Deontologia professional periodística

La deontologia professional periodística o ètica periodística és un ordre normatiu que afecta l'activitat periodística. Està format per un conjunt de normes que en determinades circumstàncies se senten com a obligatòries. També desenvolupen aquesta funció reguladora, entre altres, el dret i la moral. Aquesta doctrina garanteix l'aplicació dels principis ètics de la professió. Ho aconsegueix regulant el dret col·lectiu a la llibertat d'expressió, en concret, la llibertat d'informar i difondre continguts informatius. No es pot concebre una societat de masses, moderna i democràtica sense la presència de llibertat d'informació. Des de l'any 1948 a la Declaració Universal dels Drets Humans està registrat a l'article 19 on es garanteix el seu compliment.

La deontologia és "la branca de l'ètica l'objecte d'estudi del qual són els fonaments del deure i les normes morals" d'una professió determinada, com és el cas del periodisme. El conjunt de normes que limiten i regulen l'exercici de la professió no tenen caràcter sancionador però són interioritzades com si fossin obligatòries. Els principis ètics periodístics tenen la responsabilitat de conscienciar als periodistes del seu compromís a la veritat informativa.

La informació periodística lícita és verídica i desvinculada de qualsevol interès polític, social o econòmic i el periodista criteri és el que la proporciona o rectifica quan comet un error.

La deontologia professional queda plantejada com un conjunt sistemàtic de normes mínimes que un grup professional determinat estableix i que reflecteix una concepció ètica comuna majoritària dels seus membres. Representa una objectivació dels diferents conceptes ètico-professionals subjectius, que estaran més o menys d'acord amb l'entorn social i ha de prendre en consideració les concepcions ètiques individuals.

La implantació de codis ètics als mitjans de comunicació espanyols és un fenomen recent i encara no són molts els que els tenen. En els seus aspectes bàsics, guarden una notable semblança amb altres en vigor a tot l'Occident: en regular tot allò relatiu a la intimitat, l'honor, les relacions amb les fonts i la incompatibilitat d'algunes activitats amb la funció informativa. No obstant això, queden notables llacunes quant a qui està encarregat de fer complir aquests codis, així com la sanció per aquells que els vulnerin. També hi ha sensibles diferències en alguns aspectes concrets si es comparen els relatius als medis escrits amb els dels audiovisuals.

Origen i evolució

Jeremy Bentham va ser el primer que va fer al·lusió al concepte deontologia a la seva obra, publicada després de la seva mort, Deontologia o ciència moral. En un origen, la deontologia era una teoria ètica amb gran pes utilitarista, a la que s'intentava racionalitzar un codi moral, recollint una explicació pràctica com orientació. Emmanuel Derieux adaptà el concepte de deontologia a l'àmbit professional. Va afirmar que gràcies a ella, l'ètica professional adquireix un reconeixement públic. Així, a poc a poc, la deontologia va passar a l'àmbit professional, fins que M. Simon publicà Ciència dels deures professionals del metge el 1845. A l'àmbit periodístic, la deontologia professional cobrarà força a principis del segle xx, i s'establirà definitivament després de la Segona Guerra Mundial.

La regulació de l'activitat periodística des del punt de vista deontològic augmentà la seva importància arran de la instauració de les democràcies liberals. L'anomenat "quart poder" s'entenia com a instrument de control sobre els abusos de poder, de forma que la ciutadania obtenia informació imparcial a través dels medis.

Històricament, el paper emprès per la premsa a partir del segle xix era més que manifest. Aquest va ser el detonant perquè alguns autors, sobretot als Estats Units, comencessin a observar el paper que la premsa havia tingut al llarg dels segles XIX i XX, i més concretament, durant les dues guerres mundials. Els diversos estudis van demostrar que la premsa s'havia desviat notablement de la seva funció primordial: informar. Això va fer que es plantegés cap on s'havia desviat la qualitat de la informació des del XIX cap endavant. El dret a rebre informació i a facilitar informació és un dret inclòs a la Declaració dels Drets Humans firmada a la independència d'Amèrica, la Revolució Francesa i les revolucions burgeses de 1848. El codi deontològic aplicat a l'àmbit de la comunicació és aleshores, un fenomen de la Modernitat. Als inicis, aquests ja recollien uns principis bàsics de veracitat i exactitud que implicava cert comprimís professional amb l'activitat. El suggeriment del concepte de codi deontològic periodístic com a tal radicà en un període en què hi havia la inexistència d'una identitat professional. Es produeix un ús polític dels codis que desembocarà a la pèrdua de significat d'aquests i la seva consegüent revisió i reemplaçament. Aquesta etapa proposa, a més, una amenaça per a la llibertat d'expressió.

Codi Internacional d'Ètica Periodística (UNESCO)

1. El dret del poble a una informació verídica	El poble i les persones tenen el dret a rebre una imatge objectiva de la realitat per mitjà d'una informació precisa i completa, i d'expressar-se lliurement a través dels diversos mitjans de difusió de la cultura i la comunicació
2. Adhesió del periodista a la realitat objectiva	La tasca primordial del periodista és la de servir el dret a una informació verídica i autèntica per l'adhesió honesta a la realitat objectiva, situant conscientment els fets en el seu context adequat
3. La responsabilitat social del periodista	En el periodisme, la informació es comprèn com un ben social, i no com un simple producte. Això significa que el periodista comparteix la responsabilitat de la informació transmesa. El periodista és, per tant, responsable no només enfront dels quals dominen els mitjans de comunicació, sinó, en última èmfasi, enfront del gran públic, prenent en compte la diversitat dels interessos socials.
4. La integritat professional del periodista	El paper social del periodista exigeix el que la professió mantingui un alt nivell d'integritat. Això inclou el dret del periodista a abstenir-se de treballar en contra de les seves conviccions o de revelar les seves fonts d'informació, i també el dret de participar en la presa de decisions en els mitjans de comunicació en què estigui emprat.
5. Accés i participació del públic	El caràcter de la professió exigeix, d'altra banda, que el periodista afavoreixi l'accés del públic a la informació i la participació del públic en els mitjans, la qual cosa inclou l'obligació de la correcció o la rectificació i el dret de resposta.
6. Respecte de la vida privada i de la dignitat de l'home	El respecte del dret de les persones a la vida privada i a la dignitat humana, de conformitat amb les disposicions del dret internacional i nacional que concerneixen a la protecció dels drets i a la reputació de l'altre, així com les lleis sobre la difamació, la calúmnia, la injúria i la insinuació maliciosa, fan part integrant de les normes professionals del periodista.
7. Respecte de l'interès públic	Pel mateix, les normes professionals del periodista prescriuen el respecte total de la comunitat nacional, de les seves institucions democràtiques i de la moral pública.
8. Respecte dels valors universals i la diversitat de les cultures	El veritable periodista defensa els valors universals de l'humanisme, en particular la pau, la democràcia, els drets de l'home, el progrés social i l'alliberament nacional, i respectant el caràcter distintiu, el valor i la dignitat de cada cultura, així com el dret de cada poble a escollir lliurement i desenvolupar els seus sistemes polítics, social, econòmic o cultural. El periodista participa també activament en les transformacions socials orientades cap a una millora democràtica de la societat i contribueix, pel diàleg, a establir un clima de confiança en les relacions internacionals, de manera que afavoreixi en tot la pau i a justícia, la distensió, el desarmament i el desenvolupament nacional.
9. L'eliminació de la guerra i altres grans plagues a les quals la humanitat està confrontada	El compromís ètic pels valors universals de l'humanisme prevé al periodista contra tota forma d'apologia o d'incitació favorable a les guerres d'agressió i la carrera armamentística, especialment amb armes nuclears, i a totes les altres formes de violència, d'odi o de discriminació, especialment el racisme.

L'ètica periodística al món 2.0

La tecnologia ha irromput a la societat actual multiplicant les vies de comunicació i accelerant el procés de difusió. En el món 2.0 tot és immediat. Aquesta situació posa en perill la reflexió prèvia de la notícia. Sense madurar la informació i guant-se per l'impuls a un missatge periodístic li mancaran molts dels principis que prevalen. El periodista ha de ser conscient de la responsabilitat social que té a les seves mans i per aquest motiu ha de respondre a la veritat. El fet que se li proporcionin més eines al periodista per accedir a la realitat no vol dir que tingui més possibilitats a ferir i atemptat en contra d'ella.

S'incorpora un segon grau en el periodisme. En un principi, el periodista havia d'explicar el que havia succeït i ara ha de fer la interpretació del succés la qual requereix un alt nivell d'actuació ètica.

El periodisme digital respon al mateix conjunt de principis i normes que els suports tradicionals. Les vies de comunicació són diferents però el criteri que s'ha d'aplicar per escollir, interpretar o opinar sobre un succés ha de ser el mateix. La informació ha de passar els mateixos filtres en els mitjans digitals com en els mitjans convencionals.

La crisi de l'ètica periodística

Actualment el periodisme està passant per una crisi de valors en la qual molts dels qui exerceixen la professió vulneren molts dels principis ètics que la regeixen. La pèrdua de credibilitat és la conseqüència que han d'afrontar molts mitjans de comunicació, ja que recorren a mètodes il·lícits per aconseguir informacions amb l'única finalitat d'augmentar la seva audiència.

Aquesta situació afecta negativament a la resta dels periodistes honrats que lluiten perquè no es transgredeixin les bases de l'ètica amb desinformacions, ocultació de continguts o fal·làcies. La moral del veritable periodista mai permetrà que la informació s'obtingui pagant el preu que sigui i de forma deshonrada i delictiva.

L'única via perquè es compleixi l'ètica periodística és fer pública i excessiva tota la normativa que la regula i que posa els límits a la llibertat d'expressió i informació i aquells nivells als quals mai s'hauria d'arribar. Els Codis Deontològics del periodisme estan recollits a la Comisión de Quejas de la FAPE –en el cas d'Espanya– i també al Consell de la Informació de Catalunya. Tots dos òrgans tenen el deure de respondre a l'ètica i al mínim jurídic (sense poder sancionador) perquè els mitjans de comunicació i els professionals que hi treballen compleixin amb les responsabilitats adequades.

El periodisme ha de saber separar el que s'anomena "soroll informatiu" de la veritable notícia. La veritat és accessible si la font no és interessada.

L'Informe Hutchins

L'any 1942, el responsable de la revista Time, Henry Lluïx, conscient de la desviació que havia sofert el periodisme, reflexiona sobre la realització d'un estudi centrat en la situació dels mitjans de comunicació. Aquest treball el va realitzar al costat del rector de la Universitat de Chicago Robert Hutchins qui, envoltat d'experts en Ciències Socials, va plasmar les seves conclusions en una premsa lliure i responsable (1947). En aquest treball exposa la situació de la premsa als Estats Units i proposa solucions per a aquells punts criticables. Un dels punts més destacats de l'informe Hutchins se centrava en la necessària intervenció governamental per a solucionar els problemes que s'enumeraven en el treball. Curiosament, va ser aquest darrer punt, el que major rebuig va suscitar a la premsa nord-americana. L'any 1902, Joseph Pulitzer, conscient dels dolents rumbs que estava seguint el periodisme, va crear l'Escola de Periodisme de la Universitat de Colúmbia a Nova York.

En certa manera, era elevar la professió periodística al rang universitari i assolir així un enfocament més professional. L'informe Hutchins va donar lloc a una teoria, a una doctrina: Teoria de la Responsabilitat Social de la Premsa. Configuració teòrica d'una primera doctrina on es reflectia l'enorme influència de la premsa per a dirigir l'opinió pública a favor dels dirigents del mitjà.

L'Informe McBride

La revolada de l'informe Hutchins es va perllongar molt de temps. Així i tot, el 1979, la UNESCO, conscient d'aquesta situació desigual a la qual la informació estava controlada per les grans empreses de comunicació, a la qual sempre es parlava dels mateixos assumptes i dels mateixos països, encarrega un altre informe: l'informe McBride. Aquest informe va ser realitzat per l'irlandès Siguin McBride qui, igual que Hutchins, es va envoltar d'una sèrie d'experts en el món de la comunicació per a elaborar un treball titulat Un sol món, veus múltiples (1980), on es recullen tots els delictes del poder que atempten contra el periodisme i que inclou un aspecte nou: els drets i deures del periodista. Diferents països van participar en l'elaboració d'aquest informe que va suposar una radiografia del món de la comunicació mundial als anys 70.

Entre els deures, hi ha tres punts que coincideixen en els dos informes (Hutchins-McBride):

1. Responsabilitat social dels professionals que implica una sèrie d'obligacions cap a l'opinió pública. Ja l'informe Hutchins establia que calia diferenciar el que és informació del que és opinió; és aquí on s'instaura aquesta responsabilitat social.
2. El periodisme ha de respectar les lleis per a no vulnerar els drets dels ciutadans.
3. Necessitat d'assumir la responsabilitat contractual amb la nostra empresa. Ambdós informes marquen així un abans i un després en el deure periodístic des del punt de vista deontològic; i es tractava d'imposar un nou ordre al món de la comunicació internacional.

Actualitat

Als anys 80, s'assoleix un període de relativa estabilitat en les relacions intervencionals favorable a la consagració de nous valors que motivaren una revisió dels codis existents. Durant la dècada dels 90, sorgeix una preocupació al voltant dels problemes socials per les noves amenaces per a la democràcia com corrupció, racisme, terrorisme, etc. Això ha motivat una renovació dels codis que segueix oberta degut als problemes vigents que plantegen l'excessiva concentració dels mitjans a les corporacions internacionals, la competència agressiva, etc.

El cas espanyol

Les conseqüències també s'observaren a Espanya al voltant dels primers anys de la dècada de 1980. Als diaris espanyols, l'informe va provocar una reflexió manifesta tant en medis públics com privats. Aquesta reflexió, que cal tenir en compte, només és possible després de la mort de Franco. Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, estableix tres grans etapes del periodisme espanyol, des del 1975 fins a la publicació de l'informe:

1975-1982

Es tracta d'una etapa de transició en la qual la funció del periodisme és eminentment pedagògica. Això s'observa en l'exposició "Parlament de Paper": el que no es debatia a un Parlament, que no existia es debatia als diaris. Els medis, i sobretot els diaris, van ser els que van començar a fer reflexions sobre la necessitat de donar lloc a un canvi. Apareix la FAPE i noves associacions periodístiques. També es plantejà què fer amb els medis del Moviment, totalment intervinguts, d'empreses deficitàries i amb un contingut partidari del Règim. Es planteja, així, la necessitat d'instaurar medis lliures que foren reflex de la democràcia, que estava a punt d'arribar, i fomentar una premsa lliure; per això, calia destapar la premsa del Moviment i formar una premsa independent que assumís la seva responsabilitat de convertir-se en un servei social.

1982-1989

Es redactà i s'aprovà la Constitució espanyola. Al debat es va incluir també l'article 20 relacionat amb el món de la informació. En 1971 i 1972 sorgeixen a Espanya les primeres escoles de periodisme, i és en aquesta segona etapa quan accedeixen els primers llicenciats al mercat laboral. S'instaura una formació universitària, amb llibertat de càtedra, immersa a la branca de Ciències Socials. Després de la formació de les primeres associacions de professionals del món de la comunicació, sorgeixen les primeres associacions de consumidors que demandaven aquella responsabilitat dels medis a ser un servei públic.

Una forma de regular la professió

Qui fa ús de la professió periodística està sotmès a respondre davant la societat amb elevats nivells de competència tècnica, que els porta a posar tota la seva sapiència i diligència a les seves accions. Per això, el periodista ha d'assentar prèviament les bases de la seva professió, exigint mitjans i condicions laborals que li permeten desenvolupar el periodisme de manera lliure i responsable.

L'ètica periodística proporciona una ajuda per mitjà de la qual l'error i els excessos individuals es corregeixen sense posar en perill l'objectiu final dels mitjans de comunicació lliures: proveir al públic coneixement i comprensió. Els periodistes, com a conseqüència, han de guiar la seva labor professional per unes normes sistemàtiques, donat que solament d'aquesta manera, serviran a la societat d'un mode èticament responsable i constructiu.

Malgrat això, l'exercici professional del periodisme suposa, a vegades, un camp de problemes i de dilemes ètics. Són freqüents les situacions a les quals col·lideixen les creences i els valors personals, és a dir, el codi moral individual amb els requeriments d'altres ordres normatius que regulen, el temps, aquestes mateixes situacions. Per jerarquitzar l'escala de prioritats, a l'elecció sempre han de primar els criteris morals propis i personals. Aquí entren en joc els valors individuals, ja que el professional, a més de periodista, és persona.

Amb el temps es va obrir pas a l'àmbit professional, en general, i en el periodístic, en particular, la idea que, juntament amb les normes jurídiques i les morals, era convenient el desenvolupament d'una certa operativa d'autocontrol per part dels mateixos professionals: una deontologia professional. Aquesta és una de les claus que explica l'existència dels codis deontològics al món professional. Malgrat això, aquests codis i patrons de conducta professionals tampoc resolen massa, en la pràctica, totes les possibles situacions problemàtiques des d'un punt de vista ètic.

La regulació simultània de la matèria periodística per part dels diversos ordres normatius genera en la pràctica la possibilitat de col·lisió. Únicament pot parlar-se de conflicte quan el professional no pot ajustar el seu comportament, simultàniament, als manaments o exigències de diferents ordenaments que regulen "de facto" una matèria donada. La simple regulació de la matèria mateixa per diversos ordres normatius no es traduïx, necessàriament, en una situació conflictiva. Al parlar de diferents ordres que regulen la professió periodística i que poden entrar en conflicte, ens referim al Dret, la Deontologia i la Moral. Aquests tres ordres normatius poden encavalcar-se i, a vegades, pot ser que hi hagi contradiccions. Perquè existeixi un conflicte entre aquests tres ordres ha de ser impossible complir amb els manaments d'un d'ells, o amb els tres a l'hora. S'han d'evitar que aquests conflictes es produeixin.

En tot cas, els professionals estan sotmesos a controls, quant al compliment dels codis ètics propis de la seva activitat, per part dels col·legis professionals. A Espanya, per exemple: el del Col·legi professional de periodistes de Galícia, el del Col·legi de periodistes de Catalunya, o el Col·legi de periodistes de València. L'ètica per a aquests experts no és una qüestió externa a la formació, sinó que l'exercici de la professió periodística requereix una base educativa específica, ja que l'ètica no té per objecte suplantar la llibertat, sinó que intenta fomentar l'exercici responsable. Aquest conjunt de normes ètiques que el periodista deu complir com a base per a l'elaboració d'un producte periodístic de qualitat informativa i moral, necessita fonamentar-se en una formació deontològica que seria difícil que un altre professional pugui exercir. En aquestes premisses sustenten algunes de les veus favorables a la col·legització i a l'exigència de l'estudi de la llicenciatura de periodisme per a exercir com a tal. Ara bé, aquestes normes són únicament aplicables a l'activitat periodística. Les diferències "entre" els diferents oficis i el paper que desenvolupen els seus col·legis professionals afecten el grau de coercibilitat de les seves normes deontològiques i dels continguts d'aquestes.

El codi deontològic aplicat a l'àmbit de la comunicació és un fenomen de la Modernitat. Als inicis, ja arreplegaven uns principis bàsics de veracitat i exactitud que implicaven un cert compromís professional amb l'activitat. Es va presentar com una necessitat d'estructurar l'activitat periodística i proveir-la de certes normes que la regulen.

Col·legiació

Els col·legis professionals són corporacions de Dret Públic compostes per persones amb interessos comuns a les que s'encomanen funcions de profit social. Per tant, l'existència interessos privats de professionals no legitima l'ús d'aquesta figura.

Sols la protecció d'interessos públics rellevants poden ser objecte de l'activitat dels col·legis Professionals. Però, només les professions que requereixen titulació i que acompleixen funcions de transcendència social poden crear un col·legi professional.

A Espanya, en el cas del periodisme, la col·legiació no resulta obligatòria per l'exercici de la professió. D'aquesta forma, les normes deontològiques recollides als diversos codis ordenen l'exercici de la professió en terme admonitoris, però sense la possibilitat de sanció institucionalitzada en cas d'incompliment. No són normes amb caràcter coercitiu -entès des del dret. Les sancions a les quals pot enfrontar-se un periodista que incompleixi les normes deontològiques de la professió són de tipus social: prestigi, pèrdua de credibilitat, l'exclusió del grup...

L'existència de diversos codis deontològics periodístics deixa entreveure la manca d'unanimitat de criteri a l'hora d'elaborar-lo. Tot això és una mostra de la incapacitat de trobar una solució única i vàlida que satisfaci tant als periodistes com a la societat. La professió periodística, i per tant els seus codis deontològics, comporten una especial dificultat a l'hora de confirmar una sèrie de normes a seguir, ja que els periodistes, en realitzar el seu treball, estan desenvolupant una feina social.

D'altra banda, existeixen aspectes comuns que recorden que és possible establir unes normes universals. Per exemple, tots els codis deontològics defenen el dret a la informació veraç i la necessària rectificació d'informacions errònies, a la vegada que condemnen les injúries i calúmnies. Per això, els principis considerats bàsics del periodisme es troben recollits de forma unànime als diferents codis de la professió.

La llibertat és el context privilegiat al qual afloren i es desenvolupen més eficientment la vida social i professional. Ara bé, donat que seria impensable conciliar l'exercici de la llibertat individual i extrema amb els requeriments del bé comú, o inclús, amb la mateixa viabilitat de la vida social, ha d'haver-hi alguna instància que organitzi, afavoreixi i posi límit a aquest exercici, mitjançant la promulgació d'unes lleis que marquin i garanteixin les normes del joc, d'un codi deontològic. Sobre aquest particular, no semblen existir controvèrsies entre els professionals. Tampoc sembla suscitar controvèrsies la creació de col·legis professionals a l'àmbit de l'activitat periodística, que vetllen per l'ètica i la dignitat professional i pel respecte degut als drets dels particulars i que exerceixi la facultat disciplinaria en l'ordre professional i col·legial -llei dels col·legis professionals. Ara bé, tema ben diferent és la col·legiació obligatòria.

Entre els avantatges derivats d'un sistema d'exercici de la professió que passi per la col·legiació obligatòria es mencionen habitualment, en primer lloc, evitar l'intrusisme. Les opinions a favor i en contra d'aquesta opció argumenten que garanteixen la possessió per part dels professionals dels coneixements tècnics i la formació necessària per desenvolupar la seva funció a les millors condicions. El grau de consecució d'aquest lloable objectiu dependrà, a la pràctica, dels termes en què es concreti la col·legiació obligatòria. Així, quan la col·legiació es tradueix a un simple tràmit amb l'objectiu d'acreditar l'obtenció prèvia d'un títol universitari, com ocorre entre nosaltres, per exemple, en el que respecta a l'exercici de professional de l'advocacia, aquesta garantia serà més petita que en els casos en què sigui obligatori la realització d'un examen per demostrar que es disposa d'un nivell formatiu que compleix amb uns estendards mínims de qualitat per l'exercici de l'activitat professional. Això succeeix en altres sistemes -països anglosaxons o inclús, en altres de més a prop a la tradició cultural i jurídica, Portugal- i seguin amb l'exemple dels advocats.

Però també existeixen inconvenients. Els detractors de la col·legiació obligatòria, habitualment, invoquen l'article 19 de la Declaració Universal de drets humans en què es manifesta que "tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ésser molestat per causa de les seves opinions, el d'investigar i rebre informacions i opinions i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d'expressió". Així, el Comitè Mundial de llibertat de premsa (WPFC), que coordina a organismes de defensa de la llibertat informativa a tot el món, ressalta la importància de la Declaració de Santiago de Chile, adoptada per la conferència llatinoamericana de la UNESCO l'any 1994. La declaració proclama que "l'accés al periodisme i la seva practica duen ésser lliures i no limitat per cap mitja". Es tracta d'una manifestació de molta importància a Iberoamèrica, on la "col·legiació obligatòria" dels periodistes és comú en alguns països, tot i que la Cort Interamericana de Drets Humans la condemnà el 1985. Aquest dictamen establí de forma contundent que: la col·legiació obligatòria de periodistes, en tant que impedeixi l'accés de qualsevol persona a l'ús ple dels mitjans de comunicació social com a vehicle per expressar-se o per transmetre informació, és compatible amb l'article 13 de la Convenció Americana sobre drets humans.

D'altra banda, la necessitat del carnet establerta en el projecte de llei Espanyol dalt nomenat pot generar certa resistència entre els professionals del sector pel possible semblant amb el carnet que requeria l'Associació Espanyola de la Premsa a l'època franquista per poder treballar.

En resum, la qüestió és si el sistema de "numerus clausus" que permet controlar qui pot treballar als mitjans i qui no, generarà avantatges efectius per als ciutadans i es traduirà o no en un major nivell d'exigència, de competència i de qualitat en el desenvolupament del treball per part dels professionals.

Conductes il·lícites

La Declaració de Principis de Conducta dels Periodistes considera com a greu ofensa professional diverses conductes il·lícites com són: el plagi, la distorsió maliciosa, la calúmnia, la injúria, libel, acusacions infundades i l'acceptació de suborns en qualsevol forma per publicar o suprimir informació.

Un altre dels exemples al·ludeix a l'ètica de la pràctica del robatori d'informacions per part del periodista. En general, els espanyols reiteren la necessitat d'aconseguir la informació per mètodes lícits. Alguns es refereixen, a més, al fet que aquests mètodes han d'ésser honests o dignes. Estan així intentant cobrir per la via del moral el que poden ser llacunes importants en les diferents legislacions. Precisament en aquest moment, existeixen no pocs buits legals en el referit a la difusió de dades i obres completes a través de les autopistes de la informació, i moltes veus s'han alçat ja demanant una legislació d'aplicació internacional sobre la matèria.

Es planteja un altre problema quan la informació difosa es basa en dades que han estat oferts per la font amb la condició que no es donin a conèixer. És a dir, quan es viola el que es coneix com un off the record. Els codis deontològics acostumen a referir-se expressament a aquestes informacions i demanen sempre que es respecti la confidencialitat, encara que alguns matisen que el off the record queda sense validesa si una altra font dona la mateixa informació sense imposar cap restricció. El que la font no pot fer mai és segrestar la informació per la via de donar-la off the record als periodistes. D'aquí que algunes vegades, quan els periodistes sospiten que pot existir alguna intenció d'aquest tipus després d'una confidència, es posin a intentar de confirmar-la per altres vies, per poder difondre-la sense trencar cap norma deontològica.

L'estatut del diari generalista El País es refereix també a una altra matèria: La còpia d'informació o imatges d'altres medis. I ho fa en termes molts taxatius: "És immoral apropiar-se de notícies de paternitat aliena" (art.1.20) Apreciació que es completa amb aquesta: "L'aparició en un altre diari, abans que en el prop d'informacions importants no és motiu per a deixar de publicar-les o per negar-les la valoració que mereixen" (art 1.19).

Autoregulació periodística

Existeixen en l'actualitat moltes formes d'autoregulació en les que l'ètica constitueix l'element clau que acompanya cada una d'elles. La varietat de mecanismes d'autoregulació ofereix els diferents punts de vista que cada professional aporta. Així, la mateixa Federació Internacional de Periodistes (FIP), remarca: "No hi ha un model únic d'autoregulació que pugui ser copiat a tot el món. Els periodistes en cada país han de treballar plegats per establir i revisar estàndards comuns d'ètica i professionalisme".

L'ètica periodística que modela l'autoregulació es construeix a partir del treball diari i a través dels casos pràctics que en cada moment se li presenten al periodista. No es tracta, per tant, d'unes normes morals inamovibles en el temps.

Per a la vigilància del compliment dels principis deontològics que assegurin la llibertat d'expressió i el dret a rebre informació veraç, els mitjans de comunicació han de crear organismes o mecanismes d'autocontrol. Aquests han d'estar integrats per editors, periodistes, associacions de ciutadans usuaris de la comunicació, representants de la Universitat i dels jutges.

Segons Loeffler, "els organismes d'autocontrol en la premsa són institucions creades per i per a la premsa, al si dels quals, periodistes i editors, adopten lliurement les seves decisions i essent responsables únicament davant de la seva pròpia consciència, cooperen amb el fi de preservar l'existència de relacions equilibrades i lleials entre la premsa d'un costat i l'Estat i la societat de l'altre".

La llibertat d'expressió i la llibertat d'informació

De vegades es fa complicat distingir ambdues llibertats, atès que l'objecte és el mateix: comunicar "alguna cosa"; i és precisament aquesta "alguna cosa" el que les distingeix. Llibertat d'expressió es refereix a matèries opinables, mentre que la llibertat d'informació són fets noticiables. El més gran contingut institucional que tindria el dret a la informació també és una característica que les distingeix, encara que és cert que les dues són indispensables per a la formació d'una opinió pública lliure.

La Llibertat d'informació seria, per tant, el dret a rebre informació i la potestat que té tothom per poder difondre informació. I la Llibertat d'expressió, d'altra banda, seria el dret a manifestar opinions. Aquesta llibertat d'expressió té dos nivells qualitativament diferents:

a) La funció d'informar sobre un fet real, que sigui d'interès públic i, sens dubte, que es transmeti amb un missatge veraç. Encara que compleixi els altres dos requisits, si el mateix missatge no és veraç, és impossible que sigui informatiu.

b) La funció d'opinar. És tan important com la llibertat d'informació, perquè de res no valdria aquesta, si després, no hi ha una opinió respecte de la mateixa. Opinar és emetre judicis de valor individuals i subjectius. La llibertat d'opinar és molt important per al manteniment de la democràcia, ja que sense ella no es podrien portar a terme dignament els drets humans.

Límits a l'exercici de les llibertats d'expressió i informació

La llibertat d'expressió i d'informació queden protegides per l'article 20 de la Constitució Espanyola de 1978, que reconeix i protegeix els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant qualsevol forma o medi de difusió. A més a més, garanteix la possibilitat de comunicar i rebre lliurement informació veraç. Tanmateix, l'exercici d'aquestes llibertats no és absolut. Segons l'article 20.4 de la Constitució, la llibertat d'expressió i d'informació tenen el seu límit en el respecte als drets reconeguts en el Títol 1, en els preceptes de les lleis que ho desenvolupin i, especialment, en el dret a l'honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la protecció de la joventut i de la infància. En molts casos existeix un conflicte entre drets fonamentals: la llibertat d'expressió (art 20.1a CE) vs. els drets a l'honor i a la pròpia imatge (art 18CE).

Dret a la pròpia imatge:

Fa referència a la reproducció de la imatge que, afectant l'esfera personal del titular, no lesionen ni el bon nom ni la difusió de la vida íntima. El fonamental és que en la reproducció de la imatge la persona titular del dret sigui recognoscible.

Declaració de la UNESCO de 1983

Els Principis Internacionals d'Ètica Professional del Periodisme o de la Declaració de la UNESCO foren aprovats en 1983. Es tracta de l'estatut dels periodistes, d'una mera declaració, no d'una recomanació ni una decisió en sentit estricte.

Antecedents

Des dels seus començaments, l'ONU manifestà la seva preocupació per la llibertat d'expressió. El 1946 declarà que la llibertat d'informació és un dret humà fonamental i pedra de xoc de totes les llibertats a les quals són consagrades les Nacions Unides, va declarar que aquella llibertat era indispensable, la voluntat i la capacitat d'usar i no abusar dels seus privilegis; a més a més, de l'obligació moral d'investigar els fets sense prejudicis i difondre les informacions sense interacció maliciosa. L'any 1948 s'adoptà la iniciativa d'elaborar un codi universal d'ètica periodística.

Als anys seixanta, la UNESCO, organisme especialitzat de l'ONU fa seu l'objectiu inicial de l'organització d'elaborar un codi universal d'ètica periodística. Així el 1978 es consolida la creació del Consutative Club sobre els principis ètics del periodisme. S'aprova a París la Declaració 20c, sobre els valors que han d'orientar l'actuació dels mitjans, resumits en la seva necessària contribució a la pau, a l'enteniment internacional i a la defensa i promoció dels drets humans. La Conferència General de Paris de 1983 aprovà el text definitiu.

Contingut

Els anomenats "principis bàsics de l'ètica del periodisme" són en realitat deu enunciats de distinta natura.

• Deures: "el dret del poble a una informació verídica", concretat en "el dret a rebre una imatge objectiva de la realitat per mitjà d'una informació precisa i completa". La declaració proclama: "el deure d'adhesió del periodista a la realitat objectiva". També al·ludeix a les obligacions dels periodistes d'afavorir "l'accés del públic a informació i a la participació del públic en els mitjans". En segon lloc, s'estableixen una sèrie de deures, així el periodista haurà de respectar "el dret de les persones a la vida privada i a la dignitat humana", així com la propietat intel·lectual. Exigirà al periodista el respecte total a la comunitat nacional, a les seves institucions democràtiques i a la moral publica. Els valors a defensar per tots els professionals, resumits en tres grans apartats, són: el respecte als valors universals i a la diversitat de cultures, l'eliminació de la guerra i altres grans plagues de la humanitat està confrontada i la promoció d'un nou món d'informació i la comunicació.

• Drets: els drets dels periodistes estan connectats als deures. Així, del deure d'integritat moral del periodista es dedueix el seu dret a abstenir-se de treballar en contra de les seves conviccions o de revelar les seves fonts d'informació, i també el dret de participar en la presa de decisions en els mitjans de comunicació en què està empleat.

Eficàcia

No és una recomanació, ni una resolució. El seu valor orientatiu serveix de fonament internacional comú i de forta inspiració per als codis nacionals i regionals d'ètica. Les consideracions anteriors no resten importància a la declaració. Els seus principis essencials so de plena actualitat.

Federacio Internacional de Periodistes

La Federación Internacional de Periodistas Arxivat 2008-01-07 a Wayback Machine. es tracta de la confederació d'unions professionals de periodistes més grans del món. En l'actualitat, la Federació representa uns 500.000 membres repartits en 120 països, entre els que figura Espanya. La seva principal feina consisteix a regular la pràctica professional, ètica i moral del periodisme en l'àmbit internacional, així com tractar de resoldre els assumptes relacionats amb l'exercici dels diferents grups professionals. Fundada el 1926, fou rellançada el 1946 i va ser sotmesa, de nou, a un llançament definitiu l'any 1952. Des d'aleshores, la forma i el funcionament de l'organització no ha variat. La FIP pretén garantir el pluralisme democràtic i la defensa dels Drets Humans Fonamentals i es considera independent de qualsevol organisme ideològic polític, governamental i religiós.

Objectius

La Federació Internacional de Periodistes persegueix una sèrie d'objectius que, per un costat, afecten exclusivament als periodistes i al seu treball professional, i per un altre, aquells objectius repercuteixen en els membres de la federació per garantir-ne el correcte funcionament.

Quant als primers, la FIP insisteix en la necessitat de protegir els drets i llibertats dels periodistes i apel·len a promoure el paper social d'aquests professionals i del periodisme, en tant que contribueixen a la llibertat i la democràcia. Al mateix temps, la FIP vol fomentar la millora de la professionalitat i els alts nivells en l'educació periodística amb el fi de què el periodisme es desenvolupi garantint la llibertat d'informació, la llibertat dels mitjans de comunicació i la independència del periodisme, a través de la recerca i condemna de qualsevol tipus de violació.

Pel que respecta als membres de l'organització, la FIP reuneix els seus esforços per promoure la cooperació en accions, com la garantia de seguretat pel periodista o l'assistència a les unions professionals de periodistes que treballen als territoris dels diferents membres de l'organització. Finalment, la Federació també cerca establir i mantenir relacions estretes de rellevància internacional amb governs i organitzacions no governamentals en benefici d'aquests objectius.

Codi Europeu de Deontologia del Periodisme

L'assemblea Parlamentaria del Consell d'Europa aprovà per unanimitat en Estrasburg el 1993 una resolució que contemplava alguns principis ètics del periodisme, que estimà que haurien de ser aplicats a Europa.

En els seus 38 articles aborda una sèrie de qüestions com reforçar la responsabilitat que tenen els periodistes en exercir la seva professió, ja que en els actuals moments aquesta és important a l'hora d'ajudar a crear l'opinió dels ciutadans, pel que cal diferenciar entre notícies i opinions per evitar confusions. Les notícies s'han de regir pels principis de veracitat i d'imparcialitat, diferenciant-les dels rumors i les opinions, que tot i ser objectives no són infal·libles i han de fer-se des de plantejaments honestos i ètics, sense ocultar o negar la realitat de dades o fets.

El Codi Europeu de Deontologia del Periodisme recull la llibertat d'informació com un dret fonamental, del qual els subjectes són els ciutadans. Aquests tenen el dret d'exigir informació veraç i opinions honestes. A més, aprova la liberalització d'un mercat, el periodístic, que no ha d'estar sols en mans públiques, si bé ha de salvaguardar la llibertat en els mitjans de comunicació, evitant pressions internes i valorant la llibertat d'expressió d'editors i periodistes, per ser els emissors de la informació, no els propietaris.

Un apartat fa referència a la funció del periodisme i a la seva activitat ètica per la seva importància per la vida democràtica, tal com ho recullen altres declaracions. Però també s'assenyala que la pretensió del periodisme no és la de crear opinió pública, sinó transmetre informació als ciutadans, respectant la presumpció d'innocència i el dret a la vida íntima. Això també va unit al dret de les persones amb vida pública a gaudir de la seva vida privada, si bé en el camp en què hi hagi qualsevol tipus d'incidència sobre la vida publica, s'ha de recórrer a la jurisprudència pertinent per no danyar la seva vida privada.

També es recull el fet que en l'exercici del periodisme, el fi no justifica els mitjans, sinó que la informació s'ha d'obtenir per mitjans ètics i legals. A més, s'inclou la garantia d'unes condicions i un salari digne per a la realització de la professió periodística, així com una formació adequada per a la realització del treball.

A més, de recomanar la redacció d'estatuts de redacció per les empreses informatives, es recull una sèrie de pautes a seguir en situacions de conflicte, com el fet de defensar els valors de la democràcia (on recomana no ser neutral), el respecte a la dignitat humana, la solució de problemes a través de mètodes pacífics i de tolerància, i l'oposició a la violència i al llenguatge de l'odi i de l'enfrontament, rebutjant tota discriminació per raó de cultura, sexe o religió.

Quant als nens i als joves, s'evitarà la difusió de programes, missatges o imatges relatives a l'exaltació de la violència, el sexe i el consum i la utilització d'un llenguatge deliberadament inadequat.

L'assemblea també considera oportú la creació d'organismes d'autocontrol per al compliment d'aquest codi deontològic, on s'integren editors, periodistes i associacions d'usuaris de televisió, jutges i representants de la universitat

Finalment, l'assemblea recomana al comitè de ministres de la UE una sèrie de pautes d'acompliment dels codis deontològics recollits per diferents organismes, entre ells el que promou l'assemblea.

Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya (FAPE)

La federació d'associacions de periodistes d'Espanya (FAPE) és l'organització més gran de periodistes d'Espanya. Està integrada per la pràctica totalitat de les associacions de la Premsa, 45 amb 12.500 membres, i tres associacions sectorials de periodistes, que sumen uns altres 3.000 associats. Actualment, és l'entitat més representativa del periodisme espanyol. Està presidida per Fernando González Urbaneja.

La FAPE es creà a Santander, en 1922. El 19 de maig d'aquell any, l'associació de la Premsa de Santander convoca una assemblea constituent de la federació de les associacions existents a Espanya. S'aprofita el mes d'agost, en què estiuejava en el palau de la Magdalena del Rey Alfons XIII, i fou el Rey qui presidi la sessió inaugural de l'assemblea, el 6 d'agost de 1922.

Durant el franquisme fou una associació semioficial. El que es va fer durant aquells anys fou concedir el carnet oficial de periodista i portar el registre oficial de tots els periodistes d'Espanya. El 1984, i novament en Santander, es va assistir a la seva "refundació".

Les associacions federades, avui en dia són: Albacete, Alicante, Almeria, Aragón, Ávila, Badajoz, Burgos, Caceres, Cádiz, Campo de Gibraltar, Guadalajara, Huelva, Jaén, Jerez de la Frontera, La Coruña, La Rioja, Lanzarote-Fuenteventura, Las Palmas, León, Lugo, Madrid, Màlaga, Melilla, Mérida, Múrcia, Oviedo, País Vasco, Pamplona, Santa Cruz de Tenerife, Santiago de Compostela, Segovia, Sevilla, Soria, Talavera de la Reina, Toledo, Valladolid, Zamora i Unión de Periodistas Valencianos.

Actualment, aquesta federació és una organització professional sindical acollida a la llei 91/1977, Llei d'Associacions Professionals, i legalitzada amb el nombre 896. Es regeix per uns estatuts aprovats a l'assemblea General de Burgos el 2006 i té la seu a Madrid.

D'acord amb els seus estatuts, podran associar-se que estigui en possessió d'un títol -llicenciatura o un altre de caràcter oficial per al qual exigeixi tenir una llicenciatura- expedit per una facultat de periodisme, Ciències de la Informació o denominació equiparable, de qualsevol universitat espanyola o estrangera amb titulació homologada en Espanya.

El Codi Deontològic de la professió periodística de la FAPE

El codi deontològic de la professió periodística de la federació d'associacions de Periodistes Espanyols (FAPE), aprovat per la seva assemblea extraordinària de Sevilla, el 1993, és el document de deontologia periodística més important al nostre país. Al seu preàmbul s'assenyala que al marc de les llibertats civils de la Constitució l'activitat periodística és clau en el desenvolupament dels drets fonamentals sobre la lliure informació i expressió d'idees. També s'expressa que s'han de tenir en compte que aquesta activitat és sotmesa a límits. Aquells que impedeixen la vulneració d'altres drets fonamentals. Pel seu mode d'aprovació, el codi respon plenament a trets propis de l'anomenada autoregulació.

Comissió de Queixes i Deontologia de la FAPE

La Comissió de Queixes i Deontologia de la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya (FAPE), es constitueix, segons aquesta," com òrgan d'autocontrol deontològic intern de la professió periodística".

Actua com a autoritat moral, atorgada pels periodistes de la Federació i el seu objectiu principal és l'acompliment del codi deontològic, així com el "d'afavorir i promoure l'arbitratge, la mediació, l'enteniment i la recomanació de petició de disculpes".

La comissió sorgeix de manera paral·lela a l'aprovació del codi el 27 de novembre de 1993 i està formada per 16 membres, entre ells el seu president, Antonio Fontan Pérez, Catedràtic Emèrit de La universitat Complutense de Madrid, periodista i polític.

Associació Espanyola de la Premsa Gratuïta

En febrer de 2001, va ser constituïda la AEPG (Associació Espanyola de la Premsa Gratuïta), associació amb la voluntat de ser l'interlocutor vàlid d'un col·lectiu que, des de fa molts anys té una forta organització a Espanya i té una gran difusió i aprovació per part de tota la població. Dins dels fins de l'Associació s'inclouen, la representació, gestió i defensa dels interessos econòmico-socials, empresarials i professionals col·lectius dels associats. El codi de normes deontològiques de les publicacions de premsa gratuïta, compilat per l'AEPG, és creat amb el compromís d'adoptar-lo com a norma de treball en l'àmbit de totes les premses associades i de tots qui intervenen en les publicacions (anunciants, agències de publicitat, dissenyadors, proveïdors, etc.) amb la finalitat de:

• Fomentar unes bones relacions i una competència legal en les publicacions que es dediquen a la premsa gratuïta, entre elles mateixes i en relació amb altres mitjans publicitaris i periodístics que es presenten.

• Fomentar un augment del sentit de la responsabilitat amb els lectors, en tant que possibles consumidors dels productes o serveis que es publiciten i sobre els quals es difon informació.

• Contrarestar els possibles abusos de la publicitat quan aquests no siguen conformes amb les normes o els costums establerts.

• Cohesionar el sector de la premsa gratuïta i potenciar la via de l'associacionisme per a abastar els objectius del sector.

En relació amb l'activitat periodística

No és un codi de periodistes, perquè l'AEPG accepta complir el contingut del seu codi deontològic, ni de publicistes, perquè aquest sector també té normes específiques. Es tracta d'un codi propi destinat a un tipus de publicacions en les quals s'harmonitzen les tres activitats: editora, periodística i publicitària. Amb l'objectiu d'abastar unes habilitats fluides i evitar conflictes amb la resta de col·lectius caldrà tenir tindre en compte els següents criteris:

• La llibertat d'expressió i el dret d'informació són drets fonamentals arreplegats en la Constitució Espanyola. Aquests drets prevaldran sempre que no entren en contradicció amb el respecte a la intimitat de les persones.

• Aquestes publicacions, i els periodistes que hi treballen, guardaran el secret professional, respectant les fonts d'informació i les confidències. No revelaran els noms dels informants llevat que hi haja autorització judicial.

• Queden prohibides les calúmnies, les acusacions, les difamacions, les injuries i els plagis.

• Aquestes publicacions han de rectificar al més prompte possible qualsevol informació errònia o inexacta, així com a concedir el dret de rèplica, rectificació o resposta a tota persona que ho sol·licite.

• Els periodistes i editors salvaguardaran el dret natural que té tota persona a la seva intimitat, vida privada, personal i familiar.

• El dret a la llibertat d'informació i d'expressió del periodista comprèn també al dret al comentari i la crítica.

• Els periodistes i les publicacions no mostraran cap discriminació entre les persones per raó de raça, color, sexe, religió, opinió pública, origen nacional, etc. Es mantendrà sempre el respecte constitucional a la presumpció d'innocència.

• A l'exercici de la professió, els periodistes no podran fer publicitat ni propaganda de cap activitat relacionada amb interessos personals o comercials.

• En la redacció d'articles es respectarà el dret d'autor i es mencionaran les fonts d'informació. El periodista és responsable moral de tot el que publica.

• Sempre que sigui possible, el periodista haurà de comprovar la veracitat de les seues fonts d'informació. Les notícies, informes i rumors sense confirmar han de presentar-se clarament com a tals. El periodista deu deixar clara la diferència entre allò que és una notícia, i el que és el seu comentari (opinió o interpretació) per evitar confusions.

Codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya

El Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Consell Consultiu de l'entitat, han coincidit en la necessitat de promoure una iniciativa col·lectiva de la professió periodística, encaminada a reafirmar els drets de la llibertat d'expressió i d'informació i a defendre l'existència d'una Premsa Lliure i responsable en el marc d'una societat plural i democràtica. Aquesta proposta pretén estimular la reflexió i la crítica col·lectiva per a una millor relació entre la Premsa i la societat, a la que es dirigeix i serveix. Amb aquesta finalitat, s'invita a les entitats i als professionals de l'àmbit de la informació i comunicació a reafirmar els principis deontològics que sustenten l'activitat periodística, subscrivint i assumint voluntàriament els criteris arreplegats a la declaració.

Introducció

La llibertat d'expressió i el dret a la informació són dos fonaments substancials de la societat democràtica. Els dos són drets arreplegats i emparats per la Constitució.

La garantia dels drets dels ciutadans requereix la defensa d'una Premsa lliure, plural, crítica i oberta a la societat a la qual serveix. La importància de la funció social que presta el periodista a través dels mitjans de comunicació, exigeix salvaguardar de forma permanent els principis de qualsevol intent de restricció o coacció procedent de tota forma de poder, així com de la seva possible degradació.

Els professionals de la informació deuen desenvolupar la seva funció atenent al doble compromís de la responsabilitat derivada de la seva important tasca i del manament de la seva pròpia consciència, d'acord amb l'ordenament constitucional i els principis deontològics de la professió periodística. Per mantenir amb plenitud aquests principis, el periodista ha de defensar i aplicar rigorosament les normes en què es basa la seva activitat, atenent a uns criteris.

Criteris

• Observar sempre una clara distinció entre fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada de les dues coses.

• Difondre únicament informacions fonamentades, evitant afirmacions o dades imprecises.

• Rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions i les opinions que es deriven d'elles la falsedat de les quals haja estat demostrada i que resulten perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i organismes afectats.

• Utilitzar mètodes dignes per obtenir informació o imatges, sense recórrer a procediments il·lícits. Això és, evitant les càmeres espies, els maletins que s'obrin automàticament i desactivant la gravadora... Res de càmera oculta. Igualment, fa falta el consentiment d'un jutge per interceptar la correspondència o intervenir línies telefòniques.

• Respectar el "off the record" quan aquest haja estat especialment invocat, d'acord amb la pràctica usual d'aquesta norma. EXCEPCIÓ: S'ha de complir quan haja estat expressament invocat. No s'ha de trencar mai aquesta confidencialitat.

• Reconèixer a les persones individuals i jurídiques el seu dret a no proporcionar informació ni respondre preguntes, sense perjudici del deure dels periodistes d'atendre al dret dels ciutadans a la informació. Ningú té l'obligació de respondre a les preguntes d'un periodista.

• No acceptar mai retribucions o gratificacions de tercers, per promoure, orientar, influir o haver publicat informacions o opinions.

• No utilitzar mai en el mateix benefici informacions privilegiades obtingudes de forma confidencial com a periodistes en exercici de la seva funció informativa.

• Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge. Especialment en casos o circumstàncies d'aflicció o dolor.

• Observar escrupolosament el principi de presumpció d'innocència en les informacions i opinions relatives a causes o procediments penals en curs.

• Tractar amb especial forma tota la informació que afecte a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes, testimonis o inculpats en causes criminals. També s'evitarà identificar contra la seva voluntat a les persones pròximes o familiars innocents d'acusats o convictes en procediments penals.

• Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d'informacions o opinions amb contingut que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural, així com incitar a l'ús de la violència evitant expressions o testimonis ofensius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Declaració final

Els periodistes han de disposar dels mitjans i els instruments imprescindibles per poder desenvolupar la seva activitat amb plena independència, llibertat, iniciativa i sentit de la responsabilitat. En aquest sentit, els professionals hauran d'estar emparats per la clàusula de consciència i el secret professional.

Es considera necessari l'establiment dels estatuts de redacció, com a l'instrument més adequat per delimitar els seus drets i deures en les empreses, i per aconseguir una major transparència en l'exercici de la seva funció davant dels ciutadans. Les entitats i organitzacions professionals hauran de vetllar per la bona imatge de la professió periodística, procurant evitar les pràctiques abusives i corruptives que contravinguin els principis elementals de l'ètica del periodisme.

A més, s'hauria de considerar la constitució d'un organisme arbitral, representatiu, plural i independent dels poders públics, que s'ocupara de forma permanent d'aquesta funció.

Polèmica suscitada per aquest Codi Deontològic

La creació i posada de llarg del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya no ha estat exempta de polèmica. Altres periodistes han acusat a aquest grup d'informadors d'estar sotmesos al poder de torn a Catalunya; aquest, podria ser el fet que explicara, segons aquest grup de periodistes, que el Col·legi de Periodistes de Catalunya no haja denunciat alguns casos candents a la política catalana com el cobrament de comissions o el desastre al barri del Carmel.

Per la seva banda, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va emetre un comunicat per criticar la línia editorial de determinats mitjans de caràcter nacional, acusant-los de perseguir mitjans polítics i econòmics, i assegurant que aquests mitjans no realitzen periodisme.

La dependència en molts casos entre la política i el periodisme, així com el clima tens que es respira en la vida pública espanyola en les últimes dades, han fet que es multipliquen les discussions i desavinences també dins de la mateixa professió periodística.

Internet i la llibertat de premsa

És cert que amb la nombrosa proliferació de continguts digitals a la Web és més difícil portar a terme una regulació periodística correcta. En moltes ocasions no es compleixen els codis deontològics professionals, però també cal assenyalar que són nombrosos els avantatges que presenta aquest nou i cada vegada més consolidat medi.

La versatilitat i les múltiples possibilitats d'accés que posseeix Internet la fan més democràtica, però a la vegada més vulnerable. S'ha convertit en el medi amb menor protecció cap a col·lectius d'alta sensibilitat com menors d'edat, minories ètniques, sexuals, etc. Enfront de la proliferació de continguts conflictius a la Xarxa, s'obre de nou la històrica dialèctica entre els que es mostren convençuts de l'establiment d'una censura real per la Xarxa, i els que creuen que si s'acoten les temàtiques, es limita la llibertat d'expressió.

WECKER i ADENEY afirmen que la situació dels continguts a Internet és sensiblement diferent d'altres fora de la Xarxa perquè és més complex de controlar tant el material publicat com la seva distribució.

La informació de la Xarxa és, per tant, una nova realitat que no podem obviar: arriba a infinitat de llocs i persones en uns segons. Això podria resultar beneficiós per la societat, no obstant això, es registren nombrosos casos en els quals es viola la llibertat de premsa. Internet és un dels medis més vulnerables a la privació de llibertat a l'hora d'informar.

Javier Villarte senyala, des de la pàgina de l'Observatori per la Cibersocietat, que "de tots els drets que els ciutadans de qualsevol país deuen tenir assegurats i protegits a Internet, el dret a la lliure expressió i el dret a la intimitat i la privadesa personals són els més fonamentals. Si la llibertat d'expressió i la privadesa no estiguessin garantides en el ciberespai, podríem dir rotundament que hem fracassat".

Seria convenient exposar aquí les recents dades que concerneixen el passat 2007 respecte a la llibertat de premsa a tot el món. Segons aquesta organització, 37 bloguers han estat detinguts, 21 periodistes que treballen per a medis digitals han estat agredits i 2.676 llocs tancats o suspesos. Se senyala, en particular, casos concrets com Xina, Birmània o Síria. La majoria dels llocs tancats eren fòrums de discussió. Un exemple important és del conflicte en Birmània amb els monjos el passat octubre de 2007, on la Junta Militar de Rangun intentà acabar amb el flux informatiu que sortia del país via Internet, tallant simplement l'accés a la Xarxa.

"Ara, en alguns països Internet se censura la premsa tradicional. Xina és el major censor de la Web del planeta. El ciberpolicia dona mostres d'un zel inquietant abans de cada esdeveniment polític d'envergadura. En 2007 els censors es mostraren més actius en el transcurs dels mesos que precediren l'inici del Congrés del Partit Comunista Xinès. Feren inaccessibles al voltant de 2.500 llocs i blocs, gran nombre dels quals eren de naturalesa política".

La comunicació en clau Nord-Sud

L'etnocentrisme dels mitjans de comunicació fa que els països menys privilegiats siguin ignorats, excepte quan són notícia per guerres o desastres naturals (ABIL-TARBUSH, 2002). Una de les principals característiques de la comunicació globalitzada, que transmeten els mass mèdia, és la construcció d'una actualitat parcial que aborda la realitat d'una forma esbiaixada i habitualment des de paràmetres del Nord. En la majoria dels casos, el periodista és la primera víctima d'una informació que arriba des d'un altre lloc del planeta per mitjà de grans agències i que no es pot contrastar.

Estereotips de la informació al voltant del sud

SÁNCHEZ NORIEGA (1997) afirma que una de les funcions que tenen els mitjans de comunicació és la de ser "mecanisme de percepció del món, és a dir, del conjunt de realitat exterior a l'individu, prolongacions dels sentits humans pels quals percebem l'exterior (McLuhan), empreses de conscienciació (Masterman), constructors de la realitat social (Berger i Luhmann), etc., que tenen com a objectiu proporcionar les bases sobre les quals els grups i classes construeixen ‘les imatges' de les vides, significats, activitats i valors d'altres grups i sobre les quals, la societat pot captar-se com conjunt coherent (Stuart Hall)". Per DAYAN i KATZ, els mitjans creen les seves pròpies xarxes socials, atomitzant i dissenyant la mateixa estructura social. Els esdeveniments es desarrelen perquè tenen lloc lluny del teleespectador i es converteixen en platós de Hollywood. Un dels errors ètics en el qual més incorren els professionals de la comunicació en mostrar al Sud és l'excessiu "groguisme" i espectacularitat amb el qual tracten moltes situacions. La informació en temps de guerra està habitualment allunyada de criteris de llibertat d'expressió i d'independència, i més propera a la propaganda. L'existència d'enormes pressions, però també d'un continu menyspreu per la deontologia informativa i la seva utilització partidista, posen freqüentment en perill principis bàsics del periodisme.

Informar al voltant de conflictes

Un dels problemes en la informació dels conflictes a la modernitat és l'existència del "pools". El pool no és només un re-agrupament tècnic de professionals motivat per qüestions de seguretat, és un mitjà de control basat en la selecció ideològica. A la primera Guerra del Golf, la Federació Internacional de Periodistes va denunciar el funcionament dels pools per la seva violació manifesta de la llibertat de premsa, ja que es bloquejaren informacions importants i el sistema discriminava a periodistes que no eren ni britànics ni americans.

Transmissió de valors socials: la comunicació dels moviments socials

La capacitat que posseeixen els mitjans de comunicació per transmetre diferents valors a la ciutadania és molt important. L'ús que en facin els professionals dels mitjans d'aquesta possibilitat dependrà de l'estratègia concreta que s'hagi plantejat l'empresa de comunicació. L'interès dels responsables del medi és canalitzar aquesta transmissió i, sobretot, la convicció moral de tots els professionals que es troben inserits en el procés comunicatiu i són conscients de la seva responsabilitat social. Els reptes de la informació al voltant del Sud tenen un llarg camí al davant, i en especial, la dels professionals que treballen en la difusió de valors com: la solidaritat, llibertat, justícia, respecte dels drets humans... tot dit això, cap professional dels mitjans està exempt de fer ús d'aquests valors en la seva feina diària.

Reporters Sense Fronteres, organització internacional per la llibertat de premsa

Reporters Sense Fronteres és una organització internacional que des de 1985 lluita per mantenir la llibertat de premsa als cinc continents del món. El seu treball té per objectiu: defensar els periodistes, oferir-los seguretat en les zones de conflicte, donar suport econòmic a mitjans de comunicació en situacions difícils i reduir la censura sota la premissa "No esperi que li privin de la informació per defensar-la".

Reporters Sense Fronteres, organitzats per Zones o per temes (Internet), duen a terme un llistat de tots els atemptats contra la llibertat de premsa. Després de verificar les esmentades activitats, els investigadors i els corresponsals de l'organització dirigeixen cartes de protesta a les autoritats, amb la finalitat de fer veure als governs que no respecten el dret a informar i ser informat. A més, envien comunicats als mitjans de comunicació perquè es mobilitzin per a la fi d'aquests casos. Tot i així, és difícil solucionar el problema. Llavors, una delegació de Reporters sense Fronteres acudeix sobre el terreny, amb l'objectiu de conèixer millor les condicions de treball dels periodistes, avaluar la situació de la llibertat de premsa, investigar els casos de periodistes empresonats o assassinats i entrevistar-se amb les autoritats del país. Finalment, fa públic aquests casos i els denuncia perquè arribin al seu fi. L'organització es finança a través de la venda dels seus àlbums de fotografies i calendaris, subhastes, donacions, cotitzacions, mecenatge, subvencions públiques i col·laboracions amb empreses privades. És una organització reconeguda d'utilitat pública a França i disposa d'estatut consultiu a les Nacions Unides. No obstant això, aquesta organització internacional ha rebut severes crítiques per part de diferents intel·lectuals de tot el món, d'organitzacions de periodistes tant professionals com sindicals, així com de la família del càmera espanyol José Couso, assassinat per l'exèrcit dels EUA durant el transcurs de la Guerra d'Irak. Aquestes crítiques posen en dubte la suposada funció de defensa de la llibertat de premsa de la qual en fa gala l'organització, basant-se -sobretot- en les seves fonts de finançament. Entre aquestes fonts hi ha la National Endowment for Democracy, que és -segons el New York Times- una oficina pantalla de la CIA.

Deontologia professional periodística en altres països

A Europa existeixen diversos exemple de codis de deontologia en diferents països, tot i que han quedat reduïts a la pràctica, a simples declaracions de principis de bona voluntat, pel seu contingut molt genèric i per tenir carència de mecanismes d'autocontrol eficaços per no estar recolzats des de les empreses informàtiques. Només en molt pocs països europeus existeix la tradició de consells de premsa o òrgans eficaços d'autocontrol ètic, principalment a Suècia i el Regne Unit. La bona voluntat d'alguns medis de dotar-se individualment de figures com defensors del lector, de l'espectador, etc. Tenen, en tot cas, un efecte molt limitat.

Carta de Deures Professionals dels Periodistes Francesos

Al juliol de 1918 es firmà a París la Carta de Deures Professionals dels Periodistes Francesos, en ella s'adjudica al periodista la total responsabilitat dels seus escrits, inclòs si aquests són anònims. La calúmnia, les acusacions sense proves o l'alteració de documents són contràries al que està dictat a aquesta carta pel Sindicat de Periodistes Francesos, igual que adverteix de l'obligació de posar-ho a disposició judicial si s'observés un fet de tal magnitud. Aquest text fou revisat totalment a 1939 i, en l'actualitat, segueix en vigor. Codis deontològics del periodista Llatinoamericà

Al si de les nacions unides s'ha treballat en la preparació d'un projecte de Codi d'Ètica Periodística de caràcter universal. El primer Congrés Llatinoamericà de Periodistes, celebrat a Mèxic D.F., al juny de 1976, acordà adoptar com seu el projecte anterior, amb algunes modificacions que li semblaren convenients. En diversos països les organitzacions de professionals del periodisme han elaborat regles nacionals sobre ètica professional.

Codi deontològic veneçolà

El col·legi Nacional de Periodistes de Veneçuela té un Codi d'Ètica del periodista veneçolà que aplica als seus membres conforme a allò previngut a l'art. 29 de la Llei d'Exercici del Periodisme de 1972. Tots aquests codis d'ètica periodística tendeixen a evitar la intervenció de la llei comuna i dels tribunals ordinaris dins de les activitats periodístiques. Així ho recomana expressament la Conferència de Juristes Nòrdics, la qual confia més en una disciplina auto imposada per les mateixes organitzacions professionals. Així es disposa també en el projecte de Codi d'Ètica Periodística elaborat en el si de les Nacions Unides, on s'estableix que les regles d'aquest codi es basen en el principi que la responsabilitat d'assegurar la fidel observança de l'ètica professional recau en qui es dedica a la professió i no en cap govern. Aquest mateix principi passa l'Art. v. Del projecte dels periodistes llatinoamericans. La idea compta amb l'acceptació d'alguns estudiosos. La llei veneçolana sobre exercici del periodisme senyala diverses violacions d'ètica professional en l'ordinal 1r de la seva Art. 30:

• Incórrer voluntàriament en errors de fet en les seves informacions
• Adulterar intencionadament les opinions i declaracions de tercers
• Negar-se a rectificar degudament els errors de fet en què hagi pogut incórrer en reportar sobre persones, successos o declaracions
• Adulterar o tergiversar intencionalment les informacions amb l'objecte de causar mal o perjudici moral a tercers
• Apartar-se deliberadament de l'objectivitat en les informacions sobre persones i successos

Totes aquestes disposicions miren únicament a la veritat de la publicació i descuiden els altres aspectes, entre ells, el del respecte a la vida privada. L'Art. 5 del Codi d'Ètica del Periodista Veneçolà disposa en la seva frase final: "el periodista només podrà informar de la vida privada allò que sigui d'importància per als interessos de la col·lectivitat"; a més l'Art. 8, prohibeix elaborar material informatiu del qual la seva divulgació o publicació resulti denigrant o humiliant per a la condició humana i l'ús de tècniques groguistes. També en aquests projectes i codis ètics s'inclouen normes que tendeixen a preservar la veritat i l'objectivitat de la informació, però hi ha poc interès en ells per precisar situacions de conveniència pública que poden imposar restriccions a la informació.

Bibliografia

• Perez Fuentes, Juan Carlos. Ètica periodistica: principios, codigos deontologicos y normas co mplementarias . Universidad Del País Vasco, 2004, ISBN 9788483735947
• Bilbeny García, Norbert. Ètica del periodisme . Universitat De Barcelona. ISBN 9788447536405

Enllaços externs

• Col·legi professional de periodistes de Galícia
• Col·legi de periodistes de Catalunya Arxivat 2008-11-01 a Wayback Machine.
• Col·legi de periodistes de València
• Comitè Mundial de Llibertat de premsa Arxivat 2010-07-24 a Wayback Machine.
• Cort Interamericana de Dret Humans
• Codi Deontologic de la FAPE
• Omissió de Queixes i deontologia de la FAPE.
• Europeu de Deontologia del Periodisme.
• Declaració de principis de la FIP sobre la conducta del periodistes Arxivat 2007-10-14 a Wayback Machine..
• Ètic del periodisme i els mitjans de comunicació en el món.
• de la premsa de Madrid.
• Declaració Universal de Drets Humans.
• Internacional d'Ètica periodística de La UNESCO