Obre el menú principal

Cantant sota la pluja (títol original en anglès Singin' in the Rain)[1] és un clàssic cinematogràfic del gènere de la comèdia musical estrenada als Estats Units el 27 de març de 1952.

Infotaula de pel·lículaCantant sota la pluja
Singin' in the Rain
Singin' in the Rain trailer.jpg
Gene Kelly, Debbie Reynolds i Donald O'Connor en el tràiler de la pel·lícula.
Fitxa tècnica
Direcció Stanley Donen
Gene Kelly
Protagonistes
Producció Arthur Freed
Guió Betty Comden, Adolph Green
Música Nacio Herb Brown,
Lennie Hayton,
Arthur Freed
Fotografia Harold Rosson
Muntatge Adrienne Fazan
Productora Metro-Goldwyn-Mayer
Distribuïdora Metro-Goldwyn-Mayer
Dades i xifres
País Estats Units
Data d'estrena 1952
Durada 103 min.
Idioma original Anglès
Color en color
Pressupost 2,5 milions de dòlars
Temàtica
Gènere Comèdia musical
Romàntica
Lloc de la narració Los Angeles
Palmarès
Nominacions
Premis
Més informació
IMDb Fitxa 8.4/10 stars
FilmAffinity Fitxa
Rotten Tomatoes Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Metacritic Fitxa
Modifica les dades a Wikidata
Trailer

Contingut

ArgumentModifica

La pel·lícula comença amb una mena de burla sobre els premis Oscar, en què els protagonistes fingeixen una relació entre ells per tal de donar més publicitat a les seves pel·lícules. Assetjat per unes fans, el protagonista (Gene Kelly) coneix una noia de qui s'enamora -mentre intenta fugir-, però ella l'evitarà per diferències de visió sobre els actors del cinema mut i del teatre.

Més tard es retrobaran en una festa en què, després d'un altre incident entre ells i la companya de rodatge de l'actor, els mostren un tros de pel·lícula amb veu, que no es prenen seriosament perquè creuen que no té futur. Poc temps després s'assabenten que s'ha estrenat la primera pel·lícula sonora i que és tot un èxit; arran d'això i, vist el desastre de la preestrena de la seva última pel·lícula, decideixen de convertir-la en un musical, amb els problemes que això els provocarà: ensenyar a parlar als actors, cercar algú que n'escrigui els diàlegs, enregistrar la veu sense que s'escoltin sorolls i que hi hagi problemes de sincronització, etc.

Després de superar tots aquests problemes tiren la pel·lícula endavant amb un gran èxit. Aquest èxit provoca el retrobament del protagonista principal i la noia que li agrada, perquè és ella qui dobla la veu de la seva companya sense que aquesta ho sàpiga. Però quan se n'assabenta, en veure perillar la seva feina, amenaça a la productora perquè no digui que la doblen i d'aquesta manera aconseguir mantenir la seva reputació; de manera que al director no li queda més remei que acceptar-ho, però en una de les presentacions de la pel·lícula ella s'adreça als espectadors, i aquests, estranyats de la seva veu, li demanen que canti. Ella hi accedeix però només si és doblada per l'altra noia. Tanmateix, aquesta estratègia és aprofitada per mostrar al públic qui és l'autèntica artista.

RepartimentModifica

Història i produccióModifica

  • La paradoxa d'aquesta pel·lícula, que és el cinema dins el cinema, va ser que l'actriu que en realitat canta i dobla a Debbie Reynolds va ser Jean Hagen, l'actriu a qui en la ficció dobla a aquesta.
  • L'escena de Gene Kelly ballant sota la pluja o estava en el guió original, en el primer esborrany anava a ser cantat per Reynolds, O'Connor, i Kelly en la seva volta de la presentació de El Caballero Duelista. Durant el rodatge d'aquesta mateixa escena, Gene Kelly, el protagonista es trobava amb 39 graus de febre.[2] Una llegenda comú és que Kelly va rodar la cançó sencera en una sola presa, gràcies a varies càmeres situades en diferents llocs predeterminats, encara que en realitat la seqüència va prendre 2-3 dies.[3] Un altre mite és que la pluja estava feta barrejant aigua i llet, per tal d'aconseguir un major efecte visual en la càmera; l'efecte visual es va aconseguir, encara que amb dificultats, gràcies a efectes de contrallum.[4][5]
  • Es van utilitzar escenes filmades dels Tres Mosqueters per a incloure-les com part de el truhan real, la pel·lícula de cine mut amb la qual s'obre el film.
  • Després d'un número musical, Gene Kelly va ajudar a Debbie Reynolds per la seva falta d'experiència en el ball. Durant les nits Kelly la tancava en una habitació pera a assajar durant hores. Quan va acabar el número de Good Morning, es peus de Reynolds estaven molt adolorits. Anys més tard Debbie Reynolds va agrair les ensenyances de Kelly en el ball, ja que sense elles no hagués pogut continuar amb la seva gran carrera.[6][7] Amb el temps, Debbie Reynolds va dir que:

"Fer Cantant sota la pluja i donar a llum van ser les dues experiències més difícils de la meva vida"[8]

  • L'escena de ball de Gene Kelly y Cyd Charisse que pertanyia al número musical Broadway Melody, en la qual Charisse interpretava a una atractiva dona que intenta seduir amb la seva dansa a Kelly, va ser considera d'alt contingut eròtic per a l'època degut al fregament corporal i els moviments d'aquesta mateixa. Per aquesta raó, després de l'edició final de la pel·lícula, es van retallar uns pocs segons de la seqüència de ball, per considerar-se massa sexual un movien realitzat per ambdós ballarins. L'escena retallada és fàcilment distingible i notable en el film, però aquest va ser parcialment dissimulat amb la pista musical. Un altre petit inconvenient que va sorgir amb l'escena va ser la diferència d'estatura que hi havia entre ambdós ballarins, ja que Cyd Charisse era una dona bastant alta i Gene Kelly un home d'una estatura mitjana-baixa. Sumat a així, Charisse havia de portar talons, incrementant encara més aquesta diferència, quedant una mica antiestètic, especialment en les parts en les quals Charisse s'acostava molt a Kelly. Per això hi ha moments en els quals ella té els seus genolls lleument semiflexionats.
  • Donald O'Connor va haver de ser hospitalitzat després de fer la seqüència de Make 'em laugh.[3]
  • Un cop estrenada la pel·lícula, es va convertir en un dels millors films de tots els temps i el ball de Kelly va acabar sent una icona, destacant l'escena de Singing in the rain.

Inicis del cine sonorModifica

Un dels temes més importants que es tracta a la pel·lícula és el pas del cinema mut al cinema sonor. Es fan referències a moments tant importants com l'estrena de la primera pel·lícula sonora, The Jazz Singer, l'any 1927. Tal com va passar a la realitat, els personatges fan comentaris donant a entendre que aquest nou invent no durarà gaire. Tot i això, els estudis s'adapten a la realitat del moment perquè era el que donava més diners.

A causa de l'aparició del cinema sonor, moltes grans estrelles van caure en l'oblit, ja que no sabien actuar de forma més natural degut a la gran teatralització que havien de aportar a les seves actuacions en cine mut, que es valia de les expressions exagerades dels actors.[9] També és una paròdia de la realitat portar als actors a classes de dicció, com en el cas de la Lina i el Don a la pel·lícula. Evidentment, éssent el film una comèdia, la incapacitat de la Lina per oferir la seva veu es porta fins a un extrem totalment còmic. Apareixen també aquests problemes durant la gravació del Cavaller Duelista, on es mostren les dificultats tecnològiques que es tenien al principi per gravar el so a la vegada que la imatge. Molts d'aquests problemes són: la col·locació dels micròfons, la inexperiència dels actors amb aquest nou element, la sincronització del so...

ReferènciesModifica

  1. Títol en català a Ésadir.cat
  2. «The Biography Channel» (en en). Arxivat de l'original el 2 de abril de 2015. [Consulta: 3 juny 2008].
  3. 3,0 3,1 «Singin' in the Rain (1952) – Hollywood’s Greatest Musical!» (en en). Arxivat de l'original el 19 de enero de 2012. [Consulta: 15 enero 2012].
  4. Bubbeo, Daniel «Gene Kelly's widow Patricia chats about her late husband and 'Singin' in the Rain'» (en en). , 11-07-2012 [Consulta: 27 juliol 2012].
  5. The Basics: Was There Really Milk in Singin’ in the Rain? Arxivat 2014-agost-19 en la Wayback Machine. notes: "Gene Kelly himself described what happened in several interviews, including American Film (1979): 'Shooting the title number was just terrible for the photographer Hal Rossen. He had to backlight all the rain and then he had to put frontlight on the performer. That was as tough a job as I’ve ever seen, because you can’t photograph in rain and see it.'" (anglès).
  6. New 50th Anniversary Documentary What a Glorious Feeling, hosted by Debbie Reynolds on the film's DVD; (anglès).
  7. American Film Institute. «Debbie Reynolds On Fred Astaire Giving Her Dancing Advice On The Set of SINGIN' IN THE RAIN» (en en).
  8. Patrick Perry, "ON TOUR WITH DEBBIE REYNOLDS: Feisty and Fit Actress Speaks Out About An All-Too-Common Problem - Overactive Bladder",The Saturday Evening Post, Enero/Febrero 2003; (anglès).
  9. González, María. «Cantando bajo la lluvia (Singing in the rain, 1952) de Stanley Donen y Gene Kelly» (en es-es). [Consulta: 13 desembre 2017].

Enllaços externsModifica