El Parrot

alcalde de Mollerussa del segle XIX i bandoler

El Parrot (Mollerussa, valor desconegut - Lleida, 7 de novembre de 1846) o també Lo Parrot, sobrenom de Jaume Banqué Bas, veí de Mollerussa i alcalde de la localitat l'any 1846. Banqué és tristament cèlebre en tant que bandoler, i fou empresonat i afusellat a Lleida.[1] Segons la llegenda, lo Parrot s'amagava als passadissos subterranis que creuaven la Mollerussa antiga o emmurallada.[2]

Infotaula de personaEl Parrot
Biografia
Naixement(ca) Jaume Banqué Bas Modifica el valor a Wikidata
valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Mollerussa (Pla d'Urgell) Modifica el valor a Wikidata
Mort7 novembre 1846 Modifica el valor a Wikidata
Lleida Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortPena de mort Modifica el valor a Wikidata (Ferida per arma de foc Modifica el valor a Wikidata)
Alcalde
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósometent, polític, bandoler Modifica el valor a Wikidata

Història modifica

Jaume Banqué era veí de Mollerussa, el propietari de l'hostal, l'alcalde del municipi, sometent en cap i bandoler. Aquestes condicions el van situar com una persona molt influent i rica. El fet de ser el propietari de l'hostal de Mollerussa (que usava com a tapadora), el feia sabedor de totes les diligències que passaven per la vila i per tota la comarca. Per altra banda, el fet de ser el batlle de la vila el feia estar al cas de totes les transaccions que es produïen i de disposar de singulars contactes i finalment el fet de ser sometent en cap li servia per tindre contactes i per poder fer de les seves com a bandoler, més fàcilment.[3][4]

Jaume Banqué disposava d'una gran influència tant a la província com a la capital. Tenia contactes tant amb generals de l'exèrcit, governadors civils, així com amb polítics. Per altra banda, sabia guanyar-se a la gent i la seva paraula era convincent, era capaç d'aconseguir salvar un criminal del qual el poble finalment considerava la condemna com una injustícia. N'hi havia prou que ell defensés algú, per tal que les autoritats civils i militars creguessin que es tractava d'un home de bé culpat injustament.[3]

Els Bandolers modifica

Les virtuts, influències i consideració de Banqué per part de la gent li van permetre estructurar un escamot de bandolers format per pagesos i jornalers de la comarca dels quals es coneix que eren almenys 28 a causa de les seves detencions, i per bé que en alguns casos aquests van morir intentant fugir en d'altres van ser jutjats i afusellats. Quan lo Parrot fou detingut, la premsa de Madrid el considerava el cap de diferents partides de bandolers que, amb una organització admirable, tenia infestat el país.[5] El bandoler més destacat després del Parrot era Antoni Tarragó, conegut com a Margalef o Masclet, mà dreta del Parrot i capitost dels bandolers.[6]

La sospita modifica

Si bé hi havia una gran consideració per la figura de Jaume Banqué, la població no acabava de veure clara la progressió que va fer la seva fortuna, amb compres de finques any rere any i l'ús dels diners sense miraments. La rumorologia deia que la riquesa de Banqué era fruit dels robatoris i assalts que s'havien produït a comerciants, venedors, compradors i a diligències i carruatges.[4]

La fi del Parrot modifica

Els problemes pel Parrot i el seu escamot sorgiren quan un dia la diligència-correu que duia a un exdiputat de les Corts de Barcelona, en Francesc Perpiñà, va ser assaltada i ell segrestat. El govern de Madrid va considerar aquest fet inadmissible i va donar carta blanca perquè s'acabés amb aquesta banda. La captura i posterior ajusticiament del Parrot beneficià l'empresa Germans Girona, Clavé i cia., propietaris de la línia de diligències entre Barcelona i Madrid.[3] [4]

El Gegant modifica

 El Parrot
 
Batlle de Mollerussa i bandoler.
Any1985
PoblacióMollerussa
ConstructorPepito Isanda
Pes31,60
PropietariAjuntament i poble de Mollerussa
DetallsColla Gegantera i Grallera l'Arreu

El gegant del Parrot va ser creat l'any 1985 per l'escultor i veí de Mollerussa Pepito Isanda, qui també elaborà el gegant de la Marieta "la Palla" i altres figures com Lo Marraco (1944) cedit a Lleida, la mula guita Gipeta (1986) i la Cuca Fera (1987).[7][8]

La restauració modifica

El 2007 el creat de poc Casal Popular l'Arreu, es va encarregar de recuperar dos dels quatre gegants de Mollerussa desapareguts del panorama públic des de feia anys, Lo Parrot i la Marieta "la Palla". Quan els van trobar estaven en un estat d'abandó greu per part de les institucions, i fou necessària una important restauració per part de voluntaris del Casal Popular l'Arreu i el mateix Pepito Isanda. Després d'aquest procés, ambdós gegants es van presentar al correllengua del 2009 amb la restauració feta però sense l'estructura inferior ni la vestimenta, que foren obtinguts després d'una campanya de donacions —que es va allargar fins a la Festa Major de Mollerussa de l'any següent— per finalitzar-ne la recuperació. Ambdós gegants foren presentats en societat completament acabats durant el correllengua del 2010.[7][9]

Referències modifica

  1. Felip Gallart Fernández; Vicent Lladonosa Giró. «Lo Parrot: llegenda, història i enigma» (pdf). Anuari 5 p. 29-43. Centre de Recerques del Pla d’Urgell. [Consulta: 26 abril 2023].
  2. Programa Oficial d'Actes i Festes Populars de la Festa Major de Mollerussa, 1985
  3. 3,0 3,1 3,2 Bernaus, Ramon «Dels Viladot de Cal Mas Vell i la seva època (V)». Sió. La revista d'Agramunt i de la Ribera, 537, novembre 2008, pàg. 31-33.
  4. 4,0 4,1 4,2 Mestre i Roigé, 2009, p. 3-20.
  5. Clamor público, 23 d'agost de 1846, amb notícia datada de Lleida del 19 d'agost.
  6. Mollerussa Ciutat núm. 32 (Hivern 2007)
  7. 7,0 7,1 Revista Ciutat de Mollerussa núm. 30, 1Trim 2007
  8. Programa Oficial d'Actes i Festes Populars de la Festa Major Organitzats per l'Ajuntament (1985, 86 i 87)
  9. «El Correllengua de Mollerussa reivindica la recuperació del Parrot i la Marieta». Vilaweb Mollerussa, 10-10-2009 [Consulta: 13 novembre 2013].

Bibliografia modifica

  • Mestre i Roigé, Esteve «La fi del Parrot». Quaderns del Pregoner d'Urgell, 22, 2009, pàg. 3-20.