Viquipèdia

Conquestes mongoles

Les conquestes mongoles van tenir lloc al llarg del segle XIII i van donar com a resultat un vast imperi que, vers l'any 1300 abastava gran part d'Àsia i Europa de l'est. Els historiadors qualifiquen aquestes conquestes com un dels conflictes amb més morts en la història de la humanitat. Alguns autors consideren que les expedicions dels mongols van portar la pesta bubònica amb ells i, sense voler la van escampar, fet que va causar la devastadora epidèmia de pesta negra del segle xiv.[1][a][3][4]

Infotaula de conflicte militarConquestes mongoles

Mapa que mostra l'avanç progressiu de les conquestes mongoles.
Tipuscampanya militar i guerra Modifica el valor a Wikidata
Data1206–1337
LlocEuràsia Modifica el valor a Wikidata
FrontÀsia i Europa de l'Est
Bàndols
Genguis Khan, Khublai Khan diversos bàndols

L'Imperi Mongol es va crear al llarg del segle XIII per mitjà d'un seguit de conquestes i invasions per Àsia que van arribar a Europa de l'est en la dècada del 1240. A diferència d'imperis posteriors com el Britànic, que han estat qualificats d'imperis del mar (talassocràcia), el mongol va ser un imperi terrestre (tel·lurocràcia),[b] impulsat per la cavalleria i pels seus ramats transhumants. El moment àlgid de les conquestes i saqueigs tenia lloc durant les estacions càlides, quan hi havia abundant herba que servís d'aliment als seus cavalls i ramaderia.[c]

Guerrer mongol disparant fletxes des del seu cavall.

Les incursions tàrtares i mongoles contra els estats russos van continuar fins i tot després de la fragmentació de l'Imperi Mongol vers el 1260. Els territoris conquerits a la Xina van continuar en possessió dels mongols durant el segle xiv, amb la dinastia Yuan, mentre que els de Pèrsia van persistir fins al segle xv, amb l'Imperi de Timur. A l'Índia, va sobreviure un estat mongol fins al segle xix, l'anomenat Imperi Mogol.

Àsia central modifica

Genguis Khan va fundar l'Imperi Mongol a Àsia central, començant amb la unió de les confederacions de tribus mongoles i turques (merkits, tàrtars, mongols). El regne de Qocho es va rendir i es va unir a l'imperi. Llavors va continuar l'expansió amb la conquesta de Kara-khitai mentre estava governat per la dinastia Khwarazma.[7]

Grans àrees de l'Àsia islàmica i del nord-est de l'Iran van quedar força despoblades, ja que cada ciutat que es negava a ser conquerida era destruïda amb els seus habitants. S'esperava que cada soldat executés un determinat nombre de persones, i aquest nombre depenia de les circumstàncies, per exemple, després de la conquesta d'Urgench, cada soldat mongol pertanyent a un grup de dos tumens (1 tumen era una unitat de 10.000 guerrers) havia de matar 24 persones.

Amb els alans i els cumans (Kipchaks), els mongols van fer servir tàctiques de conquesta que van consistir en demanar primer als cumans que trenquessin l'aliança que tenien amb els alans i quan aquests van complir amb la proposta, llavors els mongols els van atacar[8] després d'haver derrotat els alans.[9] Els alans, un cop vençuts, van ser incorporats a l'exèrcit mongol formant una unitat anomenada guàrdia alana dreta que era una força combinada amb altres soldats vençuts. Els soldats mongols i xinesos van acampar a l'àrea de l'antic regne de Qocho i, a Besh Balikh, van establir una colònia militar comandada pel general xinès Qi Kongzhi (Ch'i Kung-chih).[10]

Durant l'atac mongol als mamelucs d'Orient Mitjà, la major part de l'exèrcit mameluc estava compost per kiptxaks, ja que l'Horda d'Or va col·laborar subministrant kiptxaks per ajudar fer fora els mongols.[9]

Hongria va esdevenir la zona de refugi dels cumans que van escapar de les invasions mongoles.[11]

Els estats kiptxaks, que eren pobles descentralitzats, només es van convertir a l'islam després de la conquesta mongola, a diferència dels Qarakhànida, que es van centralitzar amb la unió de Yaghma, Qarluqs i Oghuz, que es van convertir a diverses religions.[12]

La conquesta mongol dels kiptxaks va portar a una societat resultat de la fusió entre les classes governants mongoles i una població de parla kiptxak, que van ser coneguda amb el nom de tàrtars i que van acabar per conquerir altres ètnies de la península de Crimea com ara: armenis, italians, grecs i gots.[13]

Àsia occidental modifica

 
Setge de Bagdad, any 1258.

Els mongols van conquerir de vegades emprant la força i d'altres obtenint la submissió voluntària, les àrees dels actuals Iran, Iraq, Síria, zona del Caucas i part de Turquia que, amb les posteriors incursions mongoles van assolir domini també sobre territoris de Palestina, com Gaza en els atacs de l'any 1260 i 1300.

El Soldanat de Rum es debilità progressivament i el 1243, els exèrcits seljúcides foren derrotats pels mongols a la batalla de Köse Dağ[14] i el poder de l'imperi es desintegrà lentament, però la principal batalla va ser el setge de Bagdad (1258), ja que els mongols van aconseguir saquejar la ciutat que durant 500 anys havia estat el centre del poder islàmic, i la batalla d'Ayn Jalut el 1260, en què els mamelucs musulmans van poder aturar l'avanç dels mongols al sud de Galilea i aquests per primera vegada es van veure forçats a retrocedir. Un esquadró d'artificiers xinesos del nord va acompanyar el kan dels mongols Hulagu durant la seva campanya per conquerir l'Orient Mitjà.[15][16]

Àsia oriental modifica

 
Batalla de Yehulin entre els mongols i la dinastia Jin.

Genguis Khan i els seus descendents van efectuar nombroses invasions en territori xinès, van subjugar l'Imperi Xi Xia el 1209 i el van destruir el 1227, van derrotar la dinastia Jin el 1234 i la dinastia Song el 1279. Van fer del regne de Dali un estat vassall el 1253, el rei Duan Xingzhi es va rendir als mongols i els va ajudar a conquerir la resta de Yunnan, va forçar Goryeo (actual Corea) a capitular després de diverses invasions, però van fallar en l'intent d'envair Japó.

El principal triomf dels mongols va ser quan Khublai Khan va establir la dinastia Yuan a la Xina el 1271. aquesta dinastia va crear un exèrcit Han (漢軍, Hàn jūn) per derrotar les tropes dels Jin i un altre per derrotar els Song anomenat l'exèrcit nou dels sotmesos (新附軍, Xīn fù jūn).[17]

Les forces mongoles que van envair el sud de la Xina eren molt més grans que les que van enviar a les invasions de l'Orient Mitjà el 1256.[18]

La dinastia Yuan va crear el Ministeri d'Afers Budistes i els Tibetans (宣政院, Xuanzheng Yuan), el qual va governar el Tibet, un territori que van conquerir els mongols i posat sota govern dels Yuan. Els mongols també van envair l'illa de Sakhalín entre l'any 1264 i el 1308. Goryeo va esdevenir un estat vassall semiautònom i aliat dels Yuan durant uns 80 anys. La dinastia Yuan va acabar enderrocada durant la revolta dels turbants vermells de l'any 1368, esdeveniment que va fer que la Xina quedés unificada sota la dinastia Ming, governada per l'ètnia han.

Sud-est d'Àsia modifica

La dinastia Yuan de Kublai Khan va envair Burma entre el 1277 i el 1287, amb el resultat de la capitulació i desintegració del Regene de Pagan. Això no obstant, la invasió del 1301 va ser repel·lida pel Regne de Myinsaing (Myanmar). La campanya mongola per conquerir el Vietnam (en aquell temps anomenat Đại Việt) i Java no va tenir èxit, però malgrat la derrota, van aconseguir que gran part del sud-est d'Àsia acceptés pagar un tribut per tal d'evitar més morts en el futur.[19][20][21][22][23][24]

Europa modifica

 
Per evitar que tornés a passar, es van construir castells Spiš, a Eslovàquia.
 
Batalla de Legnica, per envair Polònia.

Els mongols van envair i destruir la Bulgària del Volga i el Rus de Kíev, després van ocupar Polònia, Hongria i Bulgària, més altres territoris. En el transcurs de tres anys (1237–1240), els mongols van aniquilar les principals ciutats de Rússia llevat de Nóvgorod i Pskov.[25]

Giovanni da Pian del Carpine, un enviat del papa al gran kan dels mongols, va viatjar passant per Kíev el febrer del 1246 i va escriure el següent:

«Ells [els mongols] van atacar Rus, on van causar grans estralls, van destruir ciutats i fortaleses i van massacrar la gent; i van assetjar Kiev, la capital de Rus; després de presentar setge durant llarg temps la van prendre i van matar els seus habitants. Quan anàvem de viatge passant per aquelles terres vam trobar incomptables cranis i ossos dels morts abandonats sobre el terra. Kiev havia estat una ciutat gran i molt densament poblada, però ara ha quedat reduïda a gairebé res, puix que en el temps present escassament hi ha dues-centes llars i els habitants han passat a ser esclaus.»

—[26]

Les invasions mongoles van provocar desplaçaments de població a una escala mai vista a l'Àsia central i també a l'est d'Europa. La notícia de l'arribada de les tropes mongoles causava gran alarma i terror.[27]

Notes modifica

  1. ↑ «En l'edat mitjana, un famós encara que controvertit exemple és el setge que els mongols van efectuar a la ciutat de Caffa (l'actual Feodòssia a Ucraïne/Crimea), una colònia de genovesos en la costa de la mar Negra. El 1346, l'exèrcit atacant va patir l'epidèmia de la pesta bubònica. El cronista italià Gabriele de’ Mussi, en la seva Istoria de Morbo sive Mortalitate quae fuit Anno Domini 1348, descriu de manera plausible com els mongols van transmetre la plaga llençant cadàvers dels malalts amb catapultes a l'interior de la ciutat assetjada, i com els soldats genovesos fugien en vaixells que transportaven puces i rates, cap als ports europeus. Donada la gran complexitat d'una epidemiologia, aquesta interpretació de la pesta negra (que va matar més de 25 milions de persones en els anys següents a Europe) amb un origen específic roman controvertida. De manera similar és dubtós si l'efecte de llançar cadàvers infectats podria ser l'única causa del brot d'una epidèmia en una ciutat assetjada.» [2]
  2. ↑ «Històricament els russos no es van adonar immediatament de la importància de la seva situació i només van acceptar el bastó de comandament de la tel·lurocràcia després de les conquestes mongoles de Ghengis Khan, l'imperi del qual va ser un model de tel·lurocràcia.» [5]
  3. ↑ «Per necessitat els mongols van fer la major part de les seves conquestes i saqueigs durant les estacions càlides, quan hi havia suficient pastura per als seus ramats. [...] Amb l'herba com a combustible, l'Imperi Mongol es podria descriure com a poderós pel sol; fou un imperi de la terra. Impeis posteriors es van moure amb vaixells impulsats per la força del vent, els imperis del mar.[6]

Referències modifica

  1. ↑ Tignor i i altres, 2008, p. 472-475 (cap 11)i mapa p. 476-477.
  2. ↑ Barras i Greub, 2014, p. 498.
  3. ↑ Robertson i Robertson, 1995, p. 369-373.
  4. ↑ Hasan, 2014, p. 38.
  5. ↑ Dugin, 2015, p. 4.
  6. ↑ «Invaders» publicat en: New Yorker, 25-4-2005
  7. ↑ Sinor, 1995, p. 262–69.
  8. ↑ Sinor, 1999, p. 1–44.
  9. ↑ 9,0 9,1 Halperin, 2000, p. 229–245.
  10. ↑ Morris, 1983, p. 255.
  11. ↑ Howorth, 1870, p. 83–95.
  12. ↑ Golden, 1998, p. 180–237.
  13. ↑ Williams, 2001, p. 329–48.
  14. ↑ (anglès) Claude Cahen, “Köse Dagh” Encyclopaedia of Islam, ed. by P. Bearman, et al. (Brill 2007)
  15. ↑ Meri, 2005, p. 510.
  16. ↑ Meri, Bacharach.
  17. ↑ Hucker11985, p. 66.
  18. ↑ Smith, Jr., 1998, p. 54.
  19. ↑ Taylor, 2013, p. 103, 120.
  20. ↑ Hall, 2008, p. 159.
  21. ↑ Werner, Whitmore i Dutton, 2012, p. 21,28.
  22. ↑ Gunn, 2011, p. 112.
  23. ↑ Embree i Lewis, 1988, p. 190,298.
  24. ↑ Woodside, 1971, p. 8.
  25. ↑ «History of Russia: IX - XVIIth centuries». Federal List of Russian Tour Operators. Arxivat de l'original el 1 de febrer 2018. [Consulta: 1r juny 2017].
  26. ↑ Carpine. «The destruction of Kiev». University of Toronto. Arxivat de l'original el 19 d’agost 2016. [Consulta: 1r juny 2017].
  27. ↑ Lary, 2012, p. 49.

Bibliografia modifica

  • Barras, Vincent; Greub, Gilbert «History of biological warfare and bioterrorism». Clinical Microbiology and Infection, 6, 20, 2014.
  • Dugin, Alexander. «1: Toward a Geopolitics of Russia's Future». A: Last War of the World-Island: The Geopolitics of Contemporary Russia. Arktos, 2015. ISBN 9781910524374. 
  • Embree, Ainslie Thomas; Lewis, Robin Jeanne. Encyclopedia of Asian history, Volume 4. Scribner, 1988. 
  • Golden, Peter B. «Religion Among the Q1pčaqs of Medieval Eurasia». Central Asiatic Journal, 2, 42, 1998.
  • Gunn, Geoffrey C. History Without Borders: The Making of an Asian World Region, 1000-1800. Hong Kong University Press, 2011. 
  • Hall, Kenneth R. Secondary Cities and Urban Networking in the Indian Ocean Realm, C. 1400-1800. Lexington Books1any= 2008. 
  • Halperin, Charles J. «The Kipchak Connection: The Ilkhans, the Mamluks and Ayn Jalut». Bulletin of the School of Oriental and African Studies. University of London, 2, 63, 2000.
  • Hasan, Rakibul «Biological Weapons: covert threats to Global Health Security». Asian Journal of Multidisciplinary Studies, 9, 2, 2014.
  • Howorth, H. H. «On the Westerly Drifting of Nomades, from the Fifth to the Nineteenth Century. Part III. The Comans and Petchenegs». The Journal of the Ethnological Society of London, 1, 2, 1870.
  • Hucker, Charles O. China's Imperial Past. Stanford University Press, 1985. 
  • Lary, Diana. Chinese Migrations: The Movement of People, Goods, and Ideas over Four Millennia. Rowman & Littlefield, 2012. 
  • Meri, Josef W. Medieval Islamic Civilization: An Encyclopedia. Psychology Press, 2005. ISBN 0-415-96690-6. 
  • Meri, Josef W.; Bacharach, Jere L. Medieval Islamic Civilization:An Encyclopedia L-Z. Volume 2. Taylor & Francis, 2006. ISBN 0-415-96692-2. 
  • Morris, Rossabi. China Among Equals: The Middle Kingdom and Its Neighbors, 10th-14th Centuries. University of California Press, 1983. ISBN 978-0-520-04562-0. 
  • Robertson, Andrew G.; Robertson, Laura J. «From asps to allegations: biological warfare in history». Military medicine, 8, 160, 1995.
  • Sinor, Denis «Western Information on the Kitans and Some Related Questions». Journal of the American Oriental Society 115, 2, 1995. DOI: 10.2307/604669.
  • Smith, Jr., John Masson «Nomads on Ponies vs. Slaves on Horses. Mongols and Mamluks: The Mamluk-Īlkhānid War, 1260-1281». Journal of the American Oriental Society, 118, 1, 1998. DOI: 10.2307/606298.
  • Taylor, K W. A History of the Vietnamese. Cambridge University Press, 2013. 
  • Tignor, Robert; i altres. Worlds Together, Worlds Apart. A History of the World: From the Beginnings of Humankind to the Present, 2008. 
  • Williams, Brian Glyn «2001. “The Ethnogenesis of the Crimean Tatars. An Historical Reinterpretation». Journal of the Royal Asiatic Society, 3, 11, 2001.
  • Werner, Jayne; Whitmore, John K.; Dutton, George. Sources of Vietnamese Tradition. Columbia University Press, 2012. 
  • Woodside, Alexander. Vietnam and the Chinese Model. Harvard Univ Asia Center, 1971. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Conquestes_mongoles&oldid=32905664»