El naixement de Venus
El naixement de Venus és un quadre del pintor italià Sandro Botticelli. Està realitzat en tremp sobre tela. Va ser pintat entre el 1482 i 1486, i actualment es troba a la Galleria degli Uffizi, de Florència.
 | |
| Tipus | pintura  |
|---|---|
| Creador | Sandro Botticelli |
| Sèrie | pintures mitològiques |
| Creació | 1484 ↔ 1485 c. 1485 |
| Mètode de fabricació | Tremp sobre tela |
| Període | Primer renaixement |
| Gènere | pintura mitològica i nu |
| Moviment | Renaixement i Primer renaixement |
| Basat en | Venus Púdica i naixement d'Afrodita |
| Mida | 172,5 ( ) × 278,5 ( ) cm |
| Galleria degli Uffizi (Florència) | |
| Catalogació | |
| Número d'inventari | 00158551 |
| Catàleg | |
Datació modifica
Tradicionalment, s'ha cregut que aquesta obra, com La primavera, va ser encarregada per Lorenzo di Pierfrancesco de Mèdici, nebot de Llorenç el Magnífic, per adornar Villa di Castello a la campanya florentina. La idea sorgeix del fet que va ser allà on les va contemplar Giorgio Vasari anys després. Estudis recents indiquen una altra cosa: la Primavera es va pintar per a la casa de Lorenzo a la ciutat de Florència i El naixement de Venus va ser un encàrrec d'una altra persona per a un lloc diferent. Per tant, no se'n coneix la data exacta de la composició, ni tampoc el comitent per al qual va ser executat. Actualment, es considera que es va pintar entre 1482 i 1484, en qualsevol cas, després de l'estada romana de Botticelli.
Només està documentat que, l'any 1499, ambdues estaven a Castello, llavors propietat d'aquesta branca secundària dels Médicis.[1]
Anàlisi del quadre modifica
Segons explica la llegenda, Venus, deessa de l'amor, és la filla del déu Urà (a vegades considerada filla de Zeus i Díone). Urà fou assassinat pel seu fill Cronos i posteriorment aquest precipità els seus testicles al mar, d'on va sorgir una escuma d'on nasqué la deessa. El títol de l'obra no és, per tant, exacte, ja que el quadre no representa el moment del naixement de la deessa, sinó que mostra l'arribada de Venus, sobre una petxina, a la platja d'una de les illes que tradicionalment se li dediquen, com Xipre, Pafos o Citera. La deessa és empesa per la bufera dels déus, entre una pluja de flors.
A l'esquerra, apareixen els primers dos personatges de l'obra. Un d'aquests és Zèfir (déu del vent de l'oest); al seu costat, hi ha Cloris (que significa 'pàl·lid'). És la nimfa de la brisa i esposa de Zèfir a qui els romans van anomenar Flora. També s'ha identificat amb Aura, deessa de la brisa. Zèfir i Cloris, fortament abraçats, simbolitzen la unió de la matèria i l'esperit. Al seu voltant, cauen roses, flors que, segons la llegenda, després es convertiran en éssers.
El centre de la composició l'ocupa la deessa Venus sobre una petxina que flota en un mar verdós. Té l'actitud d'una Venus púdica: una mà sobre el pit i una altra sobre el sexe. Cobreix amb els cabells llargs i rossos les seves parts íntimes, encara que la llarga cabellera, col·locada a l'entrecuix, acaba recordant el borrissol púbic, la representació del qual estava prohibida. El cabell és un ornament eminentment eròtic; Botticelli el pinta amb llargs arabescos que freguen l'anatomia de la dea amb una delicada carícia. Amb el braç dret, tracta delicadament i gairebé innocentment de tapar-se els pits.
La seva actitud curvilínia continua sent pròpia del gòtic. Ara bé, el contrapposto, amb tot el pes a la cama esquerra i el peu dret una mica endarrerit i lleugerament aixecat, es considera una actitud inspirada en les estàtues antigues, en particular les de l'hel·lenisme. Es representa, tanmateix, el prototip de bellesa botticelliana semblant a la que apareix en La calúmnia d'Apel·les; es creu que en aquesta Venus va poder representar Simonetta Vespucci, glorificada en les Stanze de Poliziano, encara que la qüestió ha quedat oberta. El rostre recorda el de les verges de Botticelli: molt jove, de boca tancada i ulls clars. La seva expressió malenconiosa és impròpia de l'antiguitat, i s'associa més aviat a l'expressió d'una bondat d'arrelam cristià. La pell de Venus és de color marfil, un blanc amb una lleugera tonalitat groguenca i amb ocasionals matisos rosa. Aquesta tonalitat no recorda la pell, no suggereix carn tèbia i flexible, sinó la superfície i la fermesa d'una estàtua.
Des dels temps de la Roma clàssica, no s'havia tornat a representar aquesta dea pagana nua i de tals dimensions: el nu femení, considerat pecaminós en l'art medieval cristià, es recupera en el Renaixement com a símbol d'immaterialisme. Aquesta Venus no representa l'amor carnal o el plaer sensual, sinó que, amb la seva actitud i les seves faccions fines, s'apropa més a l'ideal d'intel·ligència pura o saber suprem. Venus substitueix la Verge, expressant una fascinació cap a la mitologia comuna a molts artistes del Renaixement.[2]
Una de les hores o nimfes que espera la dea a la platja, per cobrir-la amb un mantell vermell amb motius florals, es creu que es tracta, específicament, de la Primavera, l'estació del renéixer. Porta un vestit florit: és blanc i està brodat de blauets. Un cinturó de roses li envolta la cintura, i al coll llueix una elegant garlanda de murta, planta sagrada de Venus i símbol de l'amor etern. Entre els seus peus, floreix una anemona blava.
El paisatge no rep especial interès pel pintor, la qual cosa és una característica de Botticelli, com ell mateix va reconèixer davant de Leonardo da Vinci. Els arbres formen part d'un petit bosc de tarongers en flor, això correspon al sagrat jardí de les Hespèrides en la mitologia grega. No obstant això, els tarongers, el mateix que el llorer, també present, poden entendre's com a al·lusions a la família Mèdici. Hi destaquen les robes, caracteritzades per tenir una gran marcació de plecs. Aquesta composició és d'estructura més rigorosa, plena de línies i de moviments harmònics.
Fonts d'inspiració modifica
Fonts literàries modifica
Segons el criteri de molts historiadors de l'art, entre els quals trobem a Aby Warburg (primer en formular aquesta teoria), Sandro Botticelli va rebre dos fonts d'influencia diferents al confeccionar aquesta pintura. La primera d'elles és el segon himne homèric dedicat a Afrodita, obra la qual li servís com a font d'inspiració al idear l'obra; la segona opció, i la més possible, és una obra poètica de Angelo Poliziano anomenada Stanze per la Giostra, obra dedicada als amors i a la victòria de Giuliano de Medici en una batalla de 1475 a Florència. La obra, en part de temàtica mitològica, narra en les stanze 99-103 la visió d'uns relleus que narren el naixement de Venus que són pràcticament idèntics a la pintura de Botticelli si es comparen amb detall. El més curisós es que, la pintura es va començar l'any 1482, sis anys abans que es publiqués la primera edició dels himnes homèrics. El més segur es que, Botticelli, al formar part de molts grups d'humanistes, i particularment al cercle d'erudits de Lorenzo di Medici, tingués accés previ a la obra en aquell aleshores inèdita; prova tenim d'això que, el manuscrit del qual sortirá posteriorment l'obra de 1488 era florentí, i algú el devia conservar en la seva biblioteca, potser el propi Lorenzo, format en la cultura i tradició clàssica. A més a més, Poliziano va utilitzar com a font d'inspiració sense cap mena de dubte l'himne homèric anteriorment citat tal com ho mostra la comparació que se'n fa d'entre ambdós texts. Segons el criteri de Warburg, no es d'estranyar que fos el mateix Poliziano qui li proporcionés el concepte o idea a Botticelli sobre què pintar la seva següent obra, ja que tant el poeta com l'escriptor presenten les mateixes diferències davant l'himne homèric.[3] En el cas que desitgin llegir el document d'Aby Warburg on presenta la seva teoria sobre les fonts d'inspiració clàssiques de La Primavera i del Naixement de Venus, poden optar a dues opcions: la primera és el llibre El renacimiento del Paganismo de l'Editorial Alianza; en segon lloc tenim al petit llibret de l'editorial Casimiro anomenat Sandro Botticelli on apareix simplement aquest capítol.
A continuació citarem les stanze 99-103, on Poliziano descriu el naixement i l'arribada a la Terra i a l'Olimp:
| Sz | Traducció del text original en vers al català |
|---|---|
| 99 | En l'airat Egeu acull Tetis el membre genital dins del si que, en el variat girar des planetes, vagar es veu en les ones entre espumes. Nascuda allí, i en actitud graciosa, de rostre una donzella no humà es veu avançar, i el cel es complau, sobre una petxina que els vents guien. |
| 100 | Reals es dirien la mar i l'espuma, reals la petxina i el bufar dels vents i el fulgurar dels divins ulls i el cel i els elements que li riuen. Dansen les blanques Hores en la sorra i el vent els seus cabells esvalota; el seu rostre ni és el mateix ni és diferent, com sol passar en les germanes. |
| 101 | I encara juraries que de la mar sortia la deessa, els seus cabells subjectant amb la destra i, amb l'esquerra, el pit; i que, sota el seu peu sacre i diví, la sorra revestiren herba i flors i, alegre i pelegrí el seu semblant, tres nimfes la acollissin en el seu grup i amb un mantell d'estrelles la cobrissin. |
| 102 | Una amb les dues mans li sosté sobre el mullat pèl una garlanda brillant d'or i orientals gemmes. Una altra una perla a les orelles posa i una altra, ocupada del seu pit i de les seves espatlles, sembla que de joies se'ls cobreixi com adornaven les seves goles mateixes elles quan dansaven al cel. |
| 103 | Alçades després a la celeste esfera, seguin de plata en un núvol. Vibra sembla en tal marbre l'aire i que s'ompli d'alegria al cel i que admirin els déus tal bellesa i que anhelin la seva abraçada venturosa. Mostra el rostre de tots meravella; el front contret, ulls enlaire. |
A continuació, comparem-ho amb l'himne homèric:
| Traducció del text original grec al català |
|---|
| Vaig a cantar a l'augusta, a la coronada d'or, a la bella Afrodita, sota la tutela de qui es troben els merlets de tota Xipre, la marina, on l'humit ímpetu del bufador Zèfir, la va portar, a través de l'onatge de la mar molt ressonant, entre tova escuma. La Hores de platejats frontals la van acollir de bon grat. La vestiren amb divins vestits i sobre el seu cap immortal van posar una corona ben forjada, bella, d'or, i en els seus perforats lòbuls, flors de oricalc i de preciós or. Entorn del seu delicat coll i al seu pit, blanc com la plata, la van adornar amb collarets d'or, amb els quals s'adornen precisament les pròpies Hores de platejats frontals quan van al plaent cor dels déus i als estatges de el pare. |
Com s'ha pogut veure, ambdós texts presenten la mateixa temàtica, i l'obra de Poliziano està determinada per la suposada obra d'Homer. L'esquema que presenten és el següent: Venus és empesa i escalfada per l’alè de Zèfir, el vent fecundant, abraçat per un personatge femení que simbolitza la fisicitat de l’acte d’amor, que mou a Venus amb el vent de la passió. L'únic que Poliziano canvia respecte els himnes homèrics, és el deteniment en l'explicació de detalls i elements accidentals que a simple vista sembla que no tenen la menor importància, però que en el fons aporten un gran realisme i riquesa a l'obra. Aquests detalls als que li confereix especial atenció són el moviment dels cabells i dels vestits de les Hores, les joies que duen, els detalls florals i minerals del mantell amb que dona la benvinguda a Venus, o el detall de com Zèfir esbufega. En definitiva, li interessa el motiu causa-efecte que provoca el vent en els objectes.
Tot i que la pintura i la poesia presenten la mateixa estructura vers l'himne homèric, el quadre difereix de la poesia de Poliziano en dos aspectes formals. El primer d'ells és la posició de les mans: mentre que en la pintura Venus es cobreix els pits amb la mà dreta i amb l'esquerra se sosté la llarga cabellera contra els genitals, tapant-los, en la poesía és just al contrari; en segon lloc, en comptes de ser rebuda per tres Hores amb vestits blancs, li dóna la rebuda una figura femenina adornada amb grans vestidures ricament decorades amb flors varies, que la intenta tapar amb un mantell de margarites. La descripció que fa Poliziano d'aquesta escena és un reflex de l'obra de Botticelli, d'aquí el fet que, no càpiga dubte que existeixi un vincle que uneixi ambdues obres.
D'altra banda, Poliziano, amb objecte de donar importància als elements accidents i als detalls del moviment o les joies dels personatges, a part de fixar-se en els himnes homèrics com a idea base i nuclear de la seva obra, va inspirar-se en altres autors clàssics com Ovidi i Claudià. D'Ovidi es fixà tant en les Metamorfosis com en els Fastos; i de Claudià podem deduir que del seu Rapte d'Europa. Amb ambdós poemes els autors es detenen amb especial atenció als captivadors moviments dels cabells i els vestits, detallant-ne el més mínim detall, cosa que torna a passar amb Poliziano, Botticelli, Alberti, Duccio, etcètera. D'això podem extreure'n una conclusió: el fenomen visual que tant interessà a l'artista renaixentista sobre el moviment i les conseqüències que provoca el vent sobre els objectes, no va ser una tendència amb l'origen al segle XV, sinó que des de l'Antiga Grècia i Roma els artistes ja es delectaven amb aquest fet. Amb l'arribada del renaixement, va tornar a emergir aquesta predilecció pel moviment, element que havia estat absent durant els últims segles, època regentada pel hieratisme i l'absència d'acció.
Entre altres obres, Warburg, anomena sense donar-li capital importància a la Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna.
Fonts teòriques modifica
L'obra de Botticelli, el Naixement de Venus, destaca per l'ampli moviment que produeix la força del vent de l'oest sobre la resta d'elements que apareixen en escena, subordinant-se a la seva força amb una execució elegant però equilibrada. Tant els cabells de Venus, com les flors que volen per l'escena, així com el mantell i els vestits de l'Hora que li dona la benvinguda a Venus a la Terra, són sotmesos a la direcció i naturalesa de Zèfir, creant un joc visual espectacular. Botticelli va plasmar a la perfecció el que Poliziano havia escrit amb tanta magnificència i detall sobre l'efecte del vent sobre els elements lleugers. Aquesta idea o ambició de captar els «moviments fugaços del cabell i els vestits»[4] prové de d'una tendència típica de la pintura del nord d'Itàlia al segle XV, i és Leon Battista Alberti qui ens dóna la màxima expressió d'aquest motiu en el seu llibre De pictura.[5] En aquest tractat, Alberti ens diu que hom que vegi representats aquests motius sentirà plaer visual, se sentirà complagut. Com que els draps acostumen a ser elements pesants, al establir contacte amb el sòl i perdre una potència que els hi doni moviment (el vent), perden la seva forma i els plecs que en aquest s'havien originat s'esvaeixen, fet pel qual és idoni disposar en un angle del llenç la efigie de Zèfir (oest) o Austre (sud), personificacions de les divinitats gregues dels vents. En el cas actual, Botticelli representa a Zèfir de cos sencer, i no només el rostre com en moltes representacions medievals i proto-renaixentistes en les que aquest surt d'un núvol tot bufant amb força. El citat tractat d'Alberti va suposar una important font d'inspiració per a moltes obres renaixentistes i de posteriors.
Fonts artístiques modifica
El propi Alberti, en el moment d'encarregar la decoració del seu temple malatestià, van influir les seves idees en la creació d'una de les figures d'Agostino di Duccio en un relleu sobre la vida de sant Segimon. En aquest cas, però, la figura sembla que rebi ràfegues d'aire des de tots els angles possibles, no essent realista. Malgrat això, la figura segueix al peu de la lletra el que Alberti diu en el tractat: els cabells s'esvaloten en delicats fils o espirals, els plecs de la roba serpentegen en totes direccions, les branques de les plantes properes ballen al mateix ritme, delectant a tot aquell que ho observi. Alberti recomana que els moviments siguin equilibrats, moderats i fàcils, i no extravagants i excessius com podria semblar-nos la figura de Duccio, un pèl desequilibrada, tot i que recorda a la figura femenina situada a l'esquerra de Venus en l'obra de Botticelli. Al mateix temps, una altra obra de Duccio, concretament un relleu de l'Oratori de San Bernadí de Perugia, d'aparença semblant, es creu que els vestits en moviment estan influenciades per el relleu d'una figura femenina d'esquena en el crater de Pisa, un gerro amb relleus d'origen romà. Aquest gerro també va influenciar a Nicola Pisano i a Donatello en les seves obres.
La conclusió d'Aby Warburg modifica
Aby Warburg, en aquest assaig sobre la cerca de les fonts d'inspiració clàssiques en l'obra de Botticelli, acaba per concloure que, Botticelli, en formar part de nombrosos cercles humanistes farcits d'erudits segurament va tenir accés privilegiat a certs documents aleshores inèdits i accessibles a reduïts grups de persones. A més, Sandro tenia moltes amistats, entre les quals trobem a Poliziano o a Lorenzo de Medici, persones que de bon grat van influir en la concepció i desenvolupament de la seva obra. Sobretot, remarcar el fet que per a la creació de l'obra de Botticelli, es va recórrer a fonts clàssiques amb objecte de rebre inspiració, des de fonts literàries, teòriques i artístiques.
Referències modifica
- ↑ Smith, Webster: «On the Original Location of the Primavera JSTOR: The Art Bulletin, Vol. 57, No. 1 (Mar., 1975), pp. 31-40».
- ↑ Guía visual de Italia, Aguilar, 1997. ISBN 84-03-59439-9
- ↑ Warburg, Aby. El Renacimiento del Paganismo (en castellà). Primera. Madrid: Alianza Editorial, 2005, p. 74-87. ISBN 9788420679549.
- ↑ Warburg, Aby. El Nacimiento de Venus y La Primavera de Sandro Botticelli (en castellà). Primera. Madrid: Alianza, 2005, p. 76.
- ↑ Alberti, Leon Battista. Tratado de Pintura (en castellà). Primera. Mèxic: Universidad Autónoma Metropolitana, 1998, p. 106-107. ISBN 970-654-317-1.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El naixement de Venus |