Colonització italiana d'Amèrica

Ferran I de Toscana volgué colonitzar un petit territori al nord del delta del riu Amazonas, entre les possessions espanyoles i portugueses (mapa del 1574).

La colonització italiana d'Amèrica fou semblant a l'alemanya i estigué relacionada amb l'intent colonitzador d'un Gran Duc de Toscana el 1608 al nord del Brasil.

HistòriaModifica

El gran Duc Ferran I de Mèdici dugué a terme l'únic intent italià de crear colònies a Amèrica.[1]

Per aquest objectiu el Gran Duc organitzà el 1608 una expedició cap al nord del Brasil, sota el comandament del capità anglès Thornton i amb la supervisió de Sir Robert Dudley. La raó principal era desenvolupar el comerç de fusta preciosa des de l'Amazones cap a la Itàlia del Renaixement, creant una base colonial entre les possessions espanyoles i portugueses al nord atlàntic de Sud-amèrica.

« Nei primi anni del Seicento Ferdinando I di Toscana valuta la possibilità di una colonia brasiliana.(En els primers anys del segle XVII Ferran I de Toscana considera la possibilitat de fer una colònia al Brasil.)[2] »

Malauradament Thornton, al seu retorn del viatge preparatiu el 1609 (havia estat a l'Amazones), trobà mort Ferran I i tot el projecte quedà anul·lat pel successor Cosme II.

El galió Santa Lucia utilitzat per Robert Thormpton tornà amb molta informació i material després d'haver fet escala a Trinitat i estava llest per tornar a Sud-amèrica amb colons originaris de Liorna i Lucca.

Thornton, en el seu viatge de gairebé un any, estudià també la possibilitat de crear una petita colònia comercial a Guyana o l'Amazones del Brasil, explorant el riu Amazones i l'Orinoco. El territori que volia proposar a Ferran I per colonitzar era el de l'actual Guaiana Francesa, al voltant de Caiena (que després fou colonitzat pels francesos el 1630).

Colònies italianes modernesModifica

Successivament, a partir de les primeres dècades del segle XIX, hi hagué "colònies" d'italians en moltes nacions llatinoamericanes, tot i que mai no foren controlades directament per autoritats italianes com a possessions colonials.

La primera "colònia" d'aquest tipus fou intentada per l'italoveneçolà Luigi Castelli, que el 1841 volgué crear una comunitat colonial de toscans i piemontesos a Veneçuela per afavorir l'agricultura local. Malauradament el vaixell naufragà al Mediterrani.[3]

Diverses d'aquestes "colònies" italianes foren creades a la segona meitat del segle xix especialment a l'Uruguai, l'Argentina, Xile, Mèxic, Colòmbia, l'Equador i la Regió Sud del Brasil. En moltes d'aquestes comunitats italianes encara es parla l'idioma italià (o els seus dialectes), com per exemple a Rafaela de l'Argentina, Capitán Pastene[4] de Xile, a Chipilo de Mèxic o a Nova Veneza de l'estat de Santa Catarina (on s'utilitza el talian brasiler).

Ara com ara, gràcies a aquesta colonització italiana, a l'Argentina i l'Uruguai el 50% de la població descendeix d'italians, sent, percentualment, les majors colònies italianes del món. Segons les dades oficials de Ministero degli Affari Esteri a Veneçuela resideixen 124.133 italians nascuts a Itàlia.Amb aquesta xifra, Veneçuela posseeix la tercera comunitat italiana més gran d'Amèrica Llatina; tanmateix, els descendents d'italians nascuts a Itàlia superen els 900.000 habitants.

Cal precisar que cap d'aquestes "colònies" no estigué relacionada amb les vertaderes colònies de l'imperi Italià.

NotesModifica

  1. Ridolfi, R. Pensieri medicei di colonizzare il Brasile, a «Il Veltro», Roma, juliol-agost 1992, pàg. 1-18
  2. "Els italians al Brasil", de Matteo Sanfilippo (en italià)
  3. Marisa Vannini. Italia y los Italianos en la historia y en la cultura de Venezuela. Oficina Central de Información (Ministerio del Interior). Caracas, 1966
  4. Historia y fotos de la "colonia" italiana de Capitan Pastene

Vegeu tambéModifica