com a can Fargas.
Durant el segle xix s'havien fet algunes reformes en el sector est de la masia: es va acabar de fer el sector central de la galeria est, es van reforçar els murs de la façana nord amb nous contraforts i probablement és de llavors lexcavació de l'hipogeu que fa funció de carner.
El 1948 va morir Montserrat de Casanovas i va llegar la finca de can Fargas al seu fill Santiago, que va morir a la seva finca de can Basté (Vilapicina) el 1955. La seva vídua, Margarida Wall (argentina de nissaga, mallorquina i vídua en primeres núpcies de Rosselló) va heretar can Fargas, però la va habitar eventualment.
Després la masia passà a mans dels fills del primer matrimoni de Margarita Wall, Robert i Ofèlia Rosselló. Robert, que va viure a la masia fins a la seva mort, es va casar amb Montserrat Salla. Els dos cònjuges van morir sense descendència i va heretar la masia la germana, Ofèlia Rosselló Wall.
A partir d'aquí comença una època d'incertesa per a la masia. Mentre Ofèlia va estar bé i vivia la senyora Montserrat, la casa era oberta i s'hi podia entrar per visitar-la. La neboda de Montserrat Salla, Rosa Canales Salla, va manifestar, en una carta als mitjans de comunicació de suport a la Plataforma Salvem Can Fargas, que era testimoni de la voluntat dels seus oncles i de l'Ofèlia -quan estava bé de salut- de voler cedir la masia a la ciutat. La malaltia d'Ofèlia va ser aprofitada pel seu representant legal per vendre la masia a una empresa privada.
En efecte, el 1997 la finca és venuda a l'empresa Unicompta, de la família Vilaregut Barceló, per només 190 milions de pessetes que es podien pagar en 10 anys sense interessos. En les clàusules acordades a l'empresa dona dret a habitació sobre una part de la masia a l'Ofèlia amb caràcter vitalici.
En els documents del segle xix, la finca del mas Pujol és descrita així: ocupa una superfície de 319,358 m2 i limita per llevant amb la finca de Comas d'Argemir (abans baró d'Albí), terres del marquès de Castellbell, de Salvador i Joaquim Riera; pel sud amb Camil Borràs, Francesc Planas, Ajuntament de Barcelona, Claudi Planas i successors de Pere Labèrnia. Per ponent confronta amb terres de Climent Guix i Pere Borràs, d'Andreu Molins, i pel nord amb la carretera d'Horta i amb Pere Molins i el torrent de Carabassa. Tenia dues mines d'aigua, una al mas Pujol i l'altra a la Font d'en Fargues. Dins del seu àmbit inclou una finca de 462,21 m2 a nom de Joan Giol i Huguet i una altra de 538,10 m2 a nom de Dolors de Borràs (notari Joan Prats, 27 d'abril de 1841).
Referències modifica
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 «Can Fargues». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 14 desembre 2017].
- ↑ Nota de premsa Arxivat 2012-07-07 a Wayback Machine. de la Generalitat de Catalunya
- ↑ Bou i Roura, Lluís. Ajuntament de Barcelona. Itineraris Horta-Guinardó. Ajuntament de Barcelona, 2002. Dipòsit legal B.22.877-2002. ISBN 84-7609-991-6.
Bibliografia modifica
Almerich, Paulina; Giménez, Carlota; Morros, Teresa - Font d'en Fargues. Gènesi, història i records d'un barri en 100 anys, Ajuntament de Barcelona. Districte d'Horta-Guinardó, Barcelona, 2006
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Fargues |
- «Can Fargues». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
- «Can Fargas». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
- Diari Avui. Notícia de l'expropiació de la masia per 5 milions d'euros[Enllaç no actiu]. 4 de febrer del 2009, pàgina 38.
- "Los vecinos alertan de que una masía catalogada de Horta acabará en pisos" [La vanguardia, 16 de gener de 2002]
- "Llum verda a l'escola d'hostaleria de la masia de can Fargas d'Horta"[Avui, 9 de juliol de 2002]