Giovanni Bellini

pintor italià del Renaixement

Giovanni Bellini, també conegut pel seu sobrenom de Giambellino (ca. 1424, Venècia- id., 1516), va ser un pintor italià del Renaixement, considerat el principal representant del Quattrocento al Vèneto. Fill de Jacopo Bellini i germà de Gentile Bellini.[1]

Infotaula de personaGiovanni Bellini
Giovanni Bellini FeltételezettÖnarcképeKJ.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1430 Modifica el valor a Wikidata
Venècia (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort29 novembre 1516 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata (85/86 anys)
Venècia (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsGiambellino Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPintura Modifica el valor a Wikidata
OcupacióPintor, il·luminador i dibuixant Modifica el valor a Wikidata
GènerePintura d'història i pintura religiosa Modifica el valor a Wikidata
MovimentRenaixement Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsJacopo Bellini Modifica el valor a Wikidata
AlumnesGiorgione i Ticià Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
PareJacopo Bellini Modifica el valor a Wikidata
GermansGentile Bellini i Nicolosia Bellini (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ParentsAndrea Mantegna (cunyat) Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: a154df1e-35f4-4f37-b62e-f0a6ad11866c Discogs: 2248439 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

 
Al·legoria Sacra (1490)

Membre d'una família de pintors, va iniciar-se en el seu art al taller del pare: Jacopo Bellini, on va estudiar i va treballar junt amb els seus germans Gentile i Niccolò. En l'evolució de l'obra de Giovanni Bellini, s'evidencia primerament la influència de son pare i del seu cunyat: Andrea Mantegna (qui s'havia casat l'any 1453 amb la seua germana Niccolosia). Després —a partir del 1460— inicià una segona etapa més personal en la qual es va allunyar de l'estil patern i en què superà els regustos del gòtic tardà, rebent les influències de Piero della Francesca, que el van portar a sintetitzar el color amb la forma i a unificar en un mateix espai els objectes i la resta d'éssers figurats, tal com es fa palès en La coronació (c. 1473). En aquesta mateixa època, va conèixer Antonello da Messina (vers 1475), qui va deixar-li l'empremta de la prevalença de la llum.

D'aquesta manera, va anar accedint a un progressiu alliberament del color respecte del dibuix (això esdevindria més tard la base per a la pintura vèneta del Cinquecento). Aquest alliberament cromàtic és apreciable en les magnífiques obres que va realitzar per a les esglésies venecianes de San Zaccaria i San Giobbe.

L'any 1479, el seu germà Gentile se'n va anar a Constantinoble a treballar per al soldà Mehmet II, i Giovanni va ocupar el seu lloc en la realització dels frescos del Palazzo Ducale venecià. Malauradament, les pintures que hi va realitzar van ser destruïdes l'any 1577 a causa d'un incendi.

Progressivament, en l'obra de Giovanni Bellini es va anar imposant la riquesa cromàtica, tal com es pot apreciar en La Transfiguració (c. 1480). Aquest alliberament del color i de la llum és destacable en les seues marededéus, retrats amb paisatges de fons en què representa la natura de manera realista, ja siga animada pel treball humà o bé aquietada o detinguda, per la gran varietat cromàtica i lumínica amb què l'envolta.

L'obra de Giovanni Bellini es caracteritza per un conjunt d'obres sovint dedicades als mateixos temes, en les quals manifesta un perfecte domini del sentit de l'espai i els efectes de la llum, sintetitzats amb una gran espiritualitat a la qual arriba gràcies a una impressionant expressivitat.

Els seus principals deixebles van ser Giorgione, Ticià i Sebastiano del Piombo. Es va mantenir actiu i atent a novetats fins al final dels seus dies; les seues últimes obres delaten la influència de Giorgione. Dürer el va esmentar com el pintor més important a la seua ciutat.

 
Sant Francesc en èxtasi , 1480; oli i tremp sobre taula; Col·lecció Frick, Nova York.
 
El Salvador, Reial Academia de Bellas Artes, Madrid.
 
Nunc Dimittis, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.
 
La Verge amb el Nen entre dos sants, Museu del Prado, Madrid.

ValoracióModifica

Tant en el sentit artístic com en el mundà, la carrera de Bellini va ser, en general, molt pròspera. La seva llarga carrera va començar amb l'estil Quattrocento, però va madurar fins als estils progressius del Renaixement post-Giorgione. Va viure per veure com la seva pròpia escola superava amb escreix la dels seus rivals, els Vivarini de Murano; va encarnar, amb un poder creixent i madur, tota la gravetat devocional i també l'esplendor mundà de la Venècia del seu temps; i va veure propagada la seva influència per una sèrie d’alumnes, dos dels quals almenys, Giorgione i Ticià, van igualar o fins i tot van superar el seu mestre. Ticià el va desafiar, reclamant un lloc igual al costat del seu mestre. Altres alumnes de l'estudi de Bellini van ser Girolamo Galizzi da Santacroce, Vittore Belliniano, Rocco Marconi, Andrea Previtali [2] i possiblement Bernardino Licinio.

En la perspectiva històrica, Bellini va ser essencial per al desenvolupament del Renaixement italià per a la seva incorporació d’estètiques del nord d’Europa. Influït significativament per Antonello da Messina i altres tendències contemporànies de l'època, com la pintura a l'oli, Bellini va introduir el pala, o retaule d'un sol panell, a la societat veneciana amb la seva obra "Coronació de la Mare de Déu". Alguns detalls d'aquesta peça, com ara trencaments en el modelatge de figures i ombres, impliquen que Bellini encara estava treballant per dominar la tècnica de l'oli. Aquesta pintura també difereix de les anteriors escenes de coronació, ja que apareix com una "finestra" a una escena natural, i exclou els típics amfitrions del paradís que l'acompanyen. Els senzills escenaris permeten als espectadors relacionar-se amb l'escena amb més facilitat que abans, reflectint els conceptes d’inventisme i humanisme d’Alberti.[3] També va utilitzar el simbolisme disfressat integral del Renaixement nòrdic. Bellini va ser capaç de dominar l’estil Antonello de pintura a l’oli i la textura superficial, i va utilitzar aquesta nova habilitat per crear un enfocament de la pintura refinat i clarament venecià. Combinà aquesta nova tècnica amb les tradicions venecianes i bizantines d’iconografia i color per crear un tema espiritual que no es troba a les peces d’Antonello. El realisme de la pintura a l'oli juntament amb les tradicions religioses de Venècia eren elements únics de l'estil de Bellini que el distingien com un dels més innovadors de la pintura del Renaixement venecià.[4][5][6] Com es demostra en treballs com Sant Francesc en èxtasi (c. 1480) i el Retaule de San Giobbe (c. 1478), Bellini fa ús del simbolisme religiós a través d'elements naturals, com ara vinyes i roques. Tot i així, la seva contribució més important a l'art rau en la seva experimentació amb l'ús del color i l'atmosfera en la pintura a l'oli.

Els museus espanyols tenen una presència escassa però d’alta qualitat de les seves obres. El Museu del Prado posseeix una Verge i nen entre dos sants, amb la col·laboració del taller.[7] El Museu Thyssen-Bornemisza conserva un Nunc Dimittis,[8] i la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando té un Salvador.[9]

ObresModifica

Algunes de les seues principals obres:

ReferènciesModifica

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.54. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 12 novembre 2014]. 
  2. S.J. Freedberg, p 171
  3. Peter Humfrey et al, "Bellini Family," Grove Art Online, Oxford Art Online, Oxford university Press (2003), https://doi.org/10.1093/gao/9781884446054.article.T007643
  4. Humfrey
  5. Stephen J. Campbell and Michael W. Cole, Italian Renaissance Art. (New York, New York: Thames and Hudson Inc., 2012), 239-244.
  6. John T. Paoletti and Gary M. Radke, Art in Renaissance Italy. (Upper Saddle River, NJ: Pearson Prentice Hall, 2012), 322-326.
  7. «The Virgin and Child between two Saints - The Collection - Museo Nacional del Prado». www.museodelprado.es. [Consulta: 25 març 2020].
  8. «Nunc Dimittis» (en anglès). Museo Nacional Thyssen-Bornemisza. [Consulta: 25 març 2020].
  9. Fernando, Real Academia de BBAA de San. «Bellini, Giovanni - El Salvador» (en castellà). Academia Colecciones. [Consulta: 25 març 2020].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giovanni Bellini