Cantautor
Un cantautor és una persona que sol escriure i interpretar (sovint com a cantant) la lletra i la música de les seues pròpies cançons.[1] A les seues cançons hi acostuma a incorporar temàtica social,[2] política i filosòfica.
Durant un temps, i en un context determinat, aquest tipus de cançó es va conèixer com a cançó protesta.[3] La llista de cantautors reconeguts inclouen Bob Dylan (dels Estats Units), Víctor Jara (de Xile), Quico Pi de la Serra (de la Nova Cançó),[4] Jacques Brel (de Bèlgica),[5] Vladímir Vissotski (de la Unió Soviètica) i Leonard Cohen (del Canadà).[6]
Definició
modificaL'etiqueta "cantautor" és utilitzada per segells discogràfics i crítics per definir artistes de música popular que escriuen i interpreten el seu propi material, que sovint s'acompanya, generalment amb guitarra acústica o piano.[8] Aquest artista fa els papers de compositor, lletrista, vocalista, de vegades instrumentista i sovint autogestor.[9] Segons AllMusic, les lletres dels cantautors solen ser personals, però vetllades per metàfores elaborades i imatges vagues, i la seua preocupació creativa és posar èmfasi en la cançó més que en la seua interpretació. La majoria dels discos d'aquests artistes tenen un so igualment senzill i lliure que posa èmfasi en la cançó en si.[10]
El terme també pot caracteritzar els compositors dels gèneres rock, folk, country i música pop, com ara Henry Russell (1812–1900), Aristide Bruant (1851–1925), Hank Williams (1923–1953) i Buddy Holly (1936–1959). La frase "cantautor", que apareix a partir de 1949,[11] es va fer servir popularment a partir de la dècada de 1960 per descriure els compositors que seguien convencions estilístiques i temàtiques particulars,[12] especialment la introspecció lírica, la composició confessional, els arranjaments musicals suaus i un estil interpretatiu discret.[13] Segons l'escriptor Larry David Smith, com que va fusionar els papers de compositor, escriptor i cantant, la popularitat del fenomen del cantautor va reintroduir la tradició trobadoresca medieval de "cançons amb personalitats públiques" després de l'era de Tin Pan Alley a la música popular estatunidenca.[14] Els temes de cançons dels cantautors del renaixement de la música popular nord-americana inclouen la protesta política, com en el cas de Woody Guthrie (1912–1967) i Pete Seeger (1919–2014).[15] Segons el Journal of Popular Music Studies, des del renaixement del folk fins a la seua permanència a la música pop, el paper d'un cantautor ha implicat diverses dimensions de la identitat creativa:
« | La primera capa estètica anima els compositors a cantar i interpretar les seues pròpies obres i a inculcar els seus propis sabors estilístics als textos de les cançons. Els compositors no són independents de les obres un cop acabades; més aviat, entren, activen i autentiquen els textos de les cançons mitjançant les seues actuacions vocals i musicals. Tot i que la primera capa no sempre requereix que el cantant siga l'autor de cançons, la segona capa sociològica no només es fixa en la relació entre cantant i compositor, sinó també sol·licita més agència sociològica a part del cant i la composició de cançons, com ara l'arranjament, la mescla, la producció, la col·laboració i la gestió dels mitjans. Dit d'una altra manera, un cantautor experimenta un procés d'engrossiment que implica veus de dues capes, inclosa la interpretació d'un personatge estilístic, l'acumulació d'altres veus i la coordinació d'altres habilitats sociològiques. Aquest procés d'engrossiment demostra les veus fluides, múltiples i heterogènies sota la imatge d'autor singular, complicant així la noció d'autoria per als cantautors.[16] | » |
Orígens i desenvolupament en els països catalans
modificaA patir d’inicis dels anys seixanta es comença a emprar el mot per a designar els cantautors de la Nova Cançó. Els cantautors catalans i valencians tingueren una gran importància en el tardofranquisme, període en què les cançons anaren lligades a la lluita contra la dictadura franquista, però perderen protagonisme a partir de la dècada dels vuitanta del segle passat. Després els pactes entre l’esquerra al govern i els sectors provinents del franquisme acompanyaren la desmobilització social i acompanyaren l’arribada de nous gèneres i moviments musicals com La Ruta Destroy o La Moguda Madrilenya, amb ganes de trencar amb les cançons de lluita política que s'havien dut a terme des dels setanta.[17] Només es mantingueren els més coneguts, els que ja havien assolit una gran qualitat musical i lírica, com Lluís Llach, Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet.[18]
A partir de finals del segle XX i principis del XXI, s'introduïren elements del rock i el pop; en foren exemples cantautors com Joan Amèric i Albert Pla al Principat, Pau Alabajos i Feliu Ventura al País Valencià i Gerard Jacquet a la Catalunya Nord.
Desenvolupament en altres nacions
modificaFou un moviment molt important als Estats Units amb cantautors com Woody Guthrie, Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Báez; també ho fou a l'estat francès amb (Georges Brassens, Charles Trenet, Léo Ferré, Charles Aznavour, Marcel Amont, Jean Ferrat); a Itàlia (Fabrizio De André, Giorgo Gabber, Domenico Modugno, Francesco de Gregori, Claudio Baglioni, Franco Battiato) i a països de l'Europa de l'Est.
Referències
modifica- ↑ «cantautor». enciclopèdia.cat. [Consulta: 27 maig 2019].
- ↑ «Entrevista al cantautor de Xàtiva Feliu Ventura a l'Àrtic». beteve.cat, 17-09-2018. [Consulta: 27 maig 2019].
- ↑ Bianciotto, Jordi. «Cinc clàssics de la cançó protesta», 09-11-2015. [Consulta: 27 maig 2019].
- ↑ ccma.cat. «Les cançons per canviar el món que no ens podem treure del cap», 09-08-2012. [Consulta: 27 maig 2019].
- ↑ «Jacques Brel, la voz del amor y la muerte» (en castellà). lavanguardia.com, 07-04-2019. [Consulta: 27 maig 2019].
- ↑ «El cantautor Jaromír Nohavica recibe un prestigioso galardón italiano» (en castellà). radio.cz. [Consulta: 27 maig 2019].
- ↑ Moreno, Ramon «La petjada del cantautor-poeta en la història de la música». El Temps, 1692, 15-11-2016.
- ↑ Continuum Encyclopedia of Popular Music of the World: Volume 11: Performance and Production. Continuum, 2003, p. 198. ISBN 0-8264-6322-3. «Referring to popular music-artists who write and perform their own material (often self-accompanied, most frequently on acoustic guitar or piano), the term 'singer-songwriter' is usually (although not exclusively) applied to certain performers in the rock, folk and pop genres.»
- ↑ Rodgers, Jeffrey Pepper. The Complete Singer-Songwriter: A Troubadour's Guide to Writing, Performing, Recording & Business. Hal Leonard Corporation, 2003, p. vi. ISBN 0-87930-769-2.
- ↑ «singer-songwriter». AllMusic. [Consulta: 17 juliol 2013].
- ↑ «singer-songwriter» (en anglès). Oxford English Dictionary. [Consulta: 30 juny 2024].
- ↑ «singer-songwriter» (en anglès). Books Ngram Viewer. Google. [Consulta: 30 maig 2021].
- ↑ Continuum Encyclopedia of Popular Music of the World: VolumeIt 11: Performance and Production. Continuum, 2003, p. 198. ISBN 0-8264-6322-3. «The term itself came into common usage in the 1960s and had its roots in the folk revival.»
- ↑ Brackett, David. Dark Mirror: The Pathology of the Singer-Songwriter. Greenwood Publishing Group, 2008, p. 47. ISBN 978-0-275-99898-1.
- ↑ Bierman, Benjamin. Solidarity Forever. Routledge, 2007-09-18. DOI 10.4324/9780203124888.ch3. ISBN 978-0-203-12488-8.
- ↑ Qu, Shuwen; Xiao, Jian «The Making of Singer-songwriters: Exploring the Authorship and Ethos of Contemporary Folk Music in Mainland China». Journal of Popular Music Studies, vol. 32, 1, 01-03-2020, pàg. 78–105. DOI: 10.1525/jpms.2020.32.1.78.
- ↑ Sarrion i Carbonell, Jordi. «L'oasi pandèmic dels cantautors». El Temps, 15.09.2020 Facebook Twitter WhatsApp Telegram Comparteix.
- ↑ «Cantautor». Enciclopèdia.cat.