Canonges Regulars de l'Orde de la Santa Creu
Els Canonges Regulars de l'Orde de la Santa Creu, en llatí Canonici Regulares Ordinis Sanctae Crucis, és un institut de vida consagrada masculí, concretament un orde de canonges regulars fundat al segle xiii. Els seus membres, coneguts com a Crocífers, posposen al seu nom les sigles O.S.C.
 Escut de l'orde: creu patent vermella (passió de Crist, sang) i blanca (puresa de Crist, aigua), timbrada amb mitra i bàcul i la corona d'espines | |
| Tipus | Orde de canonges regulars |
|---|---|
| Nom oficial | Canonges Regulars de l'Orde de la Santa Creu |
| Nom oficial llatí | Canonici Regulares Ordinis Sanctae Crucis |
| Sigles | O.S.C. |
| Altres noms | Canonges de la Santa Creu, Orde de la Santa Creu, Crucífers dels Països Baixos, Croats dels Països Baixos |
| Hàbit | Túnica blanca, escapulari i musseta negre; a la musseta, la creu de l'orde brodada sobre el pit |
| Lema | In cruce salus ("En la creu, salut") |
| Objectiu | Apostolat i assistència a necessitats |
| Fundació | 14 de setembre de 1210 o 1211, Clairlieu, prop d'Huy (actual Bèlgica) per beat Teodor de Celles |
| Aprovat per | Innocenci IV (aprovació provisional: 1245, per Honori III), en 1248 |
| Regla | Regla de Sant Agustí (s. IV) |
| Constitucions | Basades en les de l'Orde dels Predicadors |
| Patrons | Santa Odília d'Alsàcia |
| Fundacions destacades | París, Tolosa, Uden, Sint-Agatha (casa mare actual), Roma (San Giorgio in Velabro) |
| Fundacions a terres de parla catalana | Mai no n'hi ha hagut |
| Persones destacades | Henricus van den Wijmelenberg |
| Lloc web | http://www.oscgeneral.org |
Història modifica
L'orde es fundà el 14 de setembre de 1210, per un grup de cinc canonges de la diòcesi de Lieja, entre els quals Teodor de Celles. Aquests havien viatjat a Jerusalem durant la Tercera Croada, acompanyant el bisbe Radulf de Lieja, i havien conegut la tasca dels Canonges Regulars del Sant Sepulcre. En tornar a Lieja, els cinc van deixar el capítol de la catedral i marxaren a fer vida en comú, seguint la Regla de Sant Agustí i amb un estil de vida molt auster. S'establiren a Clairlieu, prop d'Huy. Els canonges van triar la creu com a símbol que posaren sobre l'hàbit, per la qual cosa van ésser coneguts com a crucífers ("que porten la creu", i crosiers en francès).
Els fundadors volien canviar l'estil de vida còmode i fàcil dels canonges de l'èpocs, tornant a l'esperit original de la regla i portant un estil de vida apostòlica basada en el dels primers cristians. La iniciativa fou aprovada per Honori III i confirmada pel Primer Concili de Lió en 1245; el 1248, Innocenci IV va aprovar-ne les constitucions i l'orde, i els atorgà oficialment la Regla de Sant Agustí. A més de la pregària, els canonges atenien els pelegrins i els necessitats que eren de pas, oferint-los hospitalitat a convents i hospitals.
A partir de llavors i fins al 1400, la comunitat va obrir noves cases a Anglaterra (Londres), França (París i Tolosa), Alemanya (Colònia) i els Països Baixos: cap al 1400 l'orde ja tenia 40 convents. Durant el Gran Cisma d'Occident, els crucífers francesos donaren suport als papes d'Avinyó, mentre que els altres el donaven als de Roma; aquesta divisió va desembocar en la relaxació de la vida als convents de l'orde, malgrat els intents de reforma dels capítols generals anuals de l'orde.
Entre els segles XV i XVI, els països del nord d'Europa, influïts pel moviment de la Devotio moderna, van començar la reforma de la pràctica de l'orde, introduint-hi molts canvis que portaren a una revifalla de l'orde al nord, on es fundaren més de vuitanta convents. Els francesos, en canvi, rebutjaren qualsevol reforma i l'orde va decaure a França fins a la seva desaparició durant la Revolució francesa. El creixement es deturà al segle xvii arran de la Guerra dels Trenta Anys i altres conflictes, les epidèmies de pesta i les conseqüències de la Reforma protestant. A Anglaterra, l'orde fou suprimit per Enric VIII d'Anglaterra, i als estats protestants es tancaren cases que havien estat importants.
La crisi dels ordes religiosos del segle xix, provocada per les secularitzacions i supressions als estats europeus van afectar els Germans de la Santa Creu. Només van sobreviure dos convents als Països Baixos (Uden i Sint Agata), tot i que en 1814, Guillem I dels Països Baixos va prohibir que admetessin nous membres: al final dels anys trenta, només en quedaven quatre crucífers, dos a Uden i dos a Sint-Agatha, que va esdevenir-ne la casa mare.
-
Crucífers d'Uden (Holanda) amb Pius XII -
Escut de l'orde a S. Ursula (Wuppertal), amb els tres claus voltant la creu -
Convent de Steinhaus (Wuppertal-Beyenburg)
Etapa moderna modifica
En 1840, però, Guillem II dels Països Baixos va aixecar la prohibició de noves admissions i un cinquè canonge, Henricus van den Wijmelenberg, va ingressar i fou elegit mestre general: la seva tasca va restaurar l'orde, essent-ne considerat com un segon fundador.
L'orde va tornar a Bèlgica i tornà a estendre's als Països Baixos; intenten, sense èxit, establir-se a Wisconsin, als Estats Units, on nou crucífers treballaven amb immigrants neerlandesos i belgues; la guerra civil nord-americana, però, va impedir que hi obrissin un priorat. Durant el segle xx, s'expandeix pel món obrint missions a la República Democràtica del Congo (1920) i Indonèsia (1926, Java, i Agats-Asmat, 1958), i s'estableixen al Brasil (1934) i als Estats Units (des de 1910, amb una casa a Onamia -Minneapolis- en 1922), i a Alemanya i Àustria. També tornaren a Itàlia, on obriren un col·legi i la procura general a Roma. Benito Mussolini n'expropià la casa del Campidoglio; en 1938 l'orde obtingué la basílica de San Giorgio al Velabro de Roma.
Activitat i difusió modifica
En acabar 2005 l'orde tenia 443 religiosos (288 són preveres) a 61 cases a: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Brasil, Congo, Estats Units, Indonèsia i els Països Baixos. La casa general és a Roma, a San Giorgio in Velabro, on resideix el mestre general de l'orde.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Canonges Regulars de l'Orde de la Santa Creu |