Discussió:Hiperuricèmia

Hiperuricèmia - gota

Amb la gota, sempre (en un moment o altre) hi ha hiperuricèmia, però sempre que hi ha hiperuricèmia no hi ha gota. Erròniament s'havia introduït en aquest article la sinonímia d'ambdós termes!

--Jmarchn (disc.) 07:02, 5 des 2009 (CET)

Eliminació de fragment

He eliminat el fragment que correspon al tractament de la hiperuricèmia, però no de la gota. A més en el segon paràgraf hi han afirmacions gratuïtes del tipus: "Els metges no aconsegueixen optimitzar el tractament...".

Durant els períodes entre crisis el tractament farmacològic va destinat a retardar l'aparició d'un nou atac de gota. En aquest àmbit el fàrmac que ha donat més evidència de ser efectiu ha estat la colquicina, tot i que el seu efecte ve acompanyat d'una llarga llista d'efectes secundaris, raó per la qual s'està intentant buscar solucions alternatives que no impliquin la seva utilització. D'altra banda, el control de la uricèmia es basa en el seguiment de dietes equilibrades en glúcids i lípids i la restricció del consum de begudes alcohòliques, que contribueix a millorar els nivells d'urats en sang i per tant a reduir el risc de patir més atacs de gota. Com a complements d'aquestes dietes també trobem medicaments hipouricemiants com l'alopurinol, que actua inhibint enzimàticament la xantina oxidasa, un enzim implicat en l'oxidació de la xantina i la hipoxantina donant lloc a àcid úric. La benzbromarona també és un fàrmac- en alguns casos més eficaç que l'alopurinol- que ajuda a disminuir la concentració d'àcid úric en sang ja que afavoreix la seva excreció.

No obstant avui en dia disposem de varis tractaments per millorar els símptomes de la gota i els nivells d'àcid úric en sang, cap d'aquestes teràpies és absolutament eficaç. Els metges no aconsegueixen optimitzar el tractament per tal d'obtenir nivells suficientment baixos d'urats en sang i a aquesta evidència se li suma el fet que la majoria de vegades el propi pacient no segueix amb rigor el tractament proposat, per la qual cosa el resultat pertinent no és suficientment satisfactori. Els estudis més recents en aquesta àrea han ajudat a comprendre millor el funcionament dels transportadors de membrana que participen en l'excreció de l'àcid úric, els gens que controlen aquesta excreció i la forma en la que els cristalls d'urat causen la inflamació. Això ha obert les portes a nous enfocaments terapèutics, en els que encara s'està treballant per tal d'avaluar la seva eficàcia.

--Jmarchn (disc.) 14:43, 15 des 2011 (CET)