Gil de Roma
Gil de Roma, Egidi de Roma, Egidi Romà o Egidio Colonna[1] (llatí: Ægidius Romanus (1243-1316) va ser un escriptor, filòsof i teòleg eremita agustí, considerat com el fundador de la primitiva escola agustiniana i especialitzat en lògica. Va ser alumne de Tomàs d'Aquino. Va ser arquebisbe de Bourges.
  | |
| Nom original | (fr) Gilles de Rome |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. 1243 Roma |
| Mort | 22 desembre 1316 (72/73 anys) Avinyó |
| Arquebisbe catòlic | |
| maig 1295 (Gregorià) – ← Simon de Beaulieu – Raynaud de La Porte → Diòcesi: arquebisbat de Bourges | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de París |
| Activitat | |
| Camp de treball | Teologia i filosofia medieval |
| Ocupació | filòsof, sacerdot catòlic, escriptor, teòleg |
| Professors | Tomàs d'Aquino |
| Alumnes | James of Viterbo (en)  |
| Orde religiós | Orde de Sant Agustí |
| Consagració | Bonifaci VIII |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Família | Família Colonna |
Va ser el primer agustí a ingressar al claustre de la Universitat de París.
Pensament políticModifica
Gil de Roma, a més de desenvolupar una teologia, va reflexionar sobre la monarquia a partir dels textos d'Aristòtil, especialment l'obra Política. En la seva obra De regimine principum (1292) –dedicada a Felip el Bell– reflexiona en el caràcter natural de la sociabilitat humana fins a arribar a l'organització política més complexa. Més que proposar un origen de la societat, descriu les formes en què això podria realitzar-se (desenvolupament de comunitats més petites, consens dels habitants d'un determinat lloc, acció d'un tirà). Defensa a la monarquia com el millor sistema i, desviant-se del pensament aristotèlic, sosté que el rei ni tan sols està obligat a complir la llei positiva.
Més endavant, i en ple conflicte del rei de França amb el papa Bonifaci VIII, publica De ecclesiastica potestate on reflexiona no ja a partir d'una base aristotèlica sinó més aviat agustiniana canviant «civitas» per «regnum» i desenvolupant una eclesiologia nova de base monàrquica però aplicat a l'Església i sobretot al Papa, a qui tots han de sotmetre's: nulli sunt sub Christo rectore, nisi sint sub summo pontifice.
ObresModifica
Després del comentari obligat al Liber de causis i a les sentències de Pere Llombard (treballs exigit per les universitats per a concedir els títols corresponents), escriví:
- Theoremata de corpore Christi (abans de 1277)
- De gradibus formarum (1277-1278)
- Theoremata de esse et essentia (1278-1280)
- Quaestiones disputatae de esse et essentia (1285-1286)
- De erroribus philosophorum
- De regimine principum (1292)
- De ecclesiastica sive summi pontificis potestate (1301)
ReferènciesModifica
- ↑ Tot i que no s'ha pogut aclarir la seva relació amb la família Colonna; cf. Egìdio Romano a l'Enciclopèdia Italiana
BibliografiaModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gil de Roma |
- Enciclopèdia GER, «Egidio Romano»[Enllaç no actiu].
- Leonardo Sileo - Fabio Zanatta, "I maestri di teologia della seconda metà del Duecento" a Storia della Teologia nel Medioevo, vol. III: La teologia delle scuole, PIEMME, Casale Monferrato 1996, p. 102-103
- Giuseppe Santonastaso, Il pensiero politico di Egidio Romano, Firenze, La Nuova Italia 1939