El dependiente

pel·lícula de 1969 dirigida per Leonardo Favio

El dependiente és una pel·lícula argentina en blanc i negre dirigida per Leonardo Favio sobre el seu propi guió en col·laboració amb Roberto Irigoyen i Zuhair Jorge Jury segons el conte homònim d'aquest últim. Va ser estrenada l'1 de gener de 1969 i els seus principals intèrprets són Walter Vidarte, Graciela Borges, Fernando Iglesias (Tacholas), Nora Cullen, Martín Andrade i José E. Felicetti.

Infotaula de pel·lículaEl dependiente
El dependiente.jpg
Fitxa
DireccióLeonardo Favio Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióLeopoldo Torre Nilsson i Juan Sires Modifica el valor a Wikidata
GuióRoberto Irigoyen, Leonardo Favio i Zuhair Jorge Jury sobre el seu conte
MúsicaVico Verti
Dissenyador de soJosé Feijoo
FotografiaAníbal Di Salvo Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeAntonio Ripoll
Dades i xifres
País d'origenArgentina Modifica el valor a Wikidata
Estrena1969 Modifica el valor a Wikidata
Durada87 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0064223 Filmaffinity: 469306 Allocine: 35445 Rottentomatoes: m/the_dependent Allmovie: v159202 Modifica el valor a Wikidata

La pel·lícula inclou música de Johann Sebastian Bach, Francisco Canaro i Juan de Dios Filiberto interpretada per Yako Zeller i orquestra.

SinopsiModifica

En un petit poble, Fernández, el protagonista, està ocupat en el negoci de venda d'articles de ferreteria de propietat de Don Vila, i somia el que seria quan el seu patró mori, perquè no oblida que una vegada li va prometre, en passar, que algun dia el negoci seria seu. A partir d'aquell moment Fernández, que està enamorat de la senyoreta Plasini (personificada per Graciela Borges), només espera que aquest dia arribi. Mentre Fernández alterna el món masculí de la ferreteria amb el femení de la casa dels Plasini, en la qual només viuen la mare, la filla i un fill ximple, perquè el pare ha mort. Les dones per la seva part posseeixen en igual proporció guanyes de sortir i de quedar-se, temor a quedar-se i temor a l'exterior.

RepartimentModifica

CrítiquesModifica

Per Manrupe i Portela, en aquesta pel·lícula Favio, amb una història mínima, descriu el món d'éssers encara més petits i l'apatia pobletana. Ascètica, un títol de prestigi per al seu autor, amb bones actuacions, i una Graciela Borges desconeguda.

La crònica de la revista Gente va expressar: "Un cinema estrany (...) realisme màgic d'un món ingenu amb una anècdota brutalment simple, però d'una audàcia increïble en el tractament del muntatge i en la direcció d'actors".[1]

Per la seva part al diari La Prensa el crític de cinema va escriure: "En aquest film estrany i fascinant (...) Favio defineix amb claredat molt major que en les seves obres anteriors els ressorts essencials del seu art (...) aconsegueix imposar amb notable equilibri i soltesa el seu món poètic (... )El film impressiona sobretot per una certa poètica de la immobilitat, la descripció d'una forma de vida estranyament suspesa i congelada en la qual fan irrupció la bogeria, el grotesc i el sinistre.”[1]

NotesModifica

  1. 1,0 1,1 Manrupe, Raúl y Portela, María Alejandra: Un diccionario de films argentinos (1930-1995) pág. 165 Buenos Aires 2001 Editorial Corregidor ISBN 950-05-0896-6

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica