Elymais

Ellipi (clàssica Elymais) fou un regne a la frontera oriental d'Assíria, a l'est i sud-est del país de Bit Khamban (Bīt-Ḫamban a la part nord del Diyala) a la regió de Kermanshah i nord de Luristan (Lorestān). Al nord d'Ellipi se situen els països de Kishesim, Kharkhar, Araziaix, i altres menors; tenia a l'oest Parsua i en part Bit Khamban, i a l'est l'Imperi Mede. Elymais fou un districte del nord de Mèdia esmentat per Ptolemeu, a la regió que anomena Coromitrene (en llatí Choromithrene). Polibi diu que a la regió al nord de Mèdia vivien els elimiots (llatí Elymaei). No s'ha pogut establir la seva situació i alguns suposen que és una confusió amb el districte d'Elimaida.

Elymais
Localització
32° 19′ 00″ N, 48° 26′ 00″ E
Capital	Susa
Població
Idioma oficial	grec koiné Elymaean Aramaic (en)
Dades històriques
Creació	147 aC
Dissolució	224
Següent	Imperi Sassànida

El 856 aC el rei Salmanassar III (859-824 aC) va fer una expedició a Zamua, governada llavors pel príncep Nigdiara (Nikdera). Els assiris conqueriren Ida'a i altres ciutats al sud del llac Urmia. El 844 aC va fer una segona expedició contra Zamua (probablement per recaptar el tribu), i a Namri que llavors estava governada per un príncep de nom Marduk-shum-udanmiq, d'origen babiloni, que fou expulsat pels assiris i un príncep local del districte de Bit-Khamban, conegut com a Yanzu (que segurament era un títol i no un nom) fou posat al seu lloc. Al cap de 8 anys (836 aC) el nou príncep va refusar el tribut anual i el rei Salmanassar va creuar el Zab i va envair altre cop el país. Yanzu va fugir a les muntanyes i el país fou assolat i deixat buit. Salmanassar, content amb aquest petit èxit, es va dirigir llavors cap al nord a territori de Parsua que va pagar tribut (estava dividit en almenys 27 prínceps), i girant cap a l'est va entrar al país d'Ellipi que era habitat per clans medes, on diverses ciutats foren saquejades, tot i que no va passar de ser una ràtzia de saqueig; va retornar per la via del sud passant prop de la moderna Hulwan. Yanzu fou fet presoner i portat a Assíria. Shamshi-Adad V (822-811 aC) va tornar a Zamua on apareix com a rei Šarṣina, fill de Meqdiara (Nigdiara?), que podria per tant el fill del rei del 856 aC.

En els següents anys Ellipi no s'esmenta però les llistes d'epònims informen de set expedicions contra Mataa (809, 800, 799, 793, 792, 788 i 766 aC) i dues contra Manna (807 i 806). Segons una inscripció del 802 aC l'imperi reclamava sobirania sobre Ellipi, Kharkhar, Araziaix, Messi, Mataa, «tot el Gizilbundi» (Qāflān-kūh), Manna, Parsua, Allabria, Abdadana i Andia. Al segle viii aC l'enfrontament entre el partit militar dirigit pel mateix rei, i el partit dels sacerdots i comerciants, van portar la decadència a Assíria el que va aprofitar Urartu (Menua I) per avançar posicions i es va apoderar de part del territori de Manna, de Parsua i de part de Zamua, però sense afectar a la part de Zamua que era província assíria. Durant un segle Urartu en va conservar el control. Els intents 'Assíria de recuperar aquests territoris no van reeixir. No fou fins al final del regnat de Rusa I (735-713) que Sargon II d'Assíria (722-705 aC) se'n va assegurar la possessió.

Durant els següents anys (del 713 aC en endavant) Sargon II ja no va fer grans expedicions i es va dedicar a completar la submissió del nord i oest. La província que s'havia format amb l'antic regne de Karalla es va revoltar i va expulsar al governador assiri i Amitashshi, germà de l'antic rei Ashur-li, va agafar el títol reial; però Sargon aviat va liquidar la revolta i els reis vassalls, Ullusunu de Manna, Dalta d'Ellipi i Ninib-aplu-iddin d'Allabra, van enviar els seus tributs al triomfant rei assiri. L'expedició assíria va arribar fins a Mataa (Mèdia) a les comarques d'Uppunia i Bustis. Quaranta-cinc ciutats medes van pagar tributs. Els escites, que havien fet alguna aliança amb Assíria, es van acabar girant contra els mateixos assiris vers el 705 aC, quan Sargon va morir suposadament combatent als escites en una batalla. La dinastia de Dalta (o Talta) o era irànica o estava iranitzada.

El 708 aC Sargon II va fer una expedició a l'est cap al Zab Inferior i el Diyala establint la frontera al nord a les muntanyes Gizilbundi (Qāflān-kūh) i a la regió de Zandjan-Qazvín (Zanǰān-Qazvīn), mentre al sud la frontera passava pel mont Alvand al nord de la vall de Kermanshah i les valls tributàries del Diyala. Dins del territori assegurat hi havia Zamua, Parsua, Bit Hamban, Kishesim i Kharkhar. El rei Dalta d'Ellipi va morir i el seu fill Nibe, amb suport d'Elam, i l'altra fill Ishparaba (Aspabara, un nom irànic), amb suport assiri, es van disputar el poder. El segon es va imposar aquest any amb ajut assiri.

Sennàquerib (704-681 aC), el fill de Sargon II, després de la campanya de Babilònia, va actuar al territori del poble kasshu (cosseus o cassites) i el poble yasubigallu (que vivien a part del modern Luristan), que vivien a les muntanyes de Mèdia a l'est de Babilònia; eren pobles semibàrbars i per tant la finalitat havia de ser únicament evitar les seves ràtzies; el país fou sotmès i presoners de guerra hi foren establerts mentre els nòmades locals foren obligats a establir-se a les ciutats. Va seguir cap a Ellipi, contra el príncep Aspabara, fill de Talta, al que els assiris havien posat al tron vers el 708 aC i ara (vers 702 aC) no pagava el tribut. El rei d'Ellipi, conscient del que li venia al damunt, va fugir i Sennàquerib va entrar fàcilment a la seva capital, Marubishti, ocupant també els pobles de la rodalia amb la principal ciutat, Akkudu, les de Sisirtu i Kummakhu, i el districte de Bit Barrua (a la frontera amb el territori dels medes); una part del regne (la província de Bit Barrua o Bīt-Barrūa, Baruata a les inscripcions urartianes) fou colonitzada, sent segregada d'Ellipi i agregada a la província de Kharkhar (districtes de Bit Kilamzakh i Elenzash), i la resta a la província d'Arrapkha. Al final de la campanya es va cobrar tribut dels «distants medes» que mai n'havien pagat abans. No obstant sembla que a la sortida de les forces assíries, Ishpabara va recuperar almenys una part dels seus antics territoris

El 692 aC els babilonis dirigits per Mushezib-Marduk (Mušezib-Marduk), van preparar una coalició amb les tribus dels Zagros (Parsua, Ellipi, Puqudu, Gambuli), alguns estats caldeus entre els quals s'assenyala al príncep Samunu o Nabu Shuma Ishkun de Bit Yakuni (Bit Yakin), fill de Merodac-baladan) i amb els elamites, al nou rei dels quals, Umman-minanu o Humbanumena III (Ḫumban-nimena II), van oferir els tresors de l'antic temple d'E-sagila com a estímul perquè es posés al seu costat. Molts pobles de les províncies assíries de nova creació es van posar també contra els assiris. El cap militar de la coalició fou l'elamita Humban-untash (Ḫumban-untaš). Les forces de la coalició van anar a Babilònia, situació descrita pels cronistes assiris: «eren como un gran eixam de llagostes; la pols produïda pels seus peus era com una turmenta en la qual l'amplada del cel es cobreix d'un gran nuvol». Les forces col·ligades i les assíries es van trobar a Khalule a la regió de Samarra. La crònica assíria (annals) descriu la batalla com una victòria: «Amb crits de sang i foc es llançaren un sobre l'altra i els enemics del gran rei va patir una tremenda carnisseria». Aquesta victòria no degué ser tan important, perquè després de la batalla Sennàquerib es va retirar a Assíria sense perseguir a les forces que suposadament havia derrotat ni va apartar l'usurpador del tron; si realment va obtenir la victòria seria a costa d'unes pèrdues que no podien ser compensades aquell mateix any.

Quan els cimmeris i escites en arribar a Sangibirtu (nord del llac Urmia, regió de Khoy-Marand) i Uishdish (Uišdiš) van expulsar els medes establerts a la zona, van provocar la unió de les diverses tribus de medes, una part de les quals no estaven sota domini assiri. Alguns caps medes entre els quals Uppis de Partakka (moderna Esfahan), Sanasana de Partukka (a Hircània però no identificada amb cap lloc en concret), i Ramateya d'Urakazabarna (Gurgan) van demanar ajut assiri contra els nou vinguts, però l'expedició d'Assarhaddon sembla clar que no va tenir èxit i encara va suposar pèrdues considerables pels assiris. Els medes es van desplaçar al sud mentre els cimmeris-escites s'establien a Parsua.

Vers el 671 aC les províncies medes es van revoltar. La direcció va correspondre a Kaštariti de Karkašši, Dusanni de Saparda, i Mamitiaršu de Maday o Mataa, que van aconseguir l'aliança de Manna, dels cimmeris i dels escites (aquestos dirigits per Partatua). Kishesim i la província a l'oest d'aquesta, Bit Hamban, foren atacades. Vers el 670 la regió de Kišesim o Kishesim (també Kišesi, Kišasa, Kišusimai, probablement al nord-oest de Hamadan) fou atacada pels medes i la seva capital Kišasa (probablement Ecbàtana/Hamadan) fou capturada (o almenys va estar a punt de ser-ho). La terra d'Harha o Kharkha (oest de Hamadan, regió de Sonqor-Aliabad) fou també ocupada; la ciutat de Sissirtu (agregada per Sennàquerib a Bit Barrua, és a dir la regió de Kirmanshah-Kangavar) a la terra d'Harha, fou ocupada pels medes dirigits per Kaštariti o Fraortes (amb ajut cimmeri-escita). I Ellipi (regió de Kirmanshah-Borudjerd-Khurramabad) fou atacada deixant molt vulnerable la província de Bit Humban (a l'est del Diyala, Mandali, Kasr-i Shirin, Sar-i Pol-i Zohab, i Shahabad). Kaštariti, rei dels cassites (Bit-Kašši o Bit Kassi, una regió muntanyosa al Kabir-Kuh, cap a Ilam-Dezful-Kuhdašt) va atacar les ciutats de Karibti i Ušiši i es va aliar al cap mede Mamitiaršu i a Dušanni de Šaparda o Shaparda (més al nord a la zona de Bijar-Šarīfābād-Zanǰān) per saquejar les ciutats de Kilman i Sandu. Alguns escites van assetjar Bīt-Kāri (Bit Kari), al sud-est d'Hamadān.

Assíria va intentar negociar i el rei escita va demanar la mà d'una princesa assíria, i en el document agafa el títol de rei del país d'Ishkuza (Iškuza) que no ha estat identificat i es pensa que podria estar cap al Regne d'Elam. El resultat final no es coneix, però els assiris van conservar essencialment Parsua, Zamua, Kishesim i Kharkhar, però Mèdia, incloent Ellipi, es va fer independent. El 669 aC una carta dels arxius reials assiris l'esmenta com estat independent junt amb Urartu, Manna i Khubushkia (Hubuškia) i això es repeteix en el període del 669 al 662 aC tot i que formalment Assíria reclamava encara la sobirania.

Els escites i cimmeris es van aliar a Manna, van conquerir la fortalesa de Dūr-Ellil i van atacar l'establiment de Šarru-iqbi, que van ocupar. Els territoris perifèrics com Allabria foren també ocupats i Manna i Assíria van esdevenir frontereres des de Mèdia al Gran Zab. Però sota Assurbanipal vers 659 aC els assiris van recuperar el control, arribant a Izirtu, la capital de Manna (que no van poder ocupar) i el poble es va revoltar contra el rei Akhsheri (Ahšeri) i el van matar i van passejar el seu cadàver pels carrers. Els seus germans, família i clan foren mort per les armes. Un fill, Ualli, es va escapar de la matança i va esdevenir després rei, i ferm aliat assiri, assegurant així la seguretat al nord de Parsua i Ellipi, però amb aquest territori ja en poder dels medes.

El territori d'Ellipi fou considerat part de la Mèdia, especialment des de 612 aC quan el regne mede va esdevenir de fet un imperi, però això era una adscripció política que no es va consolidar més que sota els grans reis medes, doncs anteriorment la regió de Mèdia era reduïda.

Per la seva continuació clàssica, vegeu Elimaida

Bibliografia

• M. Dandamayev i È. Grantovskiĭ «Assyria, The Kingdom of Assyria and its relations with Iran» a Encyclopaedia Iranica
• John F. Hansman, «Elymais» a Encyclopaedia Iranica
• Localització (article de pagament)