Enric Farreny i Martí
Enric Farreny i Martí (Lleida, 4 de desembre del 1920 - 2 d'agost del 1975) va ser un mestre català.[1]
Poc temps després de néixer, al carrer de la Tallada de Lleida, la família es trasl·ladà a Vallmanya on, els seus pares, Francesca i Enric, feien de masovers a la hisenda de la família Macià -Francesc Macià, el futur president de la Generalitat de Catalunya-. Quan el noi tenia deu anys van tornar a Lleida, i es van establir a la Baixada de la Trinitat, on obriren una cansaladeria; la primera escola a la qual va assistir va ser l'anomenada "Asociación General de empleados y obreros de los Ferrocarriles de España", altrament dita "Ferroviaris". Hi va cursar tota la primària i als 14 anys iniciava el batxillerat, encoratjat i protegit per Maria Macià, filla del President.[1]
Enllestida aqueixa segona etapa d'aprenentatge -en tres anys-, doncs havia obtingut "dispensa d'escolaritat" a causa de l'edat i per les excel·lents notes que aconseguia. Arribà la Guerra Civil. Poc després era mobilitzat i entrava a formar part del cos de redacció d'un grup de premsa. Finida la guerra, passà a França, seguint la seva unitat, i restà al Camp de Concentració de Saint Cyprien sur Mer o Camp de Sant Cebrià, el temps reglamentari per tal de poder tornar, degudament avalat, al país. Convalidà el sisè de batxillerat i li fou dispensat el setè i darrers.[1]
Tot seguit es va fer mestre. Exercí el magisteri a Albatàrrec, durant el període de servei militar. Al mateix temps es matriculava com a alumne lliure, a la Universitat Central de Barcelona. Es maridà als 26 anys, amb Dolors Sistac, mestra com ell de primer ensenyament. Als 29 anys aprovava l'examen de Llicenciatura (especialitat Geografia i Història).[1]
Per un altre costat, l'any 1952, fundava, a Lleida, el Col·legi Sant Jordi -amb en Josep Solans i l'Andreu Isern i Rodes- després d'haver passat per unes etapes prèvies en l'Academia Martínez i l'Academia de Licenciados. Fou professor, encarregat de curs, a l'Escola Normal de Mestres, a Lleida, i el curs 1971-72 entrava també com a encarregat de curs -Llengua Catalana 1r- a la Universitat Autònoma de Barcelona, secció delegada de Lleida, on exercí fins a l'any de la seva mort, 2 d'agost de 1975.[1]
Al marge, o simultàniament, de l'activitat docent, fou publicista, divulgador de moltes publicacions de Lleida i de la resta de Catalunya -Serra d'Or, Tele-Estel, Claror i diversos butlletins de les comarques-. Per altra banda, la seva activitat com a conferenciant -Ómnium Cultural, d'on, darrerament, era vicepresident, Càtedra de Cultura "Samuel Gili i Gaya" de la Diputació de Lleida, Orfeó Lleidatà, com a soci delegat de Cultura- és prou coneguda per tots.[1]
Catalanista convençut, activista en defensa de la llengua i la cultura catalanes, va ser membre del Front Nacional de Catalunya i de l'Assemblea de les Terres de Lleida, a la clandestinitat.[2]
La mort el sorprengué en plena febre investigadora; preparava una tesi doctoral sobre "Folklore relacionat amb el cult a la Mare de Déu del Roser"; n'era director el Dr. Josep Romeu i Figueres, professor de Literatura Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona.[1][3]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Vallverdú, Josep «És viu, homenatge a Enric Farreny». Universitat de Lleida [Lleida], abril 1976.
- ↑ Antonieta, Jarne Mòdol «Estratègies de contestació a la Lleida franquista (1939-1977)». Servei de Publicacions Universitat de Lleida [Lleida], 1998.
- ↑ Equip del Museu Etnològic de Barcelona, Centre Artesà Tradicionàrius, Hermínia Domènech i Sergi Mut «Cançons de pandero». MEB [Barcelona], 2014.