Un contaire o contador (traducció al català del terme anglès storyteller) és un narrador oral de contes i històries. Un contista és un autor o escriptor de contes o de rondalles.

Infotaula ocupacióContaire
Tipus d'ocupació
artista modifica
Camp de
treball
Narració d'històries modifica
Narrador sota un cel assolellat, "una escultura d'argila creada en 1993 per Jemez artista Rose Pecos-SunRhodes, en la col·lecció permanent del Museu dels Nens d'Indianápolis

L'aportació personal dels contairesModifica

 
Lectura d'un conte
 
Activitat tradicional en el passat

L'art de contar (anglès storytelling) és l'art oral d'explicar, o oralitat narradora artística, que consisteix a comunicar i expressar per mitjà de la paraula, la veu i el gest viu, contes i altres gèneres imaginaris que el contaire inventa o reinventa en l'aquí i ara amb un públic considerat interlocutor, i que tot essent comunicació no són literals respecte a la font.

Cal no confondre-ho amb l'art de la conversa i les anècdotes personals, un altre art oral amb el qual s'entrellaça en la pràctica, ni amb l'art d'explicar històries reals que és l'antecedent de la crònica i de la història oral, ni tampoc s'ha de confondre amb el conte teatralitzat.

Els contes i altres ficcions que narren han estat compartits en cada cultura i país com un mitjà d'entreteniment, educació i preservació d'aquesta, del coneixement i dels valors. Elements vitals en aquest art inclouen una trama i uns personatges, entre més elements, així com el punt de vista, la manera de veure el món del narrador oral artístic (el primer dels quals és el contaire de la tribu o contador comunitari). Les històries són utilitzades per a compartir un missatge, donar una explicació màgica, divertir, criticar, aportar possibles solucions a conflictes... L'art oral d'explicar és a més element de la tradició oral de cada poble.

El contaire recapta el seu material de fonts de tradició oral o de la literatura, però en modifica la significació o n'hi afegeix significat i recodifica a l'oralitat, fent del contingut un missatge personal i únic, amb el qual, com un foc que continua devorant i escampant-se, va atrapant l'auditor i el va abraçant i abraçant amb imatges, percepcions i sensacions que prèviament van modificar i van fer vibrar el seu propi ésser. El contaire narra per a allunyar, enganyar i ajornar eternament la mort.

El contaire o narrador no és totalment exterior a la història ni hi està del tot implicat. Conta com un testimoni i representa homes i dones, nens, joves i vells, sempre fragmentàriament, mai en la continuïtat. El narrador no és gens presoner d'un personatge, és presoner de la història que narra. Disposa de tècniques de narració i experimenta el plaer de coexistir amb aquests éssers imaginaris. Al mateix temps, el narrador fa compartir a l'assistència els relats del seu passat, dels quals es presenta com el primer hereu. És un hereu i individu públic a qui correspon de transmetre oralment el fons èpic d'una comunitat. El contaire o narrador es remet al model de l'artesà, en el qual l'anonimat i la individualitat es conjuguen.[1] Cal tenir en compte l'aportació que aquest tipus d'activitats emmena, com el fet que l'infant assoleixi un nivell d'implicació personal en el seu aprenentatge, ja que s'hi pot implicar personalment d'una manera creativa i activa.

Gèneres[2]Modifica

  • L'Anècdota: Prové del grec anékdotos, i és una relació o notícia, breu, d'algun fet particular més o menys notable. Normalment un personatge d'edat major, com l'avi, persones que viuen una vida d'aventures, viatgers i similars, són al centre de l'anècdota.[3]
  • El Relat: En sentit general es diu de tota narració i en sentit estricte es refereix a una sèrie de fets, generalment reals, que no presenten un nus dramàtic, sinó que són successos en el temps.
  • La Llegenda: Gènere molt universal. La llegenda és sempre a l'origen de cada poble i encara que pot resultar fantàstica, en realitat pot tenir una llunyana inspiració històrica. Estan lligades al tema de la creença. Així com el conte té una funció eminentment lúdica, les llegendes tenen per funció de donar una explicació o un aclariment.
  • El Mite: El mite fa part de la cosmogonia d'una regió o d'un poble i en realitat és molt fàcil de generar. Els contadors de mites són experts d'envoltar figures inexistents de la màgia que atreu els oïdors.
  • El Conte: El conte és una ficció en prosa, breu, però amb un desenvolupament tan formal que, des del començament, consisteix a satisfer d'alguna manera un urgent sentit de finalitat (Enrique Anderson Imbert).
  • Contes d'espants: El gènere de terror i espant ha estat sempre atractiu per als pobles i té molt a veure amb les llegendes i els mites.
  • El fulletó: En algunes regions es tracta de la caricatura del comerciant que a les places anuncia els seus productes de manera creativa, utilitzant l'art de contar com a mitjà d'atreure l'atenció.
  • La Rondalla: Es tracta d'un gènere antiquíssim. És un tipus de composició breu que desemboca en una moralitat i en la qual els protagonistes són generalment animals que representen éssers humans.

Evolució i present a l'Estat espanyolModifica

Fa vora un segle era freqüent que als pobles de l'Estat espanyol algú assumís aquesta funció, a canvia, sovint, de vi a discreció i una atenció respectuosa. Aquest respecte no significava silenci, puix que —com en la tradició indonèsia del gamelan, per citar un exemple molt remot— durant la narració es podia menjar, beure, xerrar (no gaire fort, és clar) i sobretot interrompre: en l'experiència popular es produeix un bescanvi constant entre el públic i el narrador, amb peticions, aplaudiments i esbroncades, mostres d'enginy o grolleria, etcètera. La capacitat de navegar amb soltesa en aquestes aigües era just la millor mesura de la qualitat d'un narrador.

En l'Estat espanyol rural modern és infreqüent de trobar aquesta figura, per efecte de la despoblació general i el canvi dels models de vida, en els quals preval la joventut per sobre de l'experiència. En l'Estat espanyol urbà, nogensmenys, és cada vegada més habitual que es contracti narradors per a animar sessions en els bars o festes infantils; això ha portat també a l'enfortiment dels moviments de professionalització, regularització i estandardització del sector (possible creació d'associacions, establiment de tarifes i condicions mínimes, etc.), encara no assentats. Aquests moviments recorden els que va viure a l'Estat espanyol el teatre de titelles en la dècada dels setanta. Això no obsta al fet que la professionalització plena convisqui amb la narració amateur, com passa en les «maratons de contes», una tradició iniciada a Guadalajara el 1992 i estesa avui a nombroses ciutats de l'Estat espanyol.

Evolució i present a AmèricaModifica

El moviment de contaires a Amèrica ha tingut un creixement considerable en els darrers trenta anys. A Amèrica Llatina es poden comptar entorn de cent festivals nacionals i internacionals que any rere any reuneixen a cuenteros provinents de tot el món. Mèxic, Cuba, Costa Rica, Veneçuela, Xile, Argentina i Colòmbia es troben entre els països més actius en la narració oral.

El cas de Colòmbia es destaca pel sorgiment d'espais permanents de narració oral a les universitats des del començament de la dècada dels 90 fins a l'actualitat, principalment a les ciutats de Bogotà, Bucaramanga, Cali i Medellín. A més, a la ciutat Medellín es troba una sala de teatre amb programació permanent de l'art de contar d'ençà de l'any 1997, la de la Corporació Cultural VIVAPALABRA.

Entre els principals festivals de narració oral de Colòmbia es poden esmentar: ENTRE CUENTOS I FLORES, en Medellín (organitzat per la Corporació Cultural VIVAPALABRA); ABRAPALABRA, en Bucaramanga (organitzat per CORFESCU); CARIBE CUENTA, en Barranquilla (organitzat per Luneta 50); QUIERO CUENTO i PURA PALABRA, a Bogotà (organitzats per Corporació GAIA i CHAQUEN, respectivament); AKUENTAJUÎ, a Riohacha i Santa Marta (organitzat per la Corporació Tradició i Cultura); UNICUENTO, a Cali, i GALERAS CUENTA, a Pastura.

 
Festival de Contes per a nens d'Oaxaca, Mèxic

A Mèxic existeixen diversos espais de narració oral permanents des de fa temps. Entre els més destacats es troben els projectes Regaladores de Palabras (dirigit per Benjamín Briseño) que té el suport de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i els gestionats per la colla Cuentos Grandes para Calcetines Pequeños que són els responsables d'organitzar el Festival de Cuentos para Niños en la Ciudad de Oaxaca i els seus encontorns.[1][2] Aquest festival és el més destacat a Mèxic perquè és el sol amb presència en la televisió, el primer a crear un mecanisme de selecció dels participants amb audicions i espectacular de les seves presentacions.

ReferènciesModifica

  1. George Banu, Peter Brook.
  2. Ana Padovani, Contar cuentos
  3. Definición de anécdota en el DRAE

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • ALBO, Félix, i ALBO, Pablo. Cuentos contados, 2001.
  • BANU, George (2006). Peter Brook. Hacia un teatro primero. Edicions Artes del Sur. ISBN 9789872280413
  • BOVO, Ana María (2002). Narrar, oficio trémulo Editorial Atuel. ISBN 987-9006-93-3.
  • BRYANT, Sara Cone. El arte de contar cuentos, 1976.
  • BUENAVENTURA VIDAL, Nicolás. Palabra de cuentero, Palabras del Candil. 2010. ISBN 978-84-937569-5-6
  • MONTECARLO, SNIJDERS, Eva i HERRERA, Angel María. "El Consejo", Alienta Editorial. 2011. ISBN 978-84-92414-56-7
  • SIMMONS, Annette. "The Story Factor", Basic Books. 2001. ISBN 978-0-465-07807-3
  • MATEO, Pepito, El narrador oral y el imaginario. Palabras del Candil, 2010. ISBN 978-84-937569-7-0
  • MONTERO, Beatriz. Los secretos del cuentacuentos Editorial CCS, 2010. ISBN 978-84-9842-590-1
  • ORTIZ, Estel. Contar con los cuentos, Palabras del Candil, 2007. ISBN 978-84-936710-2-0
  • PADOVANI, Ana (1999). Editorial Paidós. ISBN 950-12-6128-X.
  • SANT FILIPPO, Marina. El renacimiento de la narración oral en Italia y España (1985-2005). Fundación Universitaria Española, 2007. Col·lecció: Tesis doctorales "cum laude". Sèrie L (Literatura); 43 ISBN 978-84-7392-673-7