Eduardo Blanco Rodríguez
Eduardo Blanco Rodríguez (Sevilla, 26 de març de 1913- Madrid, 20 d'octubre de 2004[1]) va ser un militar espanyol que va ocupar diversos càrrecs durant la Dictadura franquista. Va ser especialment conegut com a director general de Seguretat (DGS) i el seu consegüent paper en la repressió franquista.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 26 març 1913  Sevilla (Espanya) |
| Mort | 20 octubre 2004 (91 anys) Madrid |
 Director General de Seguretat | |
| 20 de novembre de 1965 – 1 de febrer de 1974 | |
| Activitat | |
| Ocupació | militar |
| Partit |  Falange Española de las JONS |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Guerra Civil espanyola i Front oriental de la Segona Guerra Mundial |
Premis | |
Biografia modifica
Va néixer a Sevilla el 26 de març de 1913.[2]
El juliol del 1936, al començament de la Guerra civil, estudiava a Madrid Filosofia i Lletres. Durant la contesa va combatre amb les forces del Bàndol revoltat com a alferes provisional.[2] Fou militant de la Falange i també era afiliat a Acción Católica.[3] Durant la Segona Guerra Mundial es va unir a la Divisió Blava[4] i va combatre al Front Oriental integrat en l'Exèrcit alemany. Posteriorment va estar adscrit en la Legió i destinat en diferents llocs del nord d'Àfrica.
Des de 1959 va estar adscrit a la Direcció general de Seguretat (DGS), on va fer carrera en els següents anys. L'abril de 1962 va ser nomenat cap del Servei d'informació de la DGS.[5]
El novembre de 1965, ostentant el rang de Coronel, és nomenat Director General de Seguretat.[6] Per la seva labor en la repressió franquista, aviat va ser reconegut per el règim dictatorial com a expert en la «lluita antisubversiva».[7] En aquests anys els Guerrillers de Crist Rei, un grup terrorista de ultraderecha, van estar estretament relacionats amb Eduardo Blanco.[8] Malgrat el control que els serveis de seguretat al comandament d'Eduardo Blanco tenien sobre l'oposició antifranquista, la policia i els serveis secrets —Servei Central de Documentació (SECED)— actuaven a espases un de l'altre, sense cap clara coordinació.[9] Aquesta greu descoordinació va quedar en evidència quan el desembre de 1973 es va assassinar Carrero Blanco, que Eduardo Blanco no va poder o no va saber impedir. El propi Eduardo Blanco va reconèixer posteriorment que el magnicidi va ser «un cop mestre».[10] El fracàs de les forces de seguretat va tenir conseqüències: l'1 de febrer de 1974 va ser destituït i substituït pel també militar Francisco Dueñas Gavilán.[11]
El 22 d'abril de 1974 va ser nomenat Director General de Promoció del Sàhara,[12][13] amb la missió d'anul·lar l'activitat del Front Polisario.[7]
Va morir a Madrid el 20 d'octubre de 2004.[1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 "Necrológica. Mariano Gamir Ulibarri", ABC, pág. 44 (21 de octubre de 2004)
- ↑ 2,0 2,1 Joaquín Bardavío, Justino Sinova (2000). Todo Franco: franquismo y antifranquismo de la A a la Z, Plaza & Janés, pág. 80
- ↑ Manuel Cerdán (2013). Matar a Carrero: la conspiración, Plaza & Janés, pág. 220
- ↑ Rémi Kauffer (2002). OAS: histoire de la guerre franco-française, Seuil, pág. 202
- ↑ Moisés Prieto (2015). Zwischen Apologie und Ablehnung, Colonia: Böhlau Verlag, pág. 93
- ↑ Julio de Antón (2000). Historia de la policía española. Vol. 1, Julio de Antón, pág. 498
- ↑ 7,0 7,1 José Ignacio Algueró Cuervo (2006). El Sahara y España: claves de una descolonización pendiente, Ediciones Idea, pág. 139
- ↑ Gordon Carr (2010). The Angry Brigade: A History of Britain's First Urban Guerilla Group, PM Press, pág. 209
- ↑ Manuel Cerdán (2013). Matar a Carrero: la conspiración, Plaza & Janés, pág. 221
- ↑ Floren Aoiz (2005). El jarrón roto. La transición en Navarra: una cuestión de Estado, Txalaparta, pág. 147
- ↑ Julio de Antón (2000). Historia de la policía española. Vol. 1, Julio de Antón, pág. 541
- ↑ Tony Hodges (1983). Western Sahara: the roots of a desert war, L. Hill, pág. 169
- ↑ Gabriel Cardona (2003). El gigante descalzo: El ejército de Franco, Águilar, pág. 451