Direcció General de Seguretat
La Direcció general de Seguretat (DGS) va ser un organisme autònom espanyol depenent del Ministeri de Governació i responsable de la política d'Ordre públic en tot el territori nacional d'Espanya.
Dirección General de Seguridad
| |
 Edifici de la Casa de Correos (a la Puerta del Sol), coneguda per haver estat seu de la DGS. | |
| Dades | |
|---|---|
| Nom curt | DGS  |
| Tipus | Direcció General |
| Camp de treball | Ordre públic |
| Història | |
| Creació | 26 d'octubre de 1886 |
| Data de dissolució o abolició | 24 d'octubre de 1986 |
| Reemplaçat per | Secretaria d'Estat de Seguretat |
| Activitat | |
| Àmbit |  Espanya |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, l'organisme va incrementar el seu paper de control de l'ordre públic durant la Dictadura de Franco, convertint-se en un dels ressorts principals de la repressió franquista. En 1986 va augmentar la seva estructura orgànica al d'una secretaria d'estat, desapareixent com a tal. En l'actualitat, l'organisme oficial que continua les seves funcions és la Secretaria d'Estat de Seguretat.
Història modifica
Orígens modifica
Va ser creada en 1886 com un organisme estatal, dependent del Ministeri de Governació, que centralitzés tots els serveis policials i cossos de seguretat existents en l'època.[1][2] Com a primer Director General de Seguretat va ser nomenat el mariscal Antonio Dabán y Ramírez de Arellano.[1] A partir de llavors, el nou organisme es va convertir en un important ressort de les polítiques governamentals d'ordre públic.
Guerra civil espanyola modifica
Després del començament de la Guerra civil espanyola, la DGS va quedar sota control republicà, però es va veure impotent per controlar els passejos, txeques i altres "actes incontrolats" que es van fer habituals en els primers mesos.[3] En aquells dies de juliol el Director de Seguretat Alonso Mallol es va veure horroritzat per aquella situació i no va ser capaç de posar-li fre eficaçment.[3] En aquest context, cal assenyalar un fet que no és de menor importància: durant els primers dies de la contesa, grups d'anarquistes i d'altres faccions van prendre el control de nombroses fitxes policials i expedients personals pertanyents als arxius del Ministeri de la Governació.[4] A finals de juliol de 1936, Manuel Muñoz Martínez fou nomenat cap de la DGS.[5] La seva tasca al capdavant de la DGS va fer que se l'acusés de passivitat o implicació en els assassinats de la Model de Madrid i les matances de Paracuellos. No obstant això, la seva implicació a Paracuellos ha estat desmentida per alguns historiadors com Ian Gibson, que recorda que para llavors la DGS existia més sobre el paper que en la realitat:[6]
| « | Manuel Muñoz Martínez, director general de Seguretat, havia abandonat Madrid en la nit del 6 de novembre, sent assumit el seu lloc pel sotsdirector, Vicente Girauta Linares. En anar-se el Govern a València, la Direcció general de Seguretat, com a tal, va desaparèixer pràcticament com a entitat policial madrilenya i, a partir de llavors, tots els seus efectius, serveis, etc., van passar a dependre de la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa... | » |
| — Gibson (2005) | ||
Després dels "fets de Maig" a Catalunya, la DGS es va fer càrrec de la repressió sobre els grups insurrectes i, en particular, sobre el petit Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), labor de la qual es va encarregar Ricardo Burillo Stholle com a cap superior de Seguretat a Barcelona.
Dictadura franquista modifica
Després del final de la guerra civil i l'establiment de la Dictadura franquista, aquesta va reorganitzar profundament la DGS amb la concentració de nombrosos serveis sota el seu control directe i amb això incrementant el seu poder.[7] La política del bàndol vencedor distava molt de la reconciliació nacional i es basava enterament en la visió de victòria sobre els vençuts.[8] La nova Llei per a la Seguretat de l'Estat acabà de remarcar aquest nou caràcter de la DGS.[8]
José Ungría Jiménez va ser nomenat nou Director General immediatament després del final de la guerra, i José Finat y Escrivá de Romaní a continuació.[7] De fet, Escrivá de Romaní destacarà per la seva duríssima repressió i fins i tot va arribar a convidar Heinrich Himmler perquè visités Madrid, amb la idea d'establir una col·laboració policial amb la Gestapo.[9] La seva última decisió com a Director General de Seguretat va ser engegar l'anomenat "Arxiu Judaic", un conjunt de documents elaborats pels governs civils per fitxar i tenir controlats als jueus residents a Espanya, uns 6.000.[10] Amb l'ocupació alemanya de França en 1940, la Policia franquista va establir al país gal una xarxa d'agents amb l'objectiu de perseguir o detenir als dirigents de la República espanyola en l'exili.[11] Un d'aquells policies era Pedro Urraca Rendueles, conegut per ser un dels caps de la xarxa i pels seus mètodes.[11] Des del començament, van comptar amb el suport de les autoritats de la França de Vichy i la "Gestapo" alemanya.[11] Així, ràpidament van caure nombrosos capdavanters i personalitats destacades de l'antic bàndol republicà. Entre uns altres van ser detinguts l'ex-Ministre de Governació Julián Zugazagoitia o el President de la Generalitat Lluís Companys,[12] l'ex-ministre Joan Peiró i Belis o un dels antics Directors de la DGS en època republicana, Manuel Muñoz Martínez.
La seva seu, que per a aquesta època estava situada en la Real Casa de Correos de la famosa Puerta del Sol (Madrid), es va fer famosa com a centre de tortures, amb coneguts casos com els del dirigent comunista Julián Grimau, el President Companys,[12] o del dirigent socialista Tomás Centeno Sierra,[13] mort en estranyes circumstàncies en les dependències de la Direcció General.[13] L'etapa de Carlos Arias Navarro com a Director General, sota el ministeri de Camilo Alonso Vega, va anar especialment destacada per la repressió.[14] El Cos General de Policia també tenia oficines en la Puerta del Sol, incloent les de la Brigada Político-Social.
El 13 de setembre de 1974, l'organització armada ETA-V Assemblea va perpetrar l'anomenat atemptat del carrer del Correo mitjançant la col·locació d'una potent bomba en la propera cafeteria Rolando. L'objectiu el constituïen els nombrosos policies que habitualment visitaven l'establiment, però entre els tretze morts que va provocar l'explosió, només un va resultar ser policia. ETA mai es va atrevir a reivindicar l'atemptat.[15]
Desaparició modifica
Després de la mort de Franco i el començament de la Transició, en 1978 la DGS va ser reorganitzada orgànicament per adaptar-la a la realitat de l'època.[16] En 1986 l'organisme va ser elevat a la categoria de Secretaria d'Estat, convertint-se així en l'actual Secretaria d'Estat de Seguretat.[17]
Directors generals de Seguretat modifica
Aquesta llista no és completa, ja que solament apareixen els Directors Generals de Seguretat en el període comprès entre 1924 i 1986.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Origen de la Dirección General de Seguridad (I)
- ↑ Gaceta de Madrid núm. 300, pp. 282-283 (27 d'octubre de 1886)
- ↑ 3,0 3,1 Hugh Thomas (1976); pág. 305
- ↑ Hugh Thomas (1976); pág. 302
- ↑ Gaceta de Madrid: Diario Oficial de la República núm. 213, pp. 923-924 (31 de juliol de 1936)
- ↑ Ian Gibson (2005); Paracuellos: cómo fue, Madrid: Temas de Hoy; pág. 242
- ↑ 7,0 7,1 BOE núm. 269, pág. 5333 (23 de setembre de 1939)
- ↑ 8,0 8,1 Jesús Martínez (1998); pág. 32
- ↑ Josep Fontana (2000); Por favor. Una Historia de la Transición. Barcelona, Crítica. pág. 181
- ↑ La lista de Franco para el Holocausto
- ↑ 11,0 11,1 11,2 «El cazador de rojos». El País.
- ↑ 12,0 12,1 «Lluís Companys, 70 años de un crimen contra Catalunya». Público.
- ↑ 13,0 13,1 El periodo del PSOE en la clandestinidad (1939-1977), a pàgina oficial del PSOE.
- ↑ Jesús Martínez (1998); pág. 169
- ↑ «Atentado de la calle del Correo: un caso similar todavía no aclarado». El País, 27-05-1979 [Consulta: 6 març 2013].
- ↑ BOE núm. 148, pp. 14849-14850 (22 de junio de 1978)
- ↑ BOE núm. 256, pág. 35916 (25 d'octubre de 1986)
Bibliografia modifica
- Martínez, Jesús. Historia de España. Siglo XX (1939-1996). Madrid: Cátedra, 1998. ISBN 9788437617039.
- Thomas, Hugh. La Guerra Civil Española. París: Ruedo Ibérico, 1976. ISBN 84-253-2767-9.