Per a altres significats, vegeu «Dux».
Retrat del dux Leonardo Loredan usant el tradicional corno ducale (Giovanni Bellini, després de 1501, National Gallery de Londres).
Palau Ducal de Venècia, residència del dux.

El dux (llatí dux, «líder») o dogo (de l'italià doge, adaptació del venecià doxe, i aquest al seu torn del llatí dux) va ser el magistrat suprem i màxim dirigent de la República de Venècia durant més de mil anys, entre els segles VIII i XVIII[1].

Orígens del títolModifica

Aquest títol va començar a utilitzar-se quan la ciutat de Venècia estava subjecta a la sobirania de l'Imperi bizantí, sent permanent després que la ciutat aconseguís la seva independència de Constantinoble. D'acord amb la tradició veneciana, el primer dux va ser Paolo Lucio Anafesto, triat per al càrrec l'any 697.[2][3]

Característiques del càrrecModifica

 
Elecció del dux pels quaranta-u - Gabriele Bella

Encara que entre el segle VIII i el segle XII el poder del dux era molt fort, mai va ser possible als titulars del càrrec fer que el títol fos hereditari i formar dinasties, ja que l'aristocràcia veneciana, grup del qual sorgien els dux, va conservar mecanismes per evitar que el poder es concentrés en un sol individu, impedint així que el dux es convertís en un príncep absolut.[1]

Després, a partir del segle XII, l'aristocràcia va aconseguir limitar les facultats del dux en amplis aspectes; així, a través del desenvolupament de cossos constitucionals es van normativitzar les funcions del govern en diverses àrees de l'organització de l'Estat. En assumir el càrrec, el dux havia de prestar jurament pel qual acatava la supremacia constitucional sobre la personal, limitant-se d'aquesta forma en les seves facultats des de l'inici del seu mandat, en tant un dux ocupava el càrrec per a tota la vida.

Les activitats externes del dux el mostraven com un "rei sense corona" de Venècia, encara que en la pràctica els seus poders estaven seriosament restringits per la pròpia aristocràcia que el triava. Així, un dux no podia concedir audiències o obrir correspondència governamental sense la presència del Consell dels Deu o d'altres òrgans col·legiats, i tampoc se li permetia passar el temps fora del Palau Ducal de Venècia excepte per a actes públics o expedicions militars, de manera que estava subjecte en la pràctica a la vigilància i l'espionatge dels seus propis subordinats. Aquestes i altres restriccions impedien que el dux augmentés els seus poders o intentés transformar-se en rei absolut.

El dux tenia el deure finançar les despeses suntuàries de l'Estat amb la seva pròpia fortuna personal, entre les quals luxoses festivitats i cerimònies públiques, com el carnestoltes, i també obsequis a il·lustres visitants estrangers, entre d'altres. Per aquesta raó, els dux eren triats gairebé exclusivament de l'aristocràcia més adinerada de Venècia. L'últim dux, Ludovico Manin, va ser deposat quan Napoleó va conquistar el nord d'Itàlia i tropes franceses van ocupar Venècia al maig de 1797[1].

Dux notablesModifica

Entre els dux més notables, pot citar-se a Enrico Dandolo (entre 1192 i 1205) que va promoure la Quarta croada i Francesco Foscari (entre 1423 i 1457), sota el comandament del qual els venecians per primera vegada van fer conquestes territorials en sòl italià peninsular.

Llista dels Dux de VenèciaModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Doge». Encyclopædia Britannica, Volume 8.
  2. Donald M. Nicol, Byzantium and Venice: A Study in Diplomatic and Cultural Relations (Cambridge University Press, 1988), pp. 10–12.
  3. J. B. Bury, A History of the Eastern Roman Empire from the Fall of Irene to the Accession of Basil I (A.D. 802–867) (Macmillan, 1912), p. 327.