Viquipèdia

Diògenes de Sinope

filòsof grec
(S'ha redirigit des de: Diògenes el Cínic)

Diògenes (en grec antic: Διογένης ὁ Σινωπεύς, llatí: Diogenes), sovint anomenat el cínic (ὁ Κυνικός, ho Kynikós, de vegades traduït com 'el Ca'), fou un filòsof de l'antiga Grècia natural de Sinope. Pertanyia a l'escola cínica (en conseqüència, és considerat un socràtic menor), i va néixer cap al 400 aC i va morir a Corint el 323 aC.[1] Es considera el més influent i conegut dels filòsofs cínics, i és conegut per les nombroses anècdotes que l'envolten, moltes de les quals són pseudobiogràfiques.

Infotaula de personaDiògenes de Sinope

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(grc) Διογένης ὁ Σινωπεύς Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementc. 400 aC Modifica el valor a Wikidata
Sinop Modifica el valor a Wikidata
Mortc. 323 aC Modifica el valor a Wikidata (76/77 anys)
Antiga Corint (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófilòsof Modifica el valor a Wikidata
Activitat(Floruit: 414 aC–323 aC Modifica el valor a Wikidata)
MovimentCinisme Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsXeníades i Antístenes d'Atenes Modifica el valor a Wikidata
AlumnesCrates de Tebes i Onesícrit Modifica el valor a Wikidata
Goodreads character: 24172

Ha donat nom al famós síndrome de Diògenes, malgrat que la seva filosofia propugnava justament el contrari, el rebuig a les riqueses i les coses materials.

Biografia

modifica

Segons Diògenes Laerci, el seu pare era un banquer anomenat Hicèsias.[2] Sembla probable que Diògenes també es va inscriure al negoci bancari ajudant el seu pare.[1]

En algun moment, Hicèsias i Diògenes es van veure implicats en un escàndol que implicava l'adulteració o la degradació de la moneda;[3] com a conseqüència, Diògenes va ser enviat a l'exili i va perdre la seva ciutadania i tots els seus béns materials.[4][1] Aquest aspecte de la història sembla estar corroborat per l'arqueologia: s'han descobert a Sinope un gran nombre de monedes desfigurades (esclafades amb un gran segell de cisell) que daten de mitjans del segle iv aC, i altres monedes de l'època porten el nom de Hicèsias com el funcionari que les va encunyar.[5] En aquests temps, doncs, hi havia moltes monedes falses circulant a Sinope, desfigurades deliberadament per tal de deixar-les sense valor com a moneda de curs legal.[4] Sinope s'estava disputant entre faccions properses i progregues al segle iv aC, i hi pogué haver motius polítics més que financers darrere el fet.

Atenes

modifica
 
Diògenes assegut a la seva banera, de Jean-Léon Gérôme (1860)

Segons una contarella, Diògenes va anar a l'Oracle de Delfos per demanar-li consell, i li va dir que havia de «desfigurar la moneda». Després de la debacle de Sinope, Diògenes va comprendre que l'oracle volia dir que havia de desfigurar la moneda política, i no les monedes reals. Va viatjar a Atenes, i va fer de l'objectiu de la seva vida desafiar els costums i els valors establerts. Argumentava que, en comptes de preocupar-se per la veritable naturalesa del mal, la gent només es basava en interpretacions habituals.[1] Després d'una joventut extravagant, va emprendre una vida d'austeritat i d'autocontrol: es diu que, a l'estiu, es cobria d'arena calenta i, a l'hivern, es colgava de neu; vivia al carrer o dins un tonell, anava mal vestit i descalç i altres circumstàncies semblants i en general excèntriques. Sembla, però, que tot i així fou prou respectat pels atenesos de l'època.

A Atenes, Diògenes va sentir atret per l'ensenyament ascètic d'Antístenes, deixeble de Sòcrates. Quan Diògenes va demanar a Antístenes que fos el seu mentor, Antístenes el va ignorar i, segons es diu, «finalment el va colpejar amb el seu bastó». Diògenes va respondre: «colpeja, perquè no trobaràs cap fusta prou dura per allunyar-me de tu, sempre que cregui que tens res a dir». Diògenes es va convertir en l'alumne d'Antístenes, malgrat la brutalitat amb què va ser rebut inicialment.[1][6][7] Malgrat que no se sap si la seva relació com a mestre i deixeble és verídica o fictícia,[8][9][10] Diògenes va superar seu pretès mestre tant en reputació com en l'austeritat de la seva vida. Considerava que evitar els plaers terrenals era un contrast i un comentari sobre els comportaments atenesos contemporanis. Aquesta actitud es basava en un menyspreu pel que considerava la bogeria, la pretensió, la vanitat, l'autoengany i l'artificialitat de la conducta humana.

 
Diògenes cerca un home, de Castiglione (c. 1645 - 1655), al Museu del Prado

Sobre la seva estada a Atenes es conten moltes altres anècdotes, que il·lustren la coherència lògica del seu personatge. Diògenes va arribar a Atenes amb un esclau anomenat Manes, que va fugir d'ell al cap de poc. Amb un humor característic, Diògenes va descartar la seva mala sort, dient: «si Manes pot viure sense Diògenes, per què no pot Diògenes viure sense Manes?»[1][11] Diògenes es burla d'aquesta relació d'extrema dependència. Es va adaptar al temps vivint en un tonell de vi d'argila[12][13] que pertanyia al temple de Cíbele.[1][7] Va destruir la sola escudella de fusta que posseïa en veure un nen pagès beure del buit de les seves mans, exclamant: «Estúpid que sóc, per haver portat un equipatge superflu tot aquest temps!».[14][1][7][15] Solia passejar a plena llum del dia amb una llàntia; quan li demanaven què feia, responia: «estic cercant un home». Les fonts modernes sovint diuen que Diògenes cercava un home honest, però en les antigues simplement cerca un home (ἄνθρωπον ζητῶ).[1] Això s'ha interpretat en el sentit que, segons la seva opinió, el comportament sense raonament de la gent que l'envoltava no mereixia que hom els qualificàs com a homes. Diògenes cercava un home, però se suposa que no va trobar més que canalla i canalla.[1]

 
Plató i Diògenes (segle xvii) de Mattia Preti

Diògenes tenia menyspreu per Plató i la seva filosofia abstracta.[1] Diògenes considerava Antístenes com el veritable hereu de Sòcrates, i compartia el seu amor per la virtut i la indiferència per la riquesa,[16] juntament amb un menyspreu per l'opinió general.[17] Diògenes compartia la creença de Sòcrates que podia funcionar com a metge de les ànimes dels homes i millorar-les moralment, alhora que menyspreava com era d'obtús. Plató va descriure Diògenes com «un Sòcrates que es va tornar boig».[1][18] Segons Diògenes Laerci, quan Plató va donar la definició de l'home com a «bípede sense plomes», Diògenes va agafar un pollastre[19] i el va portar a Acadèmia platònica, dient: «aquest és l'home de Plató» (Οὗτός ἐστιν ὁ Πλάτωνος ἄνθρωπος), de manera que l'acadèmia va afegir amb ungles planes amples a la definició.[1]

Corint

modifica

En un viatge a Egina, fou capturat per pirates i portat a Creta per ser venut com a esclau. Quan li demanaren què sabia fer, va dir que sabia manar als humans. El va comprar Xeníades de Corint, que aviat li va donar la llibertat, i li va encarregar cuidar el seu fill. Va viure a Corint, però passava els hiverns a Atenes.

Diògenes Laerci (6.60) conta que es va entrevistar amb Alexandre el Gran; quan el rei es va presentar com a «Alexandre el Gran», Diògenes va respondre: «jo sóc Diògenes el gos»; Alexandre li va demanar si podia fer res per ell, i va respondre que «res més que ser fóra abans del capvespre». Val a dir que aquesta història és inventada, car al començament del seu regnat Alexandre no es referia a si mateix com «el Gran», títol que no va rebre fins més tard.

Va morir al tomb dels 80 anys, el 323 aC, segons Plutarc el mateix dia que Alexandre.

Pensament

modifica

Diògenes és el representant més conegut de l'anomenada escola cínica. No se n'ha conservat cap obra, i la imatge que hom en té no reflecteix tant el seu pensament, en bona mesura desconegut, com el personatge que la societat grega va crear, fent-lo protagonista d'un gran nombre d'anècdotes, en bona part inventades, relacionades amb el pensament cínic.

Diògenes ha passat a la història com un menyspreador de la cultura, i va influir més per la seva manera de viure que no pas pels seus ensenyaments filosòfics. Diògenes fou el primer a anomenar-se a si mateix cosmopolita, en lloc de declarar-se ciutadà d'una ciutat o d'un estat.

Diògenes ensenyava amb l'exemple. Va intentar demostrar que la saviesa i la felicitat pertanyen a l'home que és independent de la societat i que la civilització és regressiva. Va menysprear no només l'organització familiar i sociopolítica, sinó també els drets de propietat i la reputació. Fins i tot va rebutjar les idees tradicionals sobre la decència humana. A més de menjar al mercat, es diu que Diògenes va orinar sobre els que l'insultaven,[1] va defecar al teatre,[20] es va masturbar en públic i va assenyalar la gent amb el dit del mig, que era considerat insultant.[1][21] Diògenes Laerci també relata que Diògenes escopia i feia pets en públic.[22] A la pregunta sobre el fet que menjàs en públic, Diògenes va dir: «si esmorzar no és gens fora de lloc, aleshores tampoc no és fora de lloc esmorzar al mercat».[23] Sobre la indecència de la seva masturbació en públic, diria: «si fos tan fàcil desterrar la fam fregant-me la panxa...».[23]

Representacions

modifica

Diògenes ha estat representat diverses vegades al llarg de la història de l'art, sovint com a personificació del menyspreu envers les convencions socials.

Referències

modifica
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 Laerci, Diògenes. Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres: Diògenes. 
  2. ↑ Un trapezites (τραπεζῖτης) era un banquer que podia canviar divises, concertar préstecs i, de vegades, s'encarregava de l'encunyació de la moneda.
  3. ↑ Navia, Luis E. Diogenes the Cynic : the war against the world. Amherst, NY: Humanity Books, 2005, p. 226. ISBN 9781591023203. «La paraula parakharaxis (παραχαράξις) es pot entendre de diverses maneres, com ara la desfiguració de la moneda o la falsificació de monedes o l'adulteració de diners.» 
  4. ↑ 4,0 4,1 Miller, 2011, p. 76.
  5. ↑ Seltman, C. T «Diogenes of Sinope, Son of the Banker Hikesias». Transactions of the International Numismatic Congress 1936 [London], 1938.
  6. ↑ Claudi Elià, Varia Historia, X 16
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Jeroni d'Estridó, Adversus Jovinianum, II 14.
  8. ↑ Long, A. A. «The Socratic Tradition: Diogenes, Crates, and Hellenistic Ethics». A: The Cynics: The Cynic Movement in Antiquity and Its Legacy. University of California Press, 1996. ISBN 978-0-520-21645-7. 
  9. ↑ Dudley, Donald R. A History of Cynicism from Diogenes to the 6th Century A.D. Cambridge: Methuen and Company Limited, 1937. 
  10. ↑ Prince, Susan. «Socrates, Antisthenes, and the Cynics». A: A Companion to Socrates. Blackwell Publishing, 2005. ISBN 978-1-4051-0863-8. 
  11. ↑ Sèneca el Jove, De tranquillitate animi, VIII 7; Claudi Elià, Varia Historia, XIII 28.
  12. ↑ Miller, 2011, p. 78.
  13. ↑ Desmond, William. Cynics. University of California Press, 2008, p. 21. ISBN 9780520258358. 
  14. ↑ Miller, 2011.
  15. ↑ Sèneca el Jove, Epístoles, 90.14.
  16. ↑ Plató, Apologia Arxivat 2009-09-24 a Wayback Machine., 41e.
  17. ↑ Xenofont, Apologia Arxivat 2009-09-24 a Wayback Machine., 1.
  18. ↑ Claudi Elià, Varia Historia, XIV 33.
  19. ↑ Desmond, William. Being and the Between: Political Theory in the American Academy. SUNY Press, 1995, p. 106. ISBN 9780791422717. 
  20. ↑ Dió Crisòstom, Oracions, VIII 36; Julià, Oracions, VI 202c.
  21. ↑ Epictet, Discursos, III 2.11.
  22. ↑ Todd, Benjamin Lee. Apuleios Florida: a commentary, 2012, p. 132. 
  23. ↑ 23,0 23,1 Miller, 2011, p. 80.

Enllaços externs

modifica
En altres projectes de Wikimedia:
 
Commons
 Commons  
 
Viquidites
 Viquidites
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Diògenes_de_Sinope&oldid=33628090»