Concha Rincón García

poeta i actriu càntabra

Concha Rincón García (Santander, 8 de desembre de 1926) és una poetessa i actriu càntabra.[1][2]

Infotaula de personaConcha Rincón García
Biografia
Naixement8 desembre 1926 Modifica el valor a Wikidata (95 anys)
Santander (Cantàbria) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópoeta, actriu Modifica el valor a Wikidata

Nascuda en el si d'una família de classe mitjana, amb un avi patern, el pintor Eduardo Rincón, molt implicat en lluites socials i culturals en pro de l'emancipació de la classe obrera, i un dels fundadors i dirigents del primer socialisme i el sindicalisme càntabre en l'últim terç de segle xix. Destaca la influència que en la seva infància va deixar el seu pas pel col·legi públic Menéndez Pelayo, molt proper al seu domicili a Puertochico, fins que la revolta militar de 1936 va trencar aquesta plàcida relació educativa. Ella va romandre a Santander fins que la proximitat de la caiguda de la ciutat en mans de les tropes revoltades la va portar a desallotjar la ciutat en un vaixell amb dos dels seus germans i creuar així el sud de França per situar a la Catalunya encara republicana, d'on novament va haver de fugir a França, fins que al final de la guerra la va conduir de nou a la llar familiar.[1][2]

No seria fins als anys setanta quan comença a donar a la llum pública algunes de les seves composicions poètiques. Un matrimoni bastant precoç i una vida dedicada als múltiples quefers familiars, on amb prou feines quedava buit per a l'expressió cultural que no fos la d'assistir com a simple espectadora, impediria el desenvolupament ple de les seves inquietuds. A l'Ateneu de Santander va intervenir en el seu Grup de teatre, dirigit per Ángeles Alonso Bravo, i poc després connectà amb el director Paulino Viota Cabrero, que li encomanà el paper de la mare del protagonista del seu curtmetratge José Luis (1967), la primera de les seves diverses aparicions a la pantalla, com a Géminis (1981), Después del sueño i Amor propio (1991 i 1994), o l'Intruso, que Vicente Aranda rodà a Santander el 1993.[1][2]

A les pàgines culturals del Diario Montañés va fer el seu debut com a poeta, i després repetó a la prestigiosa revista Peña Labra (1976), dirigida per Aurelio G. Cantalapiedra. Continuà alternant la poesia amb les seves col·laboracions cinematogràfiques, fins que finalment publica la seva obra Sueños (1990) i, amb la seva filla Natalia Liaño Rincón, s'integra en el grup femení de poesia i participa en els homenatges anuals que porten el nom de "Cagigal", el qual propicia recitals i la publicació en antologies. Al mateix temps escriu algunes obres dedicades a un públic infantil i amb una selecció d'elles publicaria Animalario (2005) amb il·lustracions del seu fill Juan Luis Liaño Rincón i prologat pel seu germà Eduardo. De forma coincident amb la celebració del seu noranta aniversari, les seves netes li van rendir homenatje, editant un llibre titulat Prosa i verso (1976-2016), on es plasma gran part de la seva trajectòria creativa.[1][2]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Balbona, Guilermo «Concha Rincón, la voz decana de la poesía de Cantabria». El Diario Montañés, 31-01-2019 [Consulta: 20 maig 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Saiz Viadero, José Ramón «La peripecia creativa de Concha Rincón». La Pajarería Magazine, 31-01-2019 [Consulta: 20 maig 2020].