Conquesta musulmana de Sardenya
La Conquesta musulmana de Sardenya forma part de l'expansió de l'islam durant l'edat mitjana.
| Expansió de l'islam | |||
|---|---|---|---|
| Tipus | invasió  | ||
| Data | 1015-1016 | ||
| Lloc | Sardenya (Itàlia) | ||
| Estat | Itàlia | ||
| Resultat | victòria pisana i genovesa | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Antecedents modifica
Abū-l-Gays ibn Yūsuf al-Muwaffaq, emir de Dàniya, després de conquerir les illes Balears el 1015, va atacar l'illa de Sardenya, que s'havia independitzat de l'Imperi Romà d'Orient al segle ix.
La campanya modifica
Abū-l-Gays ibn Yūsuf al-Muwaffaq va construir una flota de 125 vaixells amb la qual el 1015 va atacar l'illa de Sardenya. Transportant 1000 cavalls,[1] va derrotar els sards, encapçalats pel jutge Gonnari Comit de Salanis i es va establir al Campidanu. La República de Pisa i la República de Gènova van enviar els seus exèrcits que van derrotar els musulmans i capturant Alí ibn Mujàhid Iqbal-ad-Dawla fou fet presoner dels cristians i enviat a la cort de l'emperador Enric II,[2] mentre el pare era derrotat i perseguit per la coalició cristiana que va recuperar l'illa.
Conseqüències modifica
El califa omeia Abd-Al·lah al-Muaytí, al que Abū-l-Gays ibn Yūsuf al-Muwaffaq havia nomenat deixant-lo només els afers religiosos va intentar deposar Muğāhid durant la seva campanya a Sardenya,[3] i al seu retorn, fou deposat del califat.
Després de desallotjar els musulmans el 1016, pisans i genovesos van continuar els atacs a través del Mediterrani oriental, i expandint el seu comerç.[4] i van superar la resta dels antics ports romans d'Orient d'Itàlia tret de la República de Venècia.
Referències modifica
- ↑ (anglès) Richard A. Fletcher, Moorish Spain
- ↑ (castellà) Vicente Coscollá, La Valencia musulmana, p.30
- ↑ Artehistoria, Crisis y desaparición del califato Arxivat 2010-03-06 a Wayback Machine.
- ↑ (anglès) Michael Moïssey Postan, Edward Miller, i Cynthia Postan, The Cambridge Economic History of Europe: Trade and industry in the Middle Ages, p.345